25 anys de La Habitación Roja en cinc discos per al record

El quintet valencià ha celebrat enguany el seu 25 aniversari – que es diu prompte – d’una manera ben estranya. Sense poder tocar en directe en condicions normals. Anul·lant la gran majoria de concerts als quals tenien previst repassar el millor de la seua discografia. Però un aniversari sempre és un aniversari. I tot i que la cançó sempre ha sigut el format que millor els defineix (sempre han sigut una banda de cançons), des d’ací ens volem sumar a les felicitacions amb una selecció (digueu-nos clàssics, passats de moda, pollaviejas) de cinc dels seus millors àlbums. Almenys, cinc dels que millor representen a Jorge Martí, Pau Roca, Jose Marco, Marc Greenwood i la resta de músics que els han acompanyat al llarg d’este quart de segle. Tota una vida, vaja. A per 25 més.
#1 Fue eléctrico (Mushroom Pillow, 2012)
La Habitación Roja a una Kafeteria

El quintet valencià ha celebrat enguany el seu 25 aniversari – que es diu prompte – d’una manera ben estranya. Sense poder tocar en directe en condicions normals. Anul·lant la gran majoria de concerts als quals tenien previst repassar el millor de la seua discografia. Però un aniversari sempre és un aniversari. I tot i que la cançó sempre ha sigut el format que millor els defineix (sempre han sigut una banda de cançons), des d’ací ens volem sumar a les felicitacions amb una selecció (digueu-nos clàssics, passats de moda, pollaviejas) de cinc dels seus millors àlbums. Almenys, cinc dels que millor representen a Jorge Martí, Pau Roca, Jose Marco, Marc Greenwood i la resta de músics que els han acompanyat al llarg d’este quart de segle. Tota una vida, vaja. A per 25 més. El vuité àlbum dels de l’Eliana va trobar l’equilibri perfecte entre la seua dèria melòdica, oberta sempre a un pop diàfan que podia sonar una mica ensucrat segons a quines oïdes, i el voltatge elèctric que el seu discurs havia anat enfortint des que van tindre la feliç idea d’anar-se’n a gravar amb Steve Albini als seus estudis de Chicago. Encara que ací és Santi Garcia qui s’ocupa de la producció, als seus estudis Ultramarinos Costa Brava. Tothom destaca sempre “Ayer”, el seu primer gran hit ideal per a ballar a festivals (millor cançó de 2012 per al diari El País), i l’emblemàtica “Indestructibles”, duradora i apta per a milers de lectures d’allò que ara anomenem “resiliència”. Inclús “Norge”, una altra composició més que notable, amb regust de The Cure. Però el tram que comprenen (successivament) “Annapurna”, “Cielo Protector”, “La segunda oportunidad” i “Ahora quiero que te vayas”, és un dels més commovedors de la seua trajectòria. Volien fer un disc a què qualsevol de les seues cançons poguessin obrir un concert, i van aconseguir molt més: una extraordinària i urgent crònica del desarrelament vital, d’eixa existència entre dues terres que marca des de fa temps la vida de Jorge Martí.

#2 Nuevos tiempos (Mushroom Pillow, 2005)

Guitarres tallants, d’una electricitat lacerant. Baquetes que cauen a plom, contundentment, sobre la bateria. Baixos musculosos. La fórmula d’Steve Albini, el productor no productor, l’enginyer de so més característic de la cruesa austera i sense additaments de gran part del millor rock alternatiu dels 90 (Pixies, Nirvana, Breeders, PJ Harvey) és sobradament coneguda. Però intrigava saber com li estarien a La Habitación Roja, que ja portaven llavors una dècada gravant sense eixir de València, els estudis de Dani Cardona. Era també el primer disc amb Mushroom Pillow, després d’una llarga relació amb Grabaciones en el Mar. I el salt qualitatiu es va notar. En tots els sentits. Cançons vibrants, en les que se citaven l’angúnia, el desig i les ganes d’encetar una nova etapa, com “Scandinavia”, “Agujeros negros”, “Nunca ganaremos el mundial”, “El eje del mal” o “Van a por nosotros”, clàssiques del seu repertori, són la prova que l’aventura nord-americana va ser tot un encert. També la rotunda “Los últimos románticos”, que el tancava amb un desenvolupament de guitarres sensacional. El seu treball més rocós, un dels més sòlids, sense dubtes.

Retrat de La Habitación Roja
Retrat de La Habitación Roja
#3 La moneda en el aire (Mushroom Pillow, 2014)

Disc de maduresa plena. De vitalitat. De primavera recentment estrenada. De no tindre por a experimentar, a decantar-se per diferents versions de si mateixos: escolten la molt ballable “De cine”, des de llavors un dels punts àlgids dels seus concerts, o “Si tú te vas”, en la qual Jorge Martí aborda un registre gairebé de crooner, acostant-se a una cançó melòdica sui generis (potser baix l’ombra de la tradició dels grans vocalistes valencians del setanta?). Sintetitzadors cridaners i guitarres, tant elèctriques com acústiques, conviuen amb naturalitat en un altre treball gravat lluny de casa, als mítics estudis Rockfield de Gal·les, de nou amb Santi Garcia. Es noten les fílies, és clar, però sempre alimentant un discurs molt propi, al qual saben conduir allà on volen: The Smiths en “No quiero ser como tú”, R.E.M. en “En busca del tiempo perdido” o New Order i The Cure en “Quedas tú” són influències ben raonables.

#4 Radio (Grabaciones en el Mar/Astro, 2001)
Retrat del grup valencià a un entorn nevat

Anècdota personal: vaig coincidir – per una absoluta casualitat – amb Jorge Martí un dia de principis de 2001, en un viatge en autobús des de València cap a Madrid. Ella anava per feina, crec, arranjant els últims serrells del disc que a punt estava de traure amb el seu grup. Avançant promoció, crec. Servidor anava, com cada dilluns de la primera meitat d’aquell any, a les classes d’un postgrau de periodisme digital que encara dubte si em va ser de gran utilitat. Estàvem asseguts un al costat de l’altre. Ens va tocar així. Va ser la primera vegada que teníem l’oportunitat de parlar, i Jorge va tindre el detall de deixar-me escoltar al meu discman Radio ja complet, dies abans de ser publicat. Ell estava orgullós, clar. Com sempre cada volta que acaba un disc. I tenia raons per a estar-lo. No vaig tardar massa en comprovar-ho. Només bastava una primera oïda a les seues onze cançons. Li vaig comentar que em feia gràcia la referència als Migala en eixe “lo que duele un verano” d'”Un dia perfecto”, amb el seu gran crescendo. “Los veranos no duelen, duelen otras cosas”, em va dir. I que m’havia sobtat la contundència guitarrera de “Canción de amor definitiva”. Crec que va ser un gran pas endavant per a ells, farcit de cançons notables i obert a registres fins aleshores inèdits per a LHR: “Universal”, “El hombre del espacio interior”, “Un final feliz”, “Lo mejor que me ha pasado” i eixa bonica cançó de bressol final en valencià que és “Bona nit” sonen encara amb la mateixa frescor que aquell dia en què vaig tindre la sort d’escoltar-les gairebé abans que ningú fora del seu cercle més pròxim.

#5 Largometraje (Grabaciones en el Mar, 1999)

Era el seu moment. Potser no per a ser eixe ingrés en el mainstream que alguns els auguraven (hi havia qui pensava que si La Oreja de Van Gogh podien regnar a les llistes, ells també podien ser la nova sensació pop, igual que Astrud podien ser els nous Mecano: no sabíem que fenòmens com el de Dover són difícilment reeditables), però sí per a un punt d’inflexió pel que fa a popularitat. De fet, havien tocat per primera vegada a l’escenari gran del FIB un any abans, compartint cartell i grans caràcters amb PJ Harvey, Sonic Youth, Tindersticks i Yo La Tengo. I en certa manera, ho va ser, tot i que sense fregar cap quimera. La culpa la tenia, sobretot, “Crónico”, una cançó que combinava vigor guitarrístic amb una tornada enganxosíssima, potser el seu primer gran hit en l’àmbit alternatiu. Peró n’hi havia molt més: la intrepidessa de “Largometraje”, el lirisme de “23” i “Eurovisión”, el gest de complicitat amb Pulp en “Lola 2000” o amb l’emblemàtica discoteca Espiral de L’Eliana en la cançó del mateix nom, amb reminiscències de l’indie britànic dels huitanta i noranta… creixien i progressaven més que adequadament, conscients que cada estrofa, cada cançó, cada melodia, eren els fonaments que contribuirien a edificar una carrera de tan llarg recorregut, constant i sempre mirant cap endavant.

 

Text: Carlos Pérez de Ziriza / Fotos: Arxiu Intromúsica

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *