Cine Nuria: “Si no tenim un estil predeterminat, sembla que no siguem ningú. Simplement som la Leo i el Fernando”

Aquest any tan estrany que ens ha tocat viure a tots, ens ha aportat creacions musicals paradigmàtiques que ens apropen a realitats potser enyorades però que tornaran. Una d’elles ve de la mà de Cine Nuria, Leo Rey i Fernando Herrero, el duet mataroní que presenten el seu últim treball, EP “Año Luz” (Microscopi, 2021) amb el que asseguren haver trobat el seu so definitiu i el tancament d’un cicle musical.

Com us vau conèixer?

Leo Rey: En un concert típic de les Santes (de Mataró), de l’escenari obert (Col·lectiu de músics). Les mogudes locals et fan trobar. Mai havíem estat tan connectats, ni tan compartits com fins ara. Però precisament, els 4 que quedem a Mataró que hem sobreviscut fent música fora del que és habitual, aquí estem.

Fernando Herrero: Som la “no-escena musical” mataronina. Mira que m’hagués agradat que existís.

Com va la recepció de Año Luz?

L: Les cançons són una part molt important, evidentment. Però l’atmosfera que s’ha creat al voltant del disc ha arribat a la gent i ha sigut clau treballar amb l’equip que tenim perquè ens han ajudat a arribar a aquesta gent fent la música que volíem.

F: Clar, la recepció ha sigut molt bona, tot i alguns entorns que ens envolten (Spotify, YouTube, etc). Però ens han inclòs en unes playlists que no ens esperàvem i ens ha donat una empenta enorme a les cançons que havíem compost. En el paradigma en el qual estem, és d’agrair.

El confinament, ha enriquit la creativitat dels músics?

L: Aquest disc és resultat d’estar tot un any sense fer concerts, així que hem treballat els temes amb molta més profunditat. És un disc que el vam començar prepandèmia, però ha acabat sent un disc molt pandèmic.

F: Algunes cançons les havíem presentat en directe prepandèmia, en pla maqueta, i durant el confinament, se’ns va apropar el Carlos (René, productor) que va connectar amb el nostre so i amb ell hem tingut unes sessions d’aprenentatge i debat brutals. Ha confirmat el concepte que ja érem. I qualitativament està molt per sobre del nostre nivell creatiu i ens ha donat una dimensió encara més bèstia a les cançons.

Cine Nuria camuflats

Les cançons de Año Luz… Són temes molt quotidians…

F: Tot plegat resulta un contrapunt amb el missatge de què algunes lletres siguin com punyals, però que la música brilli amb les harmonies.

Això potser té a veure amb Dream pop amb què us presenten. Us agraden les etiquetes?

F: No gaire. L’any en el qual estem, confirma que les etiquetes s’han de treure. Escolto gent que fa pop amb autotune, rap, i a vegades, tenim massa prejudicis quan escoltem música. Estem en un moment, amb unes noves generacions que fan música, on les etiquetes, ja no calen.

L: És que no fan falta. Dream pop, que vol dir? Ni gairebé ho sabem…a vegades a les notes de premsa de presentació et demanen definir un estil, i ho vam haver de posar, d’ubicar-nos musicalment. Arribar a uns certs públics determinats. Imatge, difusió. Però, vaja, som molt pop.

El paper de la premsa… del màrqueting… de la imatge…

F: Un periodista ha de poder escriure sobre nosaltres. I si no tenim un estil predeterminat, sembla que no siguem ningú. Simplement som la Leo i el Fernando fent música, però és així, és el canal amb qui arribar al públic.

L: Ens van dir que nosaltres som carn d’Instagram, de xarxes. I era molt important crear imatge. I realment ho creiem. Estem molt a gust. I hem realitzat vídeos magnífics (Lo Bonito) que són també la clau per arribar a molta més gent. Estem a l’època de l’impacte, del titular, de la immediatesa. Ens hi hem d’acomodar i hem trobat un cert equilibri. De totes maneres, on estem més a gust és sobre l’escenari.

Precisament, llegint la nota de premsa, diu que heu arribat a una mena de tancament de cercle i d’estil, que vol dir això?

L: Defineix que hem acabat de trobar el so que buscàvem des de l’anterior EP, Otro Futuro (Aiguamoll records, 2019). Si escoltes “Año Luz” és una evolució sonora de l’altre. Tanquem el cercle, trobem el nostre so definitiu. Ens hi sentim totalment identificats.

F: Consolidar una idea preconcebuda que ja teníem des de l’anterior treball, però ens han insistit molt a crear un concepte, un univers i la Leo i jo hem après molt, però també hem fet molts deures. Fer-nos fotos, crear un estil, una imatge, coses que ni ella ni jo potser no hi pensàvem abans.

On mira el Fernando?

Combineu el català i el castellà en les vostres lletres…

L: Amb Otro Futuro, el single “Aviat” va funcionar molt. Ara amb “Lo bonito”, també, però intentem promocionar un single en castellà i un altre en català. Ens agrada cantar indistintament en ambdues llengües. La naturalitat de les lletres i les harmonies, és patent.

F: Pel que fa a ràdio i promoció… Si “Aviat” no hagués funcionat, no hauria sortit “Cendres”, per tant, podem permetre’ns, ara, sortir amb “Lo bonito”.

D’on veniu musicalment vosaltres. Quins són els vostres referents?

L: Personalment, molts. M’agraden molts gèneres, però sempre trio els vuitanta: les veus, els arranjaments, sintetitzadors…

F: Territorialment actiu. Tota l’escena punk local del Baix Montseny, de la Roca, el segell BCore amb qui he anat evolucionant musicalment. Algú recorda els Happy Meals? Van començar fent hardcore melòdic, després van passar-se al emo i tal… Evolució musical. Sempre tot lligat a la música en directe i de proximitat.

Com es presenta la música en directe en un futur pròxim?

L: Ho veig molt limitat tot plegat. Quant a bolos i amb el que pots fer en un bolo. S’ha trencat una mica la màgia del directe i l’audiència. Asseguts, amb mascareta, sense prendre res. Últim bolo que vam fer, va ser en una mena d’amfiteatre, totalment sotmesos a judici del públic, la gent separada, amb mascaretes, creiem que costa molt més arribar a la gent. I la gent no pot transmetre les seves sensacions…no és massa agradable.

F: L’únic que podem fer és intentar passar-nos-ho bé cada vegada que toquem i fer-ho passar bé. En condicions normals, tampoc és que la gent s’arrenqui a ballar, però bé, almenys el contacte és el que hi ha.

Text: Laura Peña / Fotos: Arxiu Cine Nuria

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *