Carlota Flâneur: “Estic gaudint de cada instant de Brains, però ja pensant en el següent pas que faré”

Pop sedós i dolç com el cotó de sucre. Oníric i corprenedor. Suau, amable i sedós. Metafísica juganera amb suggerents pinzellades d’electrònica subtil. Així sona Brains, l’EP amb què hem conegut Carlota Flâneur, una de les poques coses bones que ens han passat aquest 2020.

Ets la sensació de la temporada!

Estic flipant molt fort. Per a mi això és un somni. Abans anava als concerts d’altres artistes i em posava a plorar pensant que allò era el que justament volia fer. Ara ho estic fent. I he fet Brains (Hidden Track / Pétiga Music, 2020) i estic fent promo… Estic al·lucinant molt fort.

A veure, qui és la Carlota Flaneur, perquè has paregut com del no-res.

Des de petita que m’encanta cantar. Sempre ha estat el fet de cantar. M’encantaria ser molt bona instrumentista, però no em motiva prou. A mi el que realment m’agrada cantar. Recordo que tenia un micro rosa i el connectava a una minicadena que feia d’altaveu i el flipava. I així, de mica en mica, de forma natural, aquest somni va anar evolucionant. Fins que el 2014, amb 16 anys vaig escriure la meva primera cançó.

Com es deia?

“Burning”, tot i que ha tingut diversos noms al llarg del temps. Aquella va ser la primera vegada que vaig sentir que volia escriure alguna cosa, però sense cap pretensió concreta. Encara ara la podria tocar De fet, tot i que no m’agrada gaire, l’he tocat en alguns concerts. Durant molts anys vaig fer concerts de versions, però quan em venia de gust colava alguna de les meves cançons. I aquesta era una.

Així que vas començar fent versions?

Sí, durant molt de temps. Des de petita que m’ha encantat fer versions. M’agrada agafar una cançó d’un altre artista i fer-me-la meva. Tenia 16 o 17 anys, i penjava els meus vídeos a Youtube i actuava a centres comercials i a restaurants.

No serien els millors dels públics.

Però com m’agradava tant, no m’importava gaire que no em fessin gaire cas. És més, em va ajudar a créixer com a artista i a més a més, em guanyava uns diners.

Quines versions feies?

De tot. Els hits del moment que ho petaven, que era el que volia escoltar la gent, i temes menys coneguts. Ara, però, ja no em ve tan de gust fer versions.

Vols fer les teves.

No va haver-hi un moment epifànic, però sí va arribar un dia que tenia moltes ganes de fer els meus temes. Els vaig gravar en un estudi amb el somni de trobar una discogràfica però, de nou sense cap mena d’expectatives. Sempre m’ho he pres molt seriosament però sense obsessionar-me. I aleshores, per sort, va arribar la gent de Pértiga Music i Hidden Track, que m’han publicat el disc.

No vol fer més versions, però segur que deus tenir referents i influències que molt o poc t’han marcat.

Una referència molt gorda és Florence + the Machine, una altra de molt gorda és Núria Graham. És curiós perquè son dones que m’han marcat moltíssim, però no trobo que la seva música estigui reflectida en la meva. Més aviat, les seves cançons son tresors per a mi. Uns altres que em fan vibrar molt fort son The xx. Flipo molt amb The Zephyr Bones. I evidentment, Ferran Palau, que aquest any he escoltat fins a gastar-lo.

El cercle s’ha tancat amb Ferran Palau produint-te l’EP.

Ho penso i m’explota el cap. Sembla que al Ferran li van agradar molt les meves cançons. Em van proposar si m’agradaria que fos el productor i la meva resposta era més que evident. Un somni. El Ferran m’agrada molt.

 

Què ha aportat a la teva música?

Principalment, aprenentatge. Gravar l’EP i publicar-lo està sent, principalment i per sobre de tot, un aprenentatge molt fort tant musicalment com personalment. Ha estat molt bonic veure com m’ha ajudat a fer créixer les meves cançons fins a convertir-se en el que es pot escoltar al disc. Senti certa angoixa i ell m’ha ajudat dissipar-la.

Diuen que les teves cançons són petits himnes generacionals.

A mi això em fa molta gràcia. Bé, també és cert que el primer single es diu “Generation of the Young Flesh”. És ben curiós, perquè aquesta cançó justament la vaig escriure perquè no em sentia identificada amb la meva generació. Quan la vaig fer no pensava que ningú es pogués identificar amb tot allò que estava dient. La vaig escriure per riure’m de tot allò que m’estava passant i resulta que tot allò que explico té cert sentit per a molta gent. És guai. Fa il·lusió. Però el que més il·lusió em fa és haver-la publicat.

És brutal l’alegria i l’entusiasme que transmets per tot allò que estàs fent i vivint amb la teva música.

(Riures) Però és que realment és al·lucinant. M’angoixo amb força facilitat. M’emociono molt ràpidament. I sí, ara estic intentant gaudir de cada instant que m’està oferint el disc: un concert, una entrevista, una sessió de fotos… Ho he dit al principi abans anava als concerts i plorava perquè allò era el que volia fer. I ara vaig als bolos i ploro perquè he aconseguit fer-ho. Estic gaudint de cada instant, però ja pensant en el següent pas: tinc un munt cançons escrites que voldria gravar.

De fet, ara estàs gravant, no?

Estic gravant una sorpresa, que com a sorpresa no puc desvelar (riure)

 

Text: Oriol Rodríguez

Foto: Xavier Torres-Bacchetta

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *