ZULABARD. TORNAREM A SER LLIURES

“Aquest disc és una recerca existencial”

Indie folk melangiós, d’aquell que t’esgarrapa l’ànima amb cada paraula, amb cada acord. Rubén Campo, el cantautor barceloní que s’amaga rere el projecte Zulabard, publica el seu segon llarga durada, The Year of Light (Au! Records). Un treball on les seves melodies de tacte melancòlic es deixen acariciar per un raig de pop lluminós. 

En època de confinament, iniciar un disc amb un tema titulat “To Be Free” és tota una declaració de principis.
És curiós el significat que acaben agafant les cançons amb el temps. “To Be Free” crec que resumeix perfectament el concepte del disc. La vaig posar la primera , aquesta cançó, perquè vaig quedar molt content amb com sona. Crec que a l’escoltar-la et prepara molt bé per pair la resta del disc. Durant tot el procés de creació, el concepte de disc sempre ha sigut molt important per a mi.

Per cert, com ho portes? 
Em considero un paio tranquil i he tingut la sort que ningú proper s’ha infectat, si no potser ho hauria vist diferent, així que des del punt de vista personal ho he portat bé. El professional, no tant. Ja d’entrada estem en un sector on no és gens fàcil guanyar-se la vida, però és que ara encara ho és menys. I en el meu cas la frustració no és tant pels diners perduts sinó per veure que tot l’esforç dedicat al projecte i tots els plans queden posposats o cancel·lats. No ha sigut gens fàcil en aquest sentit.

Publicar un disc nou en plena quarantena… 
Crec que hi ha molta energia concentrada en treure un nou disc. Mantenir ls publicació per a la data prevista és el que m’ha mantingut actiu durant la quarantena. Un cop publicat, sí que he tingut més bajona perquè em falten objectius per complir, “excuses” per treballar. I també perquè després de publicar el disc toca presentar-lo i això encara no ha passat. Però bé, ja entrem en fase 1 i de mica en mica començarem a veure la llum, espero.

Has agafat molt la guitarra, aquests dies?
D’entrada et diria que l’he tocat poc, la guitarra, però acabo de mirar les notes de veu del telèfon, que és on em guardo totes les noves idees que em van sortint i veig que n’hi ha un munt, de noves. He estat més concentrat en promocionar bé The Year Of Light, però a la vegada tinc força idees com per gravar temes nous . Els deixaré madurar un temps, però, perquè hi ha moltes cançons que necessiten reposar. Això és com a la cuina.

Què has estat escoltant?
Sempre intento escoltar novetats, tant de gent d’aquí com de fora. Per exemple, l’últim treball del Xarim Aresté, Mercuri (U98 Music, 2020), m’ha arribat bastant. O el nou disc de Fiona Apple, Fetch the Bolt Cutters (Epic, 2020), que sona increïble. També he escoltat gent com Blanco White, Arlo Parks, Nils Frahm o Angelo De Augustine. I he recuperat discos que escoltava fa deu anys, com el Heartbreaker (Bloodshot Records, 2000) de Ryan Adams. De tot una mica suposo. Per la resta, llegir m’ha costat bastant. He intentat començar tres llibres però no he pogut. Sí que he estat mirant sèries de Netflix com When They See Us, The Staircase i House of Cards.

Va, explica’ns, com neix el projecte Zulabard? D’on venies, quines havien estat les teves experiències i aventures anteriors en el món de la música?
Zulabard neix com a resultat d’una sèrie de canvis personals i professionals. De sobte em trobo amb 28 anys i el típic “retorn de Saturn”, m’adono que la meva vida no té sentit i decideixo fer el que em fa feliç, sense importar els diners o les conseqüències.

La música!
Amb Zulabard m’allibero. És un renaixement, tant musical com personal. Feia cinc anys que principalment em dedicava a treballar.

Però tu ja havies tingut experiències prèvies, en el món de la música
La meva primera experiència musical va ser quan vaig firmar per al segell del Pep Sala, L’indi music, amb Red-In, el grup de l’institut, ara farà uns 12 anys. Tot i que vam fer moltes coses sent tan joves com érem, la història no va acabar bé i vaig parar un temps. Em vaig llicenciar en Economia i vaig treballar tres anys en el sector financer, comercialitzant productes d’inversió i estalvi.

No et senties realitzat.
Van ser dos anys en l’ecosistema digital, treballant per una start-up del Pier-01 de Barcelona. Però me’n vaig cansar. També vaig estar tocant a Edward Estlin durant tres anys, un grup de folk on musicàvem poemes d’E.E. Cummings. Vam guanyar algun concurs i ens vam autoeditar un disc el maig de 2018, Colours Come and Go, però poc després ho vam deixar.

Zulabard. Foto: Bárbara Balcells Matas.jpg
Zulabard. Foto: Bárbara Balcells Matas

Quan començaves a qui et volies semblar (perquè tots tenim referents i influències)?
Quan començava volia ser Noel Gallagher, em vaig aprendre totes les cançons d’Oasis i amb el grup de l’escola vam fer un concert a la sala d’actes el dia de Sant Jordi, que va ser directament calcat al DVD Familiar to Millions (Big Brother, 2000), mateixos looks, mateixos pentinats… Els hi copiàvem fins i tot els discursos entre cançó i cançó. Realment va ser una posada en escena més típica de teatre que d’un concert.

I, tot i que preguntar pel nom sempre pot resultar intrascendent, d’on surt el de Zulabard?
Zulabard surt de Zalabardo, que és el segon cognom de la meva àvia materna. L’origen del cognom és basc. És l’àvia que surt en els últims video lyrics que va dirigir el Marc Cuscó.

Vas debutar dos anys enrere amb Late to Wait (autoeditat, 2018). Com recordes i valores ara el teu primer disc?
Late To Wait el vaig gaudir molt. Tots els processos, des de la gravació durant els mesos de gener i febrer a Vic, als assajos muntant el directe, la gira… Tot va ser brutal. Com una llarga primera vegada. No tenia cap expectativa, només volia fer-ho per plaer i perquè ho sentia. Vaig tenir molta sort amb tota la gent que em va anar acompanyant en les diferents fases.

Tot i la teva inconfusible declinació melangiosa, The Year of Light, el nou disc, ressona més pop que Late to Wait
Si, totalment. Crec que les cançons són més rodones. No hi ha res per omplir, són un pèl més curtes en general i més directes. Més pop, sí.

Com ja va passar amb el primer disc, has comptat amb la producció de Jordi Casadesús de La Iaia i figura de confiança d’artistes com Núria Graham o Espaldamaceta. 
Amb el Jordi teníem algun amic en comú. A més, jo ja seguia la seva trajectòria des de feia temps. Estava vinculat amb molts dels projectes d’aquí que a mi m’agradaven. Vaig aconseguir el seu telèfon i un dimarts al matí li vaig trucar. Li vaig explicar que volia que fos el productor del meu primer disc. Vam quedar per dinar i parlar-ne i de seguida ens vam entendre.

Què ha aportat a la teva música?
Trobar productor era clau en el procés de cimentació de Zulabard i en Casadesús va ser la primera opció des del principi. A ell li he confiat les meves cançons. He confiat en el seu criteri, en algunes decisions fins i tot per sobre del meu. Amb tot, ha respectat molt les cançons originals, l’essència, per després vestir-les d’aquest univers de sons analògics que poca gent domina tan bé com ell.

The Year of Light és un àlbum conceptual sobre la vida i l’amor.
Podríem dir-ho així, sí. Volia simbolitzar en la llum tot allò que té sentit per cadascú, el fet de trobar-se a si mateix de veritat. I en això, la vida i l’amor tenen una importància vital. Aquest disc per mi és una recerca existencial.

En el pop, les cançons poden parlar d’alguna cosa que no sigui la vida o l’amor?
A mi em costa molt saber de què parlen les cançons. D’alguna manera parlen de mi o del que em passa, de com m’afecten les coses, de com reacciono, dels llocs on vaig, de les persones que m’envolten… Em costa molt donar un missatge concret a través d’una lletra, un missatge polític o social, no em surt. Jo utilitzo més la música per canalitzar emocions i per sentir-me millor, així que en les meves lletres sempre hi acaba sortint l’amor i la vida, sí.

Escrius cançons per explicar-te millor el món i al món o per entedre’t millor a tu mateix?
Per mi fer cançons és una necessitat. Em surten soles moltes vegades, m’alliberen dels meus mals. El procés de fer una cançó sol a una habitació i desprès compartir-la amb altres músics i amb la gent és brutal. Veure-la créixer. M’encanta.

Ara que, com deies, ja estàs en fase 1, què?
Més cançons. Sempre. Aquest és el pla. Quan es pugui, tornar a tocar en directe, però mentrestant seguir escrivint a casa i fent créixer el projecte tot el que es pugui des de les xarxes. Tenim una eina que fa anys no existia que ens permet connectar directament amb el públic, sense cap intermediari. Crec que és temps de reinventar-se i de ser creatius per monetitzar el projecte per altres vies.

Text: Oriol Rodríguez
Fotos: Bárbara Balcells Matas

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *