Bofirax: “Faig electrònica per a l’hora del vermut”

Adrià Serarols buscava un nom artístic menys confús que el seu cognom i es va inventar la paraula Bofirax -que no tothom troba tan fàcil de pronunciar com a ell li agradariaper donar a conéixer la seva electrònica minimalista.

Com vas entrar al món de la música?

Va anar molt del pal “apuntem al fill a algo (sic)”. I al cap d’un temps em va començar a absorbir i a fer-se cada vegada més passional. En el meu cas la carrera musical ha estat molt de fons. Tots els canvis han sigut molt progressius. No hi ha hagut cap moment providencial.

Com descrius el teu estil?

És una electrònica no orientada al club, a la nit. Jo la ubico més en una posta de sol o a l’hora del vermut. La meva música l’utilitza molta gent per a treballar, per a desconnectar de les coses o per a connectar amb si mateix, per a crear. No és de “desfogue”, sinó més introspectiva.

També treballes d’enginyer a una consultora energètica. Com combines els dos rols?

La meva vida implica fer malabars. Però tinc una feina amb prou flexibilitat per a preparar un concert. I això ho agraeixo moltíssim. No hi ha massa feines on puguis fer això, i em permet combinar-m’ho molt bé. Hi ha relació entre la teva professió i la teva proposta musical? Potser si no fos enginyer no m’hauria tirat a l’electrònica. Crec que el fet d’estar habituat a temes més tècnics, de números, fa que no m’hagi sigut complicat entrar en aquest món de botons, de cables, de filtres… D’altra banda, no faig una música que parli explícitament de la sostenibilitat, però sí que hi està present. I m’agrada que aquesta vinculació existeixi fins i tot en la roba que portem, en els llocs on toquem. La imatge que projectem i les nostres accions també formen part del projecte, més enllà de la música.

I encara et queda temps per a muntar un festival.

‘El Biruji’ va sortir de manera molt espontània. El primer va ser perquè era l’aniversari d’un amic. I, de mica en mica, ha anat creixent des de fer-lo a casa de les nostres àvies, que són veïnes, fins a una quarta edició amb 12 grups com a festival itinerant. Sempre en un àmbit rural i familiar. Hi ha de tot: música, dinar, sopar, un lloc on dormir i esmorzar l’endemà. Ho fem per l’amor a l’art, sense cobrar res, cobrint despeses i pagant els músics. Aprofitem sempre per portar gent nova i de diferents estils. Incorporem pràctiques de sostenibilitat i d’equitat de gènere, perquè tots hi estem molt conscienciats. Ara ho hem aturat per la pandèmia, però el voldríem a fer l’any que ve.

Als teus vídeos es juga molt amb la idea del temps i del moviment, d’anar d’un lloc a l’altre…

Sempre l’he donat molt valor al temps. Crec que si en tingués més encara faria més coses. I sempre noto que em falta, perquè tinc moltes ganes de fer de tot. Curiosament, tothom diu que sóc supertranquil. Una de les coses que em plantejo és sortir de Barcelona perquè sento que va a un ritme molt frenètic. Com que sempre hi he viscut, estic acostumat. Però quan hi penses, veus que la gent va molt estressada, que hi ha molt soroll, molts cotxes… Per això busco tant la natura.

Retrat del músic i compositor Adrià Serarols (Bofirax)

De fet, les teves composicions semblen una mena d’exploració de sons orgànics.

Em serveix molt per a buscar la serenor amb mi mateix. Això m’ajuda a inspirar-me i compondre. No volia fer una electrònica supersintètica, més a l’ús. Volia donar-li la volta i buscar més sons de natura. Tenir un distintiu sonor. I això s’ha traduït en endur-me sempre amb mi una gravadora i enregistrar els sons d’allà d’on vaig. Després m’ho emporto a casa, retallo per aquí, per allà i acaben sent part de les cançons. Això de gravar-te tu els teus sons és especial perquè saps que són únics i irrepetibles.

Com ha evolucionat el teu projecte?

La maduració ha sigut a diferents nivells. Pel que fa a la música, vaig començar amb més experimentació. Ara els temes ja tenen una estructura diferent, són més “cançó”. Estic buscant fer coses que vagin més enllà d’allò que m’agrada a mi i que em permetin connectar amb la gent. Pel que fa a producció he anat aprenent al llarg dels anys, de forma autodidàctica i amb col·legues. I aquest procés és interessant i infinit. El directe també ha anat mutant i en gaudeixo més. Abans era tot més punky. Ara segueixo donant-me espai per cagar-la, però està tot més formalitzat. També vaig acompanyat i això li dóna una força diferent. És un camí cap al qual m’agradaria anar: cap al format banda. Ara porto el Blai Joanet i el Gerard de Bird Yellow per uns pocs temes i m’agradaria arribar a fer junts un set sencer. I potser més endavant, incorporar una noia que fes parts més rítmiques, bateria, percussions.

En què treballes ara?

A més dels meus propis temes, estic fent música per a un curtmetratge. Hi ha un projecte des del qual m’han passat les seves idees perquè els hi “vesteixi” una mica. I també tinc algunes propostes de col·laboracions amb altres músics. Hi ha un nou EP que sortirà al setembre amb Hidden Rècords. Consolida més el so de la proposta i tinc moltes ganes que surti; els 4 temes tenen molta força. El meu germà ha col·laborat amb la portada i els vinils portaran un pòster… Tot té molt bona pinta!

Text: Virginia Mata Marcano / Foto: Xavi Torres-Bacchetta

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *