‘Come As You Are. La historia de Nirvana’ de Michael Azerrad

Portada de ‘Come as you are. La historia de Nirvana’

Tenim xarxes socials. Telèfons mòbils. Streaming a dojo, amb accés gratuït a tota la música mai imaginable. Grups tribut que guanyen més diners que els que fan música de veres. Concerts amb hologrames d’artistes morts. Sexe virtual. Cotxes que condueixen per nosaltres. I també mil ferramentes per a fer el millor periodisme musical de la història. Teòricament. Res de tot això existia en 1993. D’aleshores ençà, s’han publicat almenys una desena (llarga) de llibres al voltant de Nirvana i Kurt Cobain. I ves per on que el millor volum mai publicat sobre la banda del nord-est americà és encara el primer que es va editar sobre ells, quan tots els avanços tecnològics que hem mencionat en estes primeres línies ni tan sols figuraven en la imaginació dels xicots que anys després revolucionarien la nostra vida des de Silicon Valley. Alguns potser ni havien nascut.

Diem tot això perquè este llibre és una prova viva i fefaent que el gran periodisme musical no ha necessitat mai res més que intel·ligència, treball constant, perspicàcia, objectivitat, professionalitat, equanimitat, exhaustivitat i, sobretot, accés directe a les fonts. Tot això ho va complir el periodista novaiorquès Michael Azerrad quan va encarar la feina de retratar Nirvana, anys abans de signar un altre assaig per a la història: Nuestro grupo podría ser tu vida (Our Band Could Be Your Life) Escenas del indie underground norteamericano 1981-1991, original de 2001 y també editat ací per Contra, ja en 2013. Tot va començar amb una entrevista per a Rolling Stone a principis de 1992, arran de la qual fins i tot va encetar una bona amistat amb Cobain.

Fotos d’arxiu de Nirvana amb Kurt Cobain al centre

Azerrad va entrevistar a fons a Cobain, Novoselic, Grohl i Channing, i també a tota la gent que els envoltava: discogràfiques, promotors, altres periodistes i músics, familiars, parelles… de fet, el llibre pràcticament es llegeix com si fora un completíssim documental, perquè una altra de les seues grans virtuts és descriure la història de Nirvana com es mereixia: sense cap mitificació, també sense incórrer en els habituals prejudicis. La banda d’Aberdeen eren només uns joves d’allò més normals, que es van trobar amb una repercussió que mai buscaren ni imaginaren. I Kurt Cobain no era ni un portaveu generacional ni un personatge turmentat per les contradiccions de l’èxit fins al punt de traure’s la vida. No. Els seus problemes anaven molt més enllà. L’únic que es troba a faltar, per posar la nota discordant a un llibre fastuós i absolutament immillorable com a radiografia de Nirvana, addictiu fins i tot si estàs ja fart del fenòmen de Seattle, i al qual no se li pot retreure cap cosa, és que aquesta edició no hagi vingut complementada per un nou epíleg actualitzat per l’autor, amb la perspectiva de 2021 sobre allò que va escriure en 1993, fa gairebé trenta anys. El llibre és testimoni punyent i apassionant d’un temps, però li vindria bé la relativització històrica. Potser ho resolga amb un altre volum en el futur.

Text: Carlos Pérez de Ziriza / Fotos: Arxiu del grup