Vladivostok. El so de la paraula

Què és música i què és poesia no ho sentenciarem en aquesta entrevista, però si una cosa podem afirmar, és que són indissociables l’una de l’altra. Almenys en el cas de Vladivostok, el projecte que la poetessa Maria Cabrera i la pianista Irene Fontdevila fan anar per aquí i per allà des de fa anys. Ara, el duet publica Flors que hi foren (Indian Runners, 2020), el primer disc físic del duet, que vol donar a la seva música el pes i la seriositat que mereix.
Retrat de Vladivostok

La història de Vladivostok comença fa uns anys. Com van ser els inicis del projecte?

Irene Fontdevila (pianista): Ens vam conèixer quan estudiàvem a la facultat. Ella ja havia publicat el llibre de Jonàs (Galerada, 2004), i quan va presentar La matinada clara (Accent Editorial, 2010) em va demanar si la podia acompanyar amb música en els recitals. La Maria té molta força quan recita i la música va en aquest sentit, en acompanyar-la.

Després de tants anys tocant juntes, per què és ara el moment de publicar un disc?

Maria Cabrera (poetessa i intèrpret): Ho vam decidir fa dos anys perquè, com que feia tant de temps que treballàvem plegades i havíem fet tants poemes musicats, havíem de tenir-ne una mostra fixada. Ens semblava que era una manera de donar importància, pes i legitimitat al nostre projecte, que feia molts anys que funcionava, però que no tenia un suport físic. Vam decidir que era l’hora de donar la seriositat que es mereix el projecte.

De tots els poemes de Maria Cabrera n’heu triat set. Què tenen d’especial aquests per haver estat els escollits?

I.F: Normalment són els poemes que a la Maria li ve més de gust recitar, els que recita més còmodament. De la tria que feia als recitals, jo vaig buscar els que m’inspiraven una mica més. Posar-hi música feia que creixessin més, ajudava el text.

El procés de musicació havia d’unir les interpretacions que cadascuna feia sobre el text. Com vau definir l’acompanyament musical que requeria cada poema?

I.F: En primer lloc, jo feia una lectura quan llegia el poema: em podia imaginar quin ambient podia anar-li bé, la idea que transmetia. Penso, per exemple, en “Taronja borda” i el soroll de l’aixeta que és aquesta angoixa que tens dins mentre vius: a això musicalment és senzill trobar-li un significat musical. Després ella venia, recitava els poemes i també veia la cadència de les paraules i l’energia que posava a determinats versos, i així li acabava de donar la forma.

La sonoritat i la fonètica dels versos determina la música que els fa d’acompanyament?

I.F: L’acompanyament té més a veure amb els moments en què ella s’accelera, perquè aleshores jo normalment vaig amb ella. Quan ella puja d’intensitat, jo també ho faig.

M.C: Segurament, dels textos que hem escollit, no n’hi ha cap que sigui amb rima. Hi ha proses poètiques i poemes amb ritme, però no amb rima sostinguda. Encara que no tinguin rima final, però, sí que tenen rimes internes, una respiració, una cadència. L’Irene, una bona lectora de poesia, almenys de la meva poesia, que sembla que sap entendre-la perquè parlem un llenguatge semblant, la sap agafar i sap subratllar-la. 

Porta i finestra.

Aleshores, Maria, quan escrius sents música?

M.C: Sí. Quan escric un poema, l’escric en veu alta. Sempre parlo i el llegeixo mentre l’estic escrivint per ajudar-me amb les batzegades rítmiques que l’han d’acompanyar. El poema sempre neix amb una cadència rítmica que és fixe i es queda tal com l’he escrit. Amb l’Irene ho treballem, però ella respecta bastant la cadència original del poema. Per mi, la música és indissociable de la poesia. Hi ha una cita d’Ezra Pound que diu que “la poesia s’allunya de la poesia quan s’allunya de la música”, i això em sembla clau.

I tu, Irene, veus paraules quan toques?

I.F: A la meva feina, de professora de piano, perquè els nens puguin entendre el ritme del què estan fent, ho tradueixo en paraules o petits versos. Pels músics, les paraules tenen una música i és el ritme intern de les paraules el que ens ajuda a desenvolupar la música.

La poesia i la música, per tant, estan hiperconnectades…

M.C: Hi ha una relació molt curiosa i molt bonica de la poesia amb la música, les dues tenen una relació estranya amb el significat. La música és un llenguatge sonor que no significa res, qualsevol combinació de sons teòricament seria possible perquè no està constreta pel significat. I la poesia sí que té aquest topall del significat, però com que el significat recte de les paraules no abasta per dir el que vols dir, busques deformar el significat amb metàfores per poder arribar a l’emotivitat, que també és el que aconsegueix la música.

En el moment en què ajuntes música i poesia es modifica el significat?

M.C: No et diria que el canviï en un sentit profund, però sí que amb la incorporació de música en un poema, pots subratllar-ne algunes coses, posar èmfasi en alguns aspectes, deixar algunes coses en segon terme, jugar a fer contradiccions…

Per tant, guia la interpretació del text?

I.F: Et dóna més pistes. Ara, per exemple, ens acompanyen Vàlius, que hi han donat una altra sonoritat. La idea continua sent el poema, però en entrar la bateria i la guitarra elèctrica, guanya més efectivitat en el cos, són sons més primaris.

M.C: L’Irene compon les peces i les toca d’una manera sòbria i delicada. Va al darrere del poema, amb el que ella anomena “música incidental”. El fet que hi hagi Vàlius, una bateria i una guitarra elèctrica tan directes i tan bàsiques, en el sentit bo de la paraula “bàsic”, apel·la d’una manera molt directa a l’emoció. Els poemes que hem triat amb ells, tant pel contingut com per la música, apel·len a l’emoció directa, que és l’emoció que fa el punk.

Amb El Pèsol Feréstec, també de l’òrbita Vàlius, musiqueu poemes d’altres autors. Què té de diferent recitar els teus propis textos?

M.C: A mi recitar m’agrada molt, tant coses meves com coses d’altri. El que passa és que en el recitat de coses d’una altra persona jo percebo la part més performativa, faig un exercici de posar-me a l’interior del text, sentir la veu que està parlant i fer-la meva. En canvi, en els textos que són meus, aquest exercici l’he de fer en menor grau. Són les meves paraules, és la meva experiència passada pel sedàs de la poesia.

I.F: El Pèsol s’apropa més a la cançó. La idea de Vladivostok és un acompanyament, no té una estructura de cançó, són motius melòdics que es van repetint. Si féssim la comparativa amb el text, seria una paraula que aniries repetint i que pots anar fent més forta o més fluixa.

A la música del Pèsol es juga amb el recitat i el cant. Què separa una cosa de l’altra?

M.C: En alguns moments acosto el recitat al cant, jugo a tensar-lo i acostar-lo a la cançó. A mi aquesta frontera m’agrada, m’interessa i m’hi sento còmoda. Hi ha un grup que per mi és de culte que és Slint, tenen un disc que es diu Spiderland, en sóc devota.

Text: Helena Martín Cuevas Fotos: Ariadna Arnés

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *