Cala Vento: “Aparentment Amaral poden estar molt allunyats de nosaltres, però com a banda son un referent”

Des de l’indie però amb vocació de jugar a les grans lligues a cop de guitarres cruixents i melodies imbatibles. Son Cala Vento i acaben de publicar un single produït pel referencial arquitecte sonor anglès Youth i amb col·laboració d’Amaral.
Joan i Aleix sobre fons negre

Com van les obres, perquè us enxampem construint el vostre propi estudi de gravació, oi?

Joan Delgado (bateria, veu): Està tot potes en l’aire. Hem aprofitat la pandèmia per currar una mica. Hem aprofitat un espai que teníem mig abandonat aquí a casa del meu pare, a l’Empordà. Era un forat negre ple d’humitats, bitxos i rates.

Serà un estudi obert a tothom que hi vulgui anar a gravar?

J.D.: Ara per ara només serà per a nosaltres. Ja veurem més endavant què farem. Disposar d’un espai com aquest ens ofereix més eines de treball i ens permet fer més coses de les que ja hem fet fins ara.

En el futur, però, us veieu fent de productors d’altres artistes?

J.D.: Això sí. Hem vist que el rotllo de la producció artística mola molt. I a l’Aleix també li mola molt remenar els pius. Segur que sí, passarà. El primer objectiu de muntar l’estudi és per tenir-lo nosaltres. Per practicar i fer el que vulguem. En un futur, si ens mola, ens obrirem a més gent.

De fet, és l’únic que us falta després d’haver creat Montgrí, el vostre propi segell discogràfic.

J.D.: És el nostre particular conglomerat empresarial.

Aleix Turon: De fet, ara hi ha estudis que creen la seva discogràfica a partir dels discos que graven. Hutok, per exemple, n’és un cas. Avui dia, muntar una discogràfica és relativament fàcil. El difícil és que funcioni. Però aquest és el repte, que els discos que edites tinguin un recorregut.

Vosaltres encara teniu un catàleg minso però de molta qualitat, amb referències vostres, d’un tòtem del rock independent estatal com Lagaretija Nick, i Aristocracia y underground, l’àlbum de debut de la banda d’Alacant de rock experimental Los Manises.

A.T.: Aquest disc en concret s’ha venut molt bé. Llàstima que no hagin pogut fer molts concerts, perquè és un grup que en directe donen molt.

Teniu en cartera més coses, per editar?

J.D.: Sí. Ara per ara tenim un parell de coses per publicar. Una és una banda emergent i l’altre és un grup que ja han publicat dos discos. Però no podem dir res més perquè encara no ho tenim tot al sac i ben lligat.

De moment, heu començat el curs publicant un single vostre, aquest “Teletecho” i “El acecho”.

J.D.: A inicis de l’estiu passat, fins i tot abans, ja vam començar a fer cançons, però ens veiem com sobrepassats per la idea de fer un nou elapé, havent passat relativament molt poc temps en relació amb El balanceo (Montgrí, 2019). Sí que vam detectar, però, dues cançons que tenien molt potencial, que han acabat sent les del single: “Teletecho” i “El acecho”. El problema era que si les reservàvem per quan entréssim a gravar el disc d’aquí a un any, ens semblarien velles. Vam preferir centrar-nos ara en aquestes dues i fer d’elles i de l’enregistrament una mena de banc de proves.

A.T.: Una de les coses que feia temps que volíem provar, per exemple, era que treballar amb un equip de productors diferent del format pel Santi Garcia i l’Eric Fuentes. Bàsicament per curiositat i experiència. Fer-ho amb un single era una manera de provar sense arriscar-nos massa.

En aquest banc de proves, destaca especialment un dels dos temes: “El acecho”, que té un desenvolupament molt de folk medieval.

J.D.: Ens vam proposar treballar amb tota la llibertat del món i ens hi vam llençar. “Teletecho” era una cançó més prototípicament Cala Vento, un single clar. “El acecho”, sí, que era més raruna.

I el productor ha estat ni més ni menys que en Youth, el baixista i membre fundador de Killing Joke, i productor de gent com The Verve, James, The Orb, Beth Orton o fins i tot Pink Flyd, Kate Bush i Paul McCartney, amb qui comparteix el projecte The Fireman.

A.T.: Hi vam contactar fa temps per gravar Balanceo a Space Mountain, l’estudi que té a Sierra Nevada, a Granada. Hi volíem anar amb en Santi i l’Èric, però va haver-hi un problema d’última hora i no va poder ser.

I veu tornar a insistir ara amb el single.

J.D.: L’enginyer de l’estudi ens va avisar que amb el tema de la pandèmia, en Youth havia passat tot el confinament allà a Granada sense moure’s. Li vam fer la proposta i no només ens van llogar l’estudi, sinó que ens va dir de produir-nos els temes. No acostuma a fer gaires produccions últimament, i menys amb grups que no siguin guiris, però ara estava engrescat i amb ganes de fer coses. Es va escoltar les demos de les cançons i els discos anteriors i li va agradar el grup. Ens va tocar la loteria.

 

Va, confesseu, vau fer molt safareig de les seves vivències amb grans del rock?

J.D.: Va ser com anar de colònies. El sistema de treball era molt còmode. Fèiem uns horaris una mica anglesos, pel que fa al ritme de producció: començàvem a gravar una mica tard, però no dinàvem i anàvem tirant fins que se’ns feia de matinada amb el vinet i la birreta i seguir pencant, però tot molt relaxat. Quan no, ens sorprenia amb un berenar o un sopar de puta mare que preparava ell mateix. I si necessitàvem relaxar-nos més, ens n’anàvem a la piscina una estona.

Definitivament, unes colònies.

A.T.: Però quan ens collava, ens collava moltíssim. Però és molt bo sabent interpretar les necessitats i els estats d’ànim dels músics: què podem donar i quan ho podem donar tot i quan necessitem parar.

L’altra gran curiositat del single és que al tema principal, “El acecho”, col·labora… Amaral!

A.T.: En Youth, al principi, no volia. No ho veia, però crec que perquè tampoc els coneixia. De fet, no sabia ni qui eren.

Com ho vau fer per què canvies d’idea?

A.T.: El dia abans que haguessin de venir a l’estudi, va resultar que Amaral tocaven a Granada. Va demanar una acreditació i se’n va anar a veure’ls. Va flipar. Es va engoril·lar perquè es va adonar que la idea que teníem podia funcionar perfectament. I és que l’Eva, cantant és increïble.

Com va sorgir la col·labo, amb Amaral?

A.T.: Teníem el tema, “Teletecho”, acabat, però notàvem que faltava alguna cosa. Era cap de setmana i tornava amb el cotxe de passar un cap de setmana amb la meva nòvia. Volíem escoltar música, i ella va agafar el meu mòbil i va posar Amaral. Ho vaig veure, era el que faltava al tema, la veu de l’Eva. Feia temps que no els escoltava i em va semblar que era Cala Vento però ben fet.

Us coneixia?

J.D.: No. Nosaltres la vam escriure, li vam adjuntar la demo i li vam explicar per què volíem que hi col·laborés. Ens va dir que tot el que li havíem comentat i escoltat li havia agradat i es va animar. En Juan sí que ens coneixia i una cosa va portar a l’altra i ell també es va animar a col·laborar. Van estar amb nosaltres tres nits i quatre dies a l’estudi. Aparentment poden estar molt allunyats de nosaltres, però com a banda, són un referent. Ens hi sentim reflectit. Els admirem per la seva trajectòria i tot el que han fet.

Text: Oriol Rodríguez / Foto: Helena Roig & Arnau Elías

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *