VIVIEN GOLDMAN. PUNK ÉS UN NOM DE DONA

“El futur de la dona en la música serà el que nosaltres decidim”

Abans de preparar aquesta entrevista, vaig ensenyar a les meves amigues, la mítica foto que Chris Stein va fer a les que eren les invitades de Debbie Harry en una festa. Cap d’elles va poder dir el nom de totes les que apareixen en aquesta mítica instantània.

Deien coses tipus: “em sona la cara de la noia de baix, però no estic segura”, referint-se a PolySterene… És significatiu que tot i ser sis referents del punk femení, cap d’elles fos capaç de reconèixer-les. Potser no vaig triar les amigues correctes, potser. Però sobretot tinc la impressió que hi ha hagut una certa voluntat mainstream perque alguns dels noms que apareixen en aquest retrat no fossin coneguts per el públic general general com ho son Sid Vicious, Joey Ramone o Joe Strummer.

Gràcies al llibre La venganza de las punks (Contra, 2020) de Vivien Goldman descobrim que aquests rostres tenen nom i cognom sinó que fem un viatge per tot el món descobrir les dones que han fet del punk el seu altaveu d’expressió.

A més d’una llarga carrera com a periodista amb experiència a mitjans com NME, Melody Maker i Sounds, i, més recentment, per Pitchfork, The Village Voice o The Guardian -, Vivien Goldman va ser relacions públiques a Atlantic i Island Records, on va treballar amb Bob Marley. Tothom la coneix com la “Punk Professor“. Vaja, que sap de què parla. 

Què et va portar i motivar a escriure La venganza de las punks?
Diversos factors van desembocar en aquesta publicació. El primer és que es va reeditar Resolutionary (Songs 1979-1982) (Staugold, 2016), un disc amb gravacions i temes inèdits que vaig fer durant els anys 80 amb els Flying Lizards , PiL, les Raincoats, Aswad, Robert Wyatt, Chantage

Una de les cançons, “Private Armies”, va ser seleccionada com la millor cançó de temàtica feminista per la revista Pitchfork. Coincidint amb això, vaig escriure un article que va provocar que em truquessin de l’editorial de la  Universitat de Texas, un gent són molt avançada al seu temps. Son moltpro «dones a la música» . No tenia pensat fer aquest llibre, però quan se’m va oferir l’oportunitat d’escriure sobre dones i punk va ser un repte que no vaig poder rebutjar.

En el seu moment, jo mateixa havia experimentat el menyspreu de la industria musical amb les meves creacions i el de les meves companyes. Hi havia la necessitat de posar sobre la taula el treball musical femení i per a mi el punk és com una mena d’any zero en el de tenir almenys alguna mesura d’autodeterminació com a comunitat.

Volia que la gent estigués al corrent d’un llinatge ocult i que captés veus d’arreu per demostrar que la força del punk femení continua creixent i no es pot menystenir tan alegrement, fins i tot si el so actual no és el típic «harder-louder-faster”. Aquesta actitud punk empoderadora actualment esta més integrada en la nostra cultura i emergeix en llocs inesperats.

 

Tu ensenyes punk com a disciplina a la Tirsch School de la Universitat de Nova York. Què busquen els teus alumnes quan s’inscriuen a un curs com el teu? Que és el punk per tu?
Personalment, ho desvinculo una mica d’aquest lema central del punk reduït a: harder-louder-faster. Per mi en el punk l’aspecte alliberador és el més important. L’oportunitat d’enviar a pastar fang i criticar un sistema corrupte que presumeix de ser comunitari. Sí, aquesta paraula, COMUNITAT, és molt important per al punk. El compromís amb el Do it Yourself (fes-t’hjo tu mateix), fer que escenes locals esdevinguin universals i, sobretot, la forma en què el punk de la primera generació sorgida a Londres va permetre la irrupció de les dones en el món de la música en tota la seva varietat.

Pel que fa als estudiants, ells s’inscriuen als cursos per diversos motius. A vegades perquè el tema és la seva passió o perquè sona interessant. Però la majoria es veuen atrets per la perspectiva del punk sobre l’antiautoritarisme, la cerca de la independència i la llibertat o trobar un lloc enmig d’aquest sistema capitalista patriarcal.

El capítol que més m’ha captivat és de Politica perquè és el tema amb el que aparentment, tothom pot relacionar una actitud (musical) punk vers la vida. Què queda actualment en la música d’aquelles dones que van canalitzar tota la seva creativitat amb aquest tipus de musica?
Per exemple, i per sorpresa de tots, Beyoncé fa música política. Veig l’efecte que té en els meus estudiants. En el llibre parlo de com de potent és veure la connexió entre ella i la seva germana més avantguardista, Solange.

Com també dic en el meu llibre, la gent i les dones segueixen fent punk. Potser tu i jo no les coneixem encara, però hi són. Es tracta d’un vehicle primordial per a un tipus de ràbia alimentada per frustracions amb aquest sistema opressiu. Hi podreu trobar que sempre hi ha molt material, ja que la lluita continua. Al llibre apareixen molts noms de l’escena musical actual: Big Joanje, Skinny Girl Diet, Maid of Ace

Vivien Goldman al 1981. Foto: Jean Bernard Sohiez.

Menciones a Caroline Coon com una de les teves mentores. Ella va assessorar a Nancy Dowd en el guió de Ladies and Gentlemen, The Fabulous Stains (1982) una de les poques pel·lícules amb cert ressò comercial que ens mostra una historia sobre un grup de noies punk com les que expliques al teu llibre. Per què costa veure pel·lícules com aquesta al cinema actual? 
Em fas una pregunta que és la conseqüència d’unes indústries regides durant segles un sistema capitalista patriarcal. De sobte, les coses semblen canviar i s’obren enmig del caos i la tragèdia actuals. Hem d’assegurar-nos que els drets i el progrés que han aconseguit les dones recentment, inclòs el fet que ara tinguem una multitud de dones més representativa i racialment diversa present en sectors on no es podia accedir fins fa poc, no s’esborri mentre tothom s’està centrant en la pandèmia, per exemple.

Com veus el futur musical de les dones a la musica?
El futur de la dona en la música serà el que nosaltres decidim
. M’agrada la ciència ficció, però em quedo amb el present. Escolto molt tropicalisme i jazz i vintage reggae. Tot el que faig i la meva aproximació a la vida és molt dub. El meu nou disc serà això, l’acabo de gravar amb en Youth de Killing Joke com a productor. Es dirà Next Is Now.

 

El punk com a reivindicació musical creus que s’ha transformat? 
Descriure un gènere com “el nou punk” és només un codi o una manera de dir que un so amb grans conseqüències és contracultural i esglaonat des de la clandestinitat; que es tracta d’una mena de música rebel (generalment forta i ràpida). El punk s’ha mercantilitzat, però la idea central és expressar, tal i com diu un popular grup el seu nom, Rage Against the Machine (ràbia contra el sistema). 

Imagina’t el 1976 amb Internet o les xarxes socials? Que hagués passat amb la difusió del punk femení?
No sóc bona a l’hora d’imaginar sobre realitats alternatives, tot i que estic d’acord que cal imaginar-ho… Estic segura que hauria tingut més exposició i, probablement, un impacte i una difusió encara més grans.

Hi haurà un segon volum? Ens seguiràs descobrint el món amb les dones que ja no només fan punk sinó fan música?
Hmmm, no ho he pensat, però mai no diguis mai! En aquest llibres he dit i explicat moltes de les coses que feia temps que volia exposar… Però potser d’aquí a uns quants anys tindré més idees.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *