Aiala. Blues Sister

Ens tornem a trobar amb l’Aiala ara que ja ha presentat el seu segon disc 2021: an Earth Oddity (New Beats, 2021). I sí, clar, parlem de les seves noves cançons, però també de les seves fortes conviccions activistes, amb clau feminista, i de la seva passió per la música negra.

Semblava impossible fins fa res, però acabes de publicar el teu nou disc i ja l’has pogut presentar en directe.

Sí, al Teatre Bartrina de Reus. No hi havia estat mai i és preciós. Vaig al·lucinar, perquè vaig sortir a l’escenari i estava tot ple. No m’ho esperava. Va anar molt bé i ens ho vam passar molt genial. Teníem ganes de compartir el disc en directe, que canvia molt.

Les cançons van créixer a l’escenari.

Sempre estàs en evolució amb els temes. Igual que també estem fent temes del disc anterior, i aquests també estan evolucionat i canviant. És una evolució que mai para. Sempre es fan canvis: el guitarrista canvia un riff, jo canvio la meva melodia.

Aquesta és la gràcia del directe, que una mateixa cançó sempre és diferent.

Això és el que vaig aprendre d’Aretha Franklin i dels cantants d’aquella època. Per exemple, a la pel·lícula The Blues Brothers, va haver-hi dos que no van fer playback: la mateixa Aretha i James Brown. Era impossible que reproduïssin dues vegades exactament el mateix. Els llavis no corresponien. I això és un dels fets més bonics de la música i es veu molt en els directes. Cada espectacle és diferent. I tot i que avui dia tot està molt treballat, a mi m’agrada que una persona et pugui veure vint vegades i no s’avorreixi.

T’amares molt dels clàssics, de l’Aretha, del James Brown, de l’Otis Redding, de les Supremes, de Wilson Picket…?

Tota la vida m’ha apassionat la música, sobretot les grans veus. I sempre he estat cercant coses per entendre per què tots aquests grans ho feien d’una manera o d’una altra. Això i també he estudiat molt com poder ajuntar els dos mons que formen el meu univers.

Aiala Black&White

Quins?

A mi m’encanta la música electrònica i el tecno, però també el blues, el soul, el jazz i els clàssics. Quan era petita venia més del glam rock, Queen, Freddie Mercury en solitari després, Bowie

Quin és el teu primer record amb la música?

Recordo els dos primers CD que vaig ratllar de tant escoltar. Un era del Bob Marley and the Wailers.

L’altre?

La banda sonora del Rei Lleó de l’Elton John (riu). Jo no sabia qui era l’Elton John, però ja m’encantava aquell home. Després ja el vaig anar descobrint.

Quan vas decidir que volies ser cantant?

És que crec que mai he pensat que faria altra cosa. Des de sempre. Per exemple, al clip de “Face to Face, hem posat gravacions de quan era petita. De sobte, amb 24 anys, em trobo veient vídeos amb un anyet o així. Era molt petita i no parlava però ja cantava. Només sabia dir papa, mama, sí, no…, la resta de les coses les deia cantant.

A casa quina música sonava?

Em posaven molta música. Especialment gent com Aparanoia, Color Humano… I em veus als vídeos ballant molt feliç. Em sabia totes les cançons sense saber el que deien. També vaig fer ballet i flamenc, des dels dos anys als 10. 

Des de petita t’has amarat de música diferent, però la teva frase més recorrent és que tot ve de la música negra.

Jo no sé d’història, però sí que als anys vint del segle passat, després de la Primera Guerra Mundial i del crack del 29, va sorgir un nou tipus d’art. L’art de la gent que no era blanca ni adinerada. D’allà va sortir el blues i el jazz. Els components socials sempre han estat molt importants per com s’ha desenvolupat l’art en cada època. La música ve de baix.

I el blues i el jazz son la base.

Son els fonaments de tot. El rock’n’roll, per exemple, és el blues accelerat. Dècades després, als vuitanta, es sampleja música funky, per començar a fer hip hop, com també va passar amb la música electrònica. Tota la música evoluciona del blués. Tot és música negra.

Però l’expressió música negra és molt genèrica, molt poc concreta.

És molt difícil decidir-me per un sol gènere. No podria escollir. M’encanta el blues, l’ska i el hip hop, que no té normes.

Juntament amb la música negra, en la música el fet femení és molt rellevant.

És com jo visc el món i les meves lletres reflecteixen la meva manera de viure. Pot ser que sigui molt jove, només tinc 24 anys, però ja m’he trobat diferents tipus de persones, moltes pedres en el camí. M’han passat moltes coses. La meva manera d’abordar-ho és escrivint cançons.

És molt necessari parlar de tot això.

Sobretot actualment, que vivim amb tantes incongruències.

Com?

Dones que abanderen el feminisme però tenen transfòbia. Em cabreja, això no és feminisme. Es dóna per fet que el feminisme està molt avançat, però tot és una farsa. No és veritat

No?

No! Com les lluites dintre del col·lectiu LGBTIQ+. Els gais, per ser homes, se’ls dóna més visibilitat, menjant-se l’altra part de la lluita. Entre altres exemples.

Com artista quin compromís tens amb aquestes lluites?

Jo crec que tots nosaltres, com individus, hauríem de comprometre’ns perquè la societat no es crea a partir d’uns líders i ídols que diguin certes coses, es crea a partir de les accions que fem cadascú, tot el conjunt.

Retrat d’Aiala

Tothom hauria de fer escoltar la seva veu.

I jo tinc un petit altaveu per protestar a través del meu art.

“Use the right words, baby be kind” diues al tema “Blind World”.

És a dir que l’altaveu s’ha de fer servir però amb les paraules correctes Per què has de tractar malament algú? La societat ens ha fet creure que hem d’estar sempre enfadat amb el del costat. Tirem molta merda al demès. Hem de reflexionar una mica. Adonar-nos que aquest món no existeix només per a nosaltres. Que podem dir el mateix d’una manera o d’una altra. Amb aquest canvi subtil pots fer molt de mal una persona o ajudar-la.

Què més t’indigna?

Tot. Trobes coses del dia a dia que t’indignen. Si tens un altaveu molt gran i ets una persona jove que encara pot canviar la forma de pensar de la gent que la segueix: vinga va, espavila! I és que em fa por que certes coses vagin a pitjor. Com amb les manis dels nazis que no passa res, però pel 8M, compte! “Surten dones i porten virus!”. O el tema dels contenidors, que els paguem tots. I em pot saber greu a nivell medi ambient, però l’ull de la noia, què? Mentre ens estiguin traient els ulls, que els contenidors cremin. Un ull o un testicle no el recuperes, però els contenidors… Fem-ne de nous. Estic molt indignada!

Tornem a la música. L’evolució entre els dos discos és evident.

Sí. Amb el primer disc no em creia a mi mateixa.

Per què?

Tenia moltes lletres, però em feia por posar-hi música. I amb l’ajut de l’Isaïes (Albert, guitarrista i membre del projecte en el primer disc d’Aiala) i Chalart58 (Gerard Casajús Guaita: productor dels dos discos d’Aiala a més de bateria de La Kinky Beat i figura fonamental del reggae i dub a casa nostra, col·laborador habitual de Manu Chao o Fermín Muguruza), vaig aprendre que sí que ho podia fer, que el que em passava era que em feia vergonya.

I la vas superar?

En aquell primer disc, Nothing Less Than Art (New Beats, 2019) va ser més una col·laboració. En aquest segon, ja tenia les lletres de les cançons, i de la meitat, també tenia la música. Ja sabia què volia fer.

I et vas llançar, i cap als estudis La Panchita a gravar.

Però amb total llibertar, perquè un dia potser no feia servir el que tenia preparat, i pillava un sampler o modelava una progressió d’acords diferents. I un cop tenia muntada la base, escrivia la lletra.

No tens un procés creatiu estandarditzat.

No. El procés creatiu canvia segons la cançó. També influeixen agents externs: com ha estat el dia, la persona amb la qual estàs col·laborant. L’estiu passat, per exemple, vaig fer dos temes amb el raper Marco Fontana.

Treballar amb gent diferent aporta diferents perspectives.

És justament això. Si sempre treballes igual, amb la mateixa gent, resultat final pot ser tot molt uniforme. Treballant amb diferents músics es produeix una explosió d’idees, A més amb en Chalart no diem a res que no mail.

Hi ha molt química entre vosaltres.

Tenim referents musicals similars. Compartim pel·lícules, parlem de pintura, d’art… Així és fàcil materialitzar les idees perquè t’entens millor. Paral·lelament, aquest disc també és la plasmació d’una evolució meva personal.

I on t’ha portat aquest creixement?

Per exemple, la cançó “Can You Feel that Fire?”, la vaig escriure just quan ens van desconfinar, pensant en les protestes per la mort de George Floyd i el moviment #blacklivesmatter. Em va semblar molt fort, no només la seva mort, òbviament, sinó com es van succeir totes aquelles protestes. Em van afectar molt.

El tatuatges de l’Aiala

El missatge de la cançó es pot extrapolar a qualsevol protesta.

Fa molta ràbia que a la gent que té el poder li doni el mateix matar-nos de gana, a trets… A “Fighting and Learning” també parlo de totes les protestes que he viscut: el feminisme, que no ens deixin votar en democràcia per decidir què volem ser. I “Face to Face”, una cançó que vaig fer confinada, és una trobada amb mi mateixa. Aquest nou disc és molt més jo.

Del “Fighting” queda clar, però… del “Learning”, què s’aprèn?

Del learning… a cada pas que fas aprens alguna cosa. Per exemple, en les lluites feministes, totes hem de revisar el discurs, la manera de com expressem les coses… Reconèixer que no ho sabem tot i que hem de seguir aprenent. Per lluitar, s’ha de seguir aprenent, per poder lluitar pel que vols, no pots no saber contra què estàs lluitant: “Vinga! Feminisme contra el masclisme!”. No, les coses tenen molts matisos, i hem de començar a aprendre a voler a aprendre, a voler reaprendre el que crèiem que sabíem.

Per cert, parlaves de pel·lícules i el títol del disc fa referència a David Bowie però també a un dels films més icònics d’Stanley Kubrick: 2001 una odissea de l’espai. Quines són les referències cinèfiles a part de les que ja has comentat?

Des de molt joveneta, la pel·li del Kubrick. Em vaig enamorar de 2001 una odissea de l’espai amb 10 anys. No entenia res, però m’agradava perquè era molt estranya i em feia pensar. També vaig decobrir Tim Burton en aquella època amb pel·lis com Beetle Juice. Em vaig quedar al·lucinada. El Tarantino, el Nolan… Mare meva Tenet. També m’agrada l’animació. M’agrada tot el cinema.

Et veus fent el salt en el món de la interpretació?

A mi sempre m’ha agradat el món de la interpretació. De fet, la meva àvia havia estat actriu.

I tu no t’animes?

A mi em fa molt respecte. NO és fàcil. Ho sé per gent que conec, que estudia teatre. Com totes les arts, s’ha de treballar moltíssim. Em fa cosa presentar-me un dia, i dir: “Vinga! Sóc actriu!”. En aquest sentit no ho faria, però sí que m’agradaria provar-ho, fer alguna coseta.

Text: Joan Vendrell Gannau i Oriol Rodríguez / Fotos: Noemí Elías Bascuñana

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *