Manu Chao: El desaparegut constant

Fa unes setmanes l’editorial Libros del Kultrum ha publicat el llibre Clandestino: En Busca de Manu Chao del periodista anglès Peter Culshaw. És un text publicat originalment el 2013 amb pròleg actualitzat per l’edició en castellà tot i que gairebé hagi passat una dècada des de la seva publicació. Es tracta d’un llibre de lectura ràpida i amena que intenta repassar la vida d’aquest músic global i “habitant del món” que és l’exlíder de Mano Negra. Està dividit en dues parts ben diferenciades, una repassa la biografia de Chao d’una manera més o menys exhaustiva de les seves aventures fins al 2013 i a l’altra part el periodista anglès s’afegeix a vuit aventures viscudes amb el clandestí Manu.

Manu Chao retratat al 2007 a Barcelona. 

Fer-se una idea de la dimensió del personatge i de l’impacte mundial que va causar i continua causant (sobretot al món llatí i castellanoparlant) és realment difícil i al llibre es troba a faltar unes quantes de les lluites en què Manu Chao s’ha involucrat. Estem davant d’un músic i activista que s’ha anat involucrant al llarg dels anys en lluites socials combinant-ho amb la seva faceta de cantant i trobador global. La primera part del llibre on hi ha aquesta part de biografies musicals amb acumulació de dades (els grups de música com Joint de CulasseHot Pants fins a arribar a la mítica formació de Mano Negra) i poques explicacions sobre el personatge. És a partir de la dissolució de Mano Negra i la depressió i desaparició durant tres o quatre anys de Chao que Peter Culshaw en comença a dibuixar el personatge. 

Ens presenta a un Manu Chao dubitatiu i tímid, orgullós i tossut (o més aviat quixotesc) que reapareix de la foscor amb el seu primer i incontestable disc en solitari Clandestino (Virgin France, 1998). Les cançons d’aquest disc i les seves lletres amb impacte global i compromís amb la justícia social i els més marginats i desvalguts van fer de Chao un personatge estimat per uns i odiat o temut per altres. Amb totes les contradiccions que impliquen ser Manu Chao, a la segona part del llibre Culshaw acompanya al “loco mosquito” pels carrers de Barcelona (i el seu Bar Mariatchi de referència), a una estranya gira pels Estats Units amb Radio Bemba (el grup que l’ha acompanyat moltes vegades), a veure la col·laboració de Chao amb La Colifata a Argentina on un fan un programa de ràdio els pacients de l’Hospital psiquiàtric José Broda llegint poemes, contes o cantant,… Experiències que ajuden a donar una dimensió de Manu Chao com a catalitzador d’empreses socials amb una mística i relat de desaparegut que sempre està present o desaparegut constant en moltíssimes activitats on el reclamen.

Portada del llibre ‘Clandestino -En busca de Manu Chao-

En aquest punt us en puc parlar en primera persona, ja que al 2007 vaig poder retratar a Manu Chao per il·lustrar una entrevista pel diari anglès The Guardian amb motiu del llançament de La Radiolina (Because, 2007). Ens van citar al Bar Mariatchi de Barcelona on ens trobaríem amb ell. Després de dues hores d’espera i conversació amb la gent del bar on quasi tothom parlava en nom seu, va aparèixer el Manu amb tot el seu entourage i ens van portar a un local mig clandestí als voltants del Mariatchi per fer l’entrevista i fotos. En acabar la feina, molt amablement, Manu Chao ens va regalar un parell d’ampolles d’hidromiel casolana (feta amb les abelles de la seva propietat) i a mi em va obsequiar amb cinc o sis cd de grups de música que cultivaven el mestissatge musical al qual tant va donar (segueix donant?) suport. Aquests descobriments musicals em van donar l’empenta un temps després i amb l’ajut del periodista musical Miguel Amorós i la productora alemana Biggi Fischer de publicar el llibre Barcelona és Bona si la Música Sona (Satélite K, 2012) al voltant de l’enyorat Sonido Barcelona. Però això és una altra història… i una altra ressenya!!

Text i Fotos: Xavi Torres-Bacchetta