Albert Freixas: “He volgut fer un disc molt més universal amb temàtiques accessibles i interessants per a tothom”

Chroma (Microscopi, 2021) és el tercer treball d’Albert Freixas. És un treball que significa una evolució més a la sonoritat del músic sabadellenc. Ens transporta de manera fluida cap a mons on el jazz hi té tots els matisos possibles. Amb una veu càlida i propera ens acosta a temes molt actuals i potents, amb col·laboracions de luxe com els veterans jazzmen de l’escena Barcelonina Jordi Gardeñas a les bateries i Tom Warburton als contrabaixos, David Calvo al saxo tenor i la músic resident a Austràlia, Leticia Nischang als cors.

Un chroma és un teló de fons en verd per representar-hi, en pantalla, el que vulguis. El teu disc i aquest títol triat, que volen representar?

Doncs el disc vol ser una reflexió sobre la nostra vida “moderna”, en la qual ens preocupem més per la foto i els “likes” derivats, que no pas per la nostra experiència en si. De mica en mica, sembla que cada cop més preferim ser espectadors i espectadores abans que ser protagonistes, fins i tot de les nostres vides!

Després d’escoltar el teu anterior disc, Oopalana (Red B records, 2018), i escoltant aquest Chroma, les capes de guitarra han deixat de tenir un cert protagonisme i t’acompanyes, en algunes cançons, d’altres instruments i persones … Per què? Que ha canviat?

Bé, Oopalana només tenia guitarres i veus. Evidentment que les guitarres eren molt rellevants. A Chroma he volgut plantejar una sonoritat més global i fresca. Volia també acostar-me una mica més al jazz i a la seva gran influència en la meva música, sobretot per la seva filosofia d’improvisació, de llançar-se a la piscina sense saber exactament què passarà.

També, crec recordar, que dedicaves l’Oopalana a la teva àvia… Aquest Chroma li dediques a algú en concret?

Podríem dir que aquest el dedico a la humanitat sencera! Bromes a part, he volgut fer un disc molt més universal amb temàtiques accessibles i interessants per a tothom. No som pas tan diferents les unes de les altres.

Imagino que hi ha algun component pandèmic en aquest darrer disc…
Doncs no massa, la veritat. La pandèmia ha influït, però els temes són previs a la crisi sanitària que, per fi, semblem deixar enrere. El confinament m’ha permès poder dedicar més temps a aquestes cançons, això sí. No ha sigut pas del tot dolent. En el meu cas, s’ha auto compensat.

La veu, la teva veu, s’escolta molt fluida, molt relaxada tot i parlar de temes complexos, és una manera d’arribar encara a més orelles?
La veritat és que això que comentes no ha estat del tot premeditat. Tot i això, ja fa un cert temps que em noto que he “desdramatitzat” una mica la meva veu. Abans era una mica massa sentida, potser, i això interferia en la transmissió d’idees i sentiments.

Hem sentit a dir que els Ix! volen tornar a remenar instruments junts… Ens pots avançar alguna cosa?

Bé, sembla que el cuquet es belluga per a tothom igual, i ara què ja ens hem fós la fortuna que vàrem facturar durant els nostres vuit anys junts com a “Reis del mainstream”, és hora de fer un retorn tipus Pearl Jam o Black Crowes i apuntar-nos al carro dels “comeback tours”.

Text: Laura Peña / Foto: Sergi F. Moure

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *