Albert Miralles – La Col·lecció

Albert Miralles és, jutament amb Roger Seró i Laia Vidal, el conductor d’Els Experts, el programa d’iCat FM que cada dia de dilluns a divendres, de 7:00 a 10:00, ens desperta en la millor música nostrada. Tota una veu autoritzada, més si es tracta de rock d’arrels, blues i funk. Aquesta és la seva col·lecció.

Quin va ser el disc que va inaugurar la teva col·lecció?

La línia és difosa, perquè el meu pare tenia una discoteca a Sabadell i era DJ. Tenia una gran col·lecció de vinils i molts me’ls vaig quedar jo. Però el primer que em vaig comprar amb els meus diners va ser The Wall – Live in Berlin (Mercury Records, 1990) de Roger Waters.

Quin és el disc que has escoltat fins a cremar-lo?

He de dir-ne dos. Un és Amorica (American Recordings, 1994), l’obra culminant de Black Crowes. L’altre és Born to Run (Columbia, 1975), cim creatiu de Bruce Springsteen. El primer disc que em va fer somiar de ser una altra persona.

Quin casset no deixava de sonar mai al cotxe dels teus pares?

He de tornar a dir dos. Brothers in Arms (Warner, 1985) de Dire Straits, que el considero un gran disc. L’altre és True Stories (Sire Records, 1986) dels Talking Heads. Va ser la meva porta d’entrada al seu univers, a més de ser el disc que té la cançó que va acabar donant nom a la banda de Thom Yorke, “Radio Head”. Només per això ja és important.

Amb quin disc et vas voler convertir en una estrella del rock?

Exile on Main St. (Rolling Stones Records, 1972) del Rolling Stones. Representa tot el que és i significa el rock’n’roll. Tenia un grup i aquest disc ens va explotar a la cara. Un disc perfecte de dalt a baix.

En quin disc t’hauria agradat aparèixer en els títols de crèdit?

Dr. John’s Gumbo (Atco, 1972). És el disc que Dr. John va fer en homenatge a Nova Orleans, la seva ciutat. Una carta d’amor a la seva tradició musical. L’acompanyaven The Meters la millor banda de funk de tots els temps després de la de James Brown.

Quin disc hauria de tenir tothom obligatòriament?

El disc antològic amb totes les cançons del Robert Johnson, The Complete Recordings (Sony, 1990). Es difícil endinsar-se en la seva música, però com diu una popular cançó de Nova Orleans “drink a little poison before you die”.

Un disc nostrat?

Doncs ara mateix em decantaré per Al límit de la tonalitat (The Indian Runners, 2020) de La Ludwig Band. És la mescla perfecta entre Blonde on Blonde (Columbia, 1966) de Bob Dylan i Dioptria (Edigsa, 1978) de Pau Riba.

Un plaer pecaminós?

Hi ha una cançó de la Whitney Houston que m’encanta: “I Wanna Dance with Somebody (Who Loves Me)”. És els 80 condensat en una cançó. Està inclosa al disc Whitney (Arista Records, 1980), un àlbum amb un parell de temes molt top.

 

Un disc que compraries només per la seva portada?

No és una portada molt celebrada però crec que Illmatic (Columbia, 1994) de Nas va canviar els preceptes del hip hop.

L’últim disc que t’ha fet esclatar el cap?

L’últim que m’ha obsessionat de veritat ha estat el Damn. (Interscope, 2107) de Kendrick Lamar. Per mi és el What’s Going On (Tamla, 1971) del hip hop.

Una botiga de discos?

Els companys i herois d’Espai Records de Sabadell. Una botiga només de vinils en una ciutat que, més enllà del Corte Inglés, no en tenia cap, de botiga de discos des que van tancar les històriques. Uns tios bojos que tenen els seus curros als matins i a la tarda van a vendre vinils com a veritables militants.

Vinil, cd, digital?

Vinil perquè és l’únic format que conservo a casa. Els CDs els he anat donant. La majoria els vaig donar a una estudiant en pràctiques que va passar pels Experts, que va venir a casa i se’n va endur un munt de CDs i fins i tot els mobles.

 

Text: Oriol Rodríguez

Foto: Jaume Olsen

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *