Anna Andreu. Trobant la mesura

Un i un no sempre fan dos. Anna Andreu i Marina Arrufat, amb la producció de Jordi Matas, fan créixer el projecte sense sumar integrants. Encara manen les cançons, però ara també hi ha ‘sintes’ i un xic de pop metafísic. Això és La mida (Hidden Tracks, 2022).

Com viviu aquest segon disc, ja consolidada l’aposta pel projecte?

Anna Andreu: L’afrontem amb moltes més bones sensacions del primer disc. Viure de la música és complicat, però tal com ha anat el primer disc, tampoc ho veig impossible. No tenim una vida de grans despeses. La cosa bona de fer un projecte amb la parella és que les coses es comparteixen. Tot el que entra a Anna Andreu serveix per al dia a dia. Haver pres aquesta decisió, bolcar-ho tot en el projecte, suposa alguna pressió extra? AA: En el primer disc hi havia menys expectatives. Hi anàvem de cap, però podíem tirar enrere. Ara és molt diferent. Ens ho hem currat molt, sobretot el directe. No podem portar sempre un tècnic de llums. I ara en portem el nostre: ho fem nosaltres. ‘Fer-ho créixer, però sense que sigui una dessagnada’. Si va com l’anterior, estarem contentes.

Què més ha canviat en el directe?

Marina Arrufat: Podem assajar a casa. Sóc obsessiva amb els directes i amb l’assaig, em ve de la clàssica.

AA: I a mi em ve perfecte aquesta disciplina. Aquest directe estarà més filat. No hi haurà només cançó i parada, cançó i parada. Hem après de tot el que hem fet.

El so ha evolucionat més per aquest motiu o per la mirada d’en Jordi Matas?

MA: Si hi ha algun canvi de so, sobretot és per conèixe’ns més a nosaltres. Jo vaig començar que no sabia ni muntar la bateria, pràcticament. Vaig tenir un grup d’ska d’adolescent i poc més. Però he vist que als concerts podia fer més. Perquè el més important és la veu, la bateria és senzilla… Ara també tiro sintes amb un pat.

AA: En aquest disc passa tot per un octavador, que fa que les cordes més greus sonin una octava per sota. No cobreix el paper d’una persona que toca el baix, però sí que toca un registre que abans no teníem. L’exploració de la Marina del pat, com un sinte de nou acords, fa que es vegin noves riqueses. La sonoritat teníem clar que seria més rica, mantenint la premissa de poder portar tot el que té al disc al directe.

Instantània Marina Arrufat i Anna Andreu

Per què?

AA: M’agrada anar a un concert i, el que trobo característic del disc, poder-ho notar en el directe. No és una premissa més vàlida que qualsevol altre, així i tot és una cosa que m’agrada. El que és identitari d’un disc hi és. A vegades pot ser un so concret, però que hi sigui. La Marina va més de cul però és maco. [Riu]

De la pressió de la clàssica a la pressió del pop.

MA: Que maco, eh! No, m’agrada. Mola la idea de mujer orquesta. La decisió d’anar amb en Jordi també estava clara? AA: Ens entenem molt bé amb ell.

MA: Confia molt en el projecte des del primer dia. Sempre hi va apostar.

AA: A vegades està putejat, perquè limita el format. Però al final se n’ha sortit.

MA: Recordo el primer cop que em vas parlar d’en Jordi. Abans de començar el projecte, en un concert d’en Ferran Palau i El Petit de Cal Eril… AA: Amb el primer ja vam dir: ‘Som dues. A veure què fem’. I en aquest, més: volíem massa i moltes mandangues.

No us feia por caure en l’etiqueta del pop metafísic?

AA: Hi ha coses que ens hi acosten i coses que no. Hi ha guitarres amb força distorsió i unes melodies de veu amb dibuixos. Per tant, sí i no. El gust d’en Matas hi és.

MA: I és una música que ens agrada. Un col·lectiu que hem escoltat molt. Potser volíem evitar un so tan eteri.

AA: Hi ha una part d’ambient que m’encanta, però en el nostre cas la guitarra és més present, estripada, però present.

Portàveu referents a l’estudi?

MA: No ha calgut fer declaracions d’intencions. Tenim gustos molt similars. Mira, una cosa que vam provar va ser el tema dels loops. I vam decidir no seqüenciar tempos, perquè l’Anna quan canta es mou molt de tempos i és bonic. Vam voler potenciar-ho.

AA: No tirar-ho amb loop ens permet moure el tempo com a recurs expressiu. I en Jordi també ha entès molt bé això. Els tres ja veiem que l’evolució natural era aquest disc.

MA: Quan produïm ho fem els tres junts. Al final la mà d’ell li aporta molta classe, però els tres estem molt in.

Ha costat dir prou? Tenint en compte que viviu juntes i podeu currar fins a l’infinit.

AA: Sí, estem amb això al cap tot el dia. Però a qui li fots sinó la xapa? MA: Imaginat que no fos així… [Riu] És un procés molt maco.

AA: Ens ha donat coses molt bones. Hi ha risc, sí. Però si el projecte va bé…

MA: I sí la relació va bé!

AA: Sí, és una de les millors coses que tenim a la relació.

Heu pensat en canviar la marca i afegir-hi més noms: Anna-Marina-Andreu?

MA: Jo tenia pànic que en el primer moment, molt violinista jo, hagués de dir que no a coses. No sabia com aniria. Tenia inseguretat, no havia fotut el peu en el pop a la meva vida. No sabia ni de l’escena musical, ni dels recursos…

AA: Venia del Renaixement. [Riu]

I has acabat sent una dona del Renaixement, fent de tot!

MA: Sí! Abans em sentia molt lluny de posar-hi el meu nom… Ara no sé què passaria. Però el projecte no és al 50%. Per a mi és important que una de les dues tingui més de pes. Les lletres són seves, i ella té l’última decisió estètica.

AA: Li hem donat deu mil voltes.

El projecte és més gros que els vostres noms?

AA: Sí, i si fóssim tres, això no passaria. I les lletres, per molt que ella les plasmi…

Esteu juntes en els debats, no?

MA: Mmm… El procés és molt, molt seu. Jo li puc dir que provi. Les vivències poden ser compartides, però jo al principi ni tan sols entenia les lletres…

No les volies entendre?

MA: Potser és formació professional dels clàssics, que no escoltem les lletres. Al principi no volia. Fins que van venir uns col·legues i em van dir: ‘L’Anna és poeta’. Ara veig que són precioses. I no m’hi fico: em sembla una cosa que no hi puc accedir.

AA: Per a mi és un procés solitari. És un joc molt erràtic. No hi ha un mètode. Un punt on entrar: de la restricció de la rima pot néixer una cosa totalment nova i diferent. Escriure cançons és anar solucionant errors. De cop veig que tinc estrofa o tornada, molta carambola. La lògica d’un disc està dins de la lògica d’un llenguatge.

El que per a tu és poètic, per algú altre pot no ser-ho.

AA: Exacte!

A veure si hi he trobat la lògica… El missatge del disc és molt generacional (el patiment que suposa callar-te les coses) i fins i tot hi suma…

Instantània Anna Andreu i Marina Arrufat

Una mica de pandèmia?

AA: Mira, abans de saber que Vàlius tenia un disc que es deia La mesura, tenia pensat posar-li així. Però també em recordava massa a les mesures, a les restriccions. Una paraula molt escoltada en aquests anys. Estava cansada. Hem fet un any i mig de gira amb gent amb mascareta. Volia glopejar aigua neta. Jo a les cançons o als discos, no faig que tot giri sobre el mateix. No sabria fer-ho. Quan tinc uns quants temes, aleshores m’allunyo i veig quina idea els sobrevola. I aquí vaig veure-hi la contenció. La mesura en fer les coses, però no en un aspecte conservador, sinó més de ‘fins a quin punt dius les coses sense faltar el respecte als altres i no faltar-te’l a tu’. Per això la portada és la que és.

El que mostres i el que no. La fragilitat de l’ou.

AA: Sí, el que hi ha per davant, però potser per darrere… Tot està fora de control. El cost d’aquest control pot sortir car. Jo sóc una persona diplomàtica, que no creu que tot el que pensis s’ha de dir, però m’he vist en situacions de perdre el control i això m’ha fet por. Aquest mini moment d’enuig, d’equilibri breu, apareix a totes les cançons. Però no és volgut. Tenir localitzat el fil m’ajuda a acabar els temes. Però partint de zero amb una idea fixa… Faria una cançó en quatre anys. No em fa por tenir el full en blanc.

Un procés ben artístic: fer un salt entusiasta cap a conèixer-se.

AA: M’ensenya molt aquest procés. Em fa saber en quin punt estic. Anant a teràpia no hauria extret una conclusió tan clara del moment en què estic. Abans de fer un disc no havia escrit mai, ni pensava que podia fer-ho amb cap propòsit. No és relaxant fins que no encaixa tot, allà és trepidant, però abans és enrevessat… Faig i desfaig.

És fort que no sigui productiu, tenint en compte que t’hi dediques!

AA: No et diré que això no em crei malestar. Quan faig la lletra penso: estic fent una lletra que serà una cançó que gravaré en un any per a un disc que sortirà… A vegades em guanya la partida, però intento no estirar-me els cabells.

Text: Yeray S. Iborra / Fotos: Estefanía Bedmar