Alizzz: “No sé cap on anirem a partir d’ara amb C.Tangana. Hem arribat al final d’un camí”

Fins ara geni en silenci rere l’èxit de C.Tangana, Alizzz s’ha reivindicat com un dels productors i compositors referencials de la seva generació. Tancant capítols per obrir nous episodis, ara debuta en solitari amb la publicació de l’àlbum ‘Ya no siento nada’, una pasti de pop sintetitzat amb què fliparàs

Es divendres. Són les 12 del migdia. Alizzz és a Madrid. Ve de Barcelona, on aquesta mateixa setmana havia participat del cicle SOC Autor de l’SGAE. L’enaxampo en un Starbucks. L’acompanyen dos amics: C.Tangana i Nathy Peluso. Li pregunten amb qui parlen. M’envien petons. Com un adolescent que es troba per sorpresa amb els seus ídols, em poso nerviós. Ric tontament. M’encanta sentir encara aquestes papallones a l’estòmac. “Envia’ls petons de tornada”. Cristian Quirante Catalán, el productor i compositor de Castelldefels que s’amaga rere l’àlies d’Alizzz, ha viatjat fins a Madrid per visitar l’ambaixada nordamericana i aconseguir el visat que el permeti entrar als Estats Units. Dilluns viatjarà a Las Vegas, on dijous acudirà a la cerimònia d’entrega dels premis Grammy Llatins. Com a productor i mà dreta de C.Tangana, cervell creatiu que hi ha rere l’èxit d’El Madrileño, l’aclamat disc del Pucho (C.Tangana), Alizzz esta nominat a sis premis. Ha tornat a casa amb tres: Millor cançó de pop-rock per ‘Hong Kong’, Millor cançó alternativa per ‘Nominao’ i Millor enginyeria de gravació d’un àlbum per El Madrileño. No només això, sinó que a la gala dels Grammy replicaran part del seu Tiny Desk Concert, l’actuació per al mític programa de la ràdio pública nordamericana amb què es van presentar internacionalment. “Ja ens vam adonar assajant que podia ser molt gran”, admet Alizzz. “No t’imagines quan la gent de producció audiovisual va muntar el set. Una experiència increïble. Però era impensable que tindria aquella repercussió. Va ser l’empenta definitiva al disc del Pucho (El madrileño)”.

TANCANT CAPÍTOLS

La relació entre Alizzz i C.Tangana ve de lluny. Com a tota relació, només van haver d’acceptar que totes dues velocitats creatives coincidissin. “Ens coneixíem de fa molt. Sempre que ens trobàvem dèiem de fer alguna cosa plegats, però ell tenia el seu projecte molt de rap (el col· lectiu Agorazein) i jo el meu projecte molt d’electrònica. Amb el temps, les tendències i els nostres gustos van concluir. I fins ara”. I fins quan? Una pregunta per a la qual el productor català no sap donar resposta. No ho sap fins quan treballaran plegats. “Crec que parlo pels dos, però no veig que estiguem començant alguna cosa”. Alizzz té cert pressentiment que després de molts anys han assolit el seu clímax creatiu. “No sé cap on anirem a partir d’ara. Hem arribat al final d’un camí. És probable que la pròxima cosa que fem no tingui res a veure amb què hem fet. Ara mateix em ve més de gust tancar capítols que obrir-ne de nous. Acabo de publicar el meu disc en solitari: Ya no siento nada; acabaré la producció del segon de l’Amaia i gaudeixo de la ressaca d’El Madrileño”. Un disc, Ya no siento nada, amb certa essència metafísica. “En Jordi Matas (guitarrista i productor de Ferran Palau i El Petit de Cal Eril) m’ha produït un tema. En Ferran i en Joan [Pons, d’El Petit de Cal Eril] han fet la remescla del meu tema ‘Todo me sabe a poco’. Seguirem col·laborant perquè ens complementem molt bé. Són dues de les figures més interessants de l’escena musical catalana i de tota Espanya”.

 

UN BENESTAR BRUTAL

Alizzz era molt petit quan el seu pare li va regalar Paul is live, un àlbum en directe de Paul McCartney. En aquell disc hi havia un tema, ‘Hope of Deliverance’, que en aquella època sonava molt a la ràdio, a Los 40 Principales. Just ens acabàvem de comprar una minicadena i aquell va ser el nostre primer CD. Ell també es va comprar Lo + Disco 3, un recopilatori d’èxits dance del moment com ‘Ellegibo’ o el ‘It’s My Life’ de Dr. Alban. Els vaig escoltar fins a cremar-los. Me’ls sé de memòria”. Alizzz tenia 8 anys i recorda que tenia uns auriculars i quan els seus pares miraven la tele, ell s’asseia en una cadira al costat de la minicadena i es passava hores i hores escoltant música. “Era una experiència meravellosa. La música em transmetia una sensació de benestar brutal. Res em feia sentir millor. Encara em passa ara”. Aquell nen ha acabat reivindicant-se com un dels productors referencials de la seva generació. “Amb ‘Antes de morirme’, el tema que vaig produir per C. Tangana i Rosalía vaig intuir que passaria alguna cosa important, però mai vaig imaginar que les coses agafessin la dimensió que tenen ara. Recordo que pensava que ho rebentàvem, però no era conscient que allò només era una metxa que començava a cremar. Des d’aleshores, totes les decisions ens han portat fins on som ara. La podríem haver cagat i acabar enlloc, però l’hem encertat. Això i el curro constant i diari”.

Text: Oriol Rodríguez / Foto: Laura Estudillo Varela