La mateixa sort de La Ludwig Band

Enfrontar-nos a La Ludwig Band és com quan anem al cinema i no sabem res de la pel·lícula que anem a veure. La jugada pot sortir bé o malament, però el factor sorpresa, sempre hi és. I evidentment, amb el nou disc del segon millor grup de L’Espolla, La mateixa sort (The Indian Runners, 2021), passa això. Que res és el que t’esperes.

I si, és un disc continuista respecte a l’anterior publicat fa just un any (!) Al límit de la tonalitat (The Indian Runners, 2020). Deu ser que l’arsenal de cançons del Quim Carandell és molt més gran del que imaginem… I que bé que sigui així de continuista i gran i magnífic, perquè si a cada entrega, ens sorprenen d’aquesta manera, es guanyaran el títol del millor grup de música catalana cada any.

La mateixa sort és un compendi de tretze cançons que us sonaran a mil i una veus conegudes i estimades… Que si, Pau Riba, Els Sirles, fins i tot el Pau Torrents dels Trau… Però, el que és important, és que la cadència i la calma que inspira la veu d’en Carandell, t’endinya missatges que obvia’ls que potser en surts escaldat, només us direm dues cançons: ‘Tren a València’ o ‘S’ha mort l’home més Vell d’Espolla’. Fins i tot podem arribar a ‘Jerusalem’!

Fugim d’etiquetes i comparacions. Ni els nou Manel, ni res. Per començar no tenen cap ukulele que els faci ombra… Ells tenen guitarres elèctriques i riffs a ritme de blues, i fins i tot harmòniques, orgues i cors que res a veure tenen amb la gent normal… Més aviat, et recorden als Stones quan ens deien que no sempre podem tenir el que volem.

Potser el disc s’hauria d’anomenar com l’anomenarien a Mallorca, ‘Tanta sort’ (que existeix La Ludwig Band). Així que si, quina sort tenim tots d’escoltar-los aquest 2021.

 

Text: Laura Peña / Foto: Jaume Olsen

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *