Vienna: “Sempre intente fixar-me en els detalls que em lliguen més a la realitat més quotidiana”

Queden enrere els anys daurats de pop-folk costumista que tant vam gaudir de la mà de grups com Manel o Mishima. Així i tot, talent jove com el duet alacantí Vienna beuen d’aquesta tradició i la reinventen amb sons i idees fresques. El seu primer disc, Tot allò que una vesprada morí amb les bicicletes, n’és la confirmació.

Tot allò que una vesprada morí amb les bicicletes (La Cúpula Music, 2021), un nom una mica difícil de dir i recordar, no?

Arturo Pérez: (Riures) Els discos últimament tenen noms curts i ràpids perquè es queden a la memòria de l’oient. Nosaltres, en canvi, hem decidit fer el contrari.

Si busquem referents que hagin ficat noms quilomètrics, Bad bunny va fer el mateix amb YHLQMDLG (Yo hago lo que me da la gana), i no li està anant gens malament.

Pau Castillo: Osti sí, nosaltres el final també haurem de ficar les sigles del disc.

El disc tot i que és bàsicament pop, flirtegeu amb altres estils com ara el reggaeton, la ranxera o l’electrònica. Avui dia sembla necessari barrejar diferents estils per a fer un disc, no?

A: No crec que siga una obligació, el que passa és que la situació t’ho permet. Avui en dia, hi ha uns tipus de produccions que et permeten jugar amb molts estils. Al cap i a la fi, tu no estàs inventant res, però vas jugant i acabes trobant coses interessants. També afecta que a nosaltres, com a oients, ens agraden molts estils diferents.

L’Arturo i el Pau mirant a càmera

És el primer LP que graveu. Com ha anat l’experiència? 

P: No hem gravat a l’uso, l’hem pogut gravar sense cap pressió. Li hem pogut dedicar tot l’amor i tot el temps que hem cregut. No podem dir que hem suportat molta pressió, perquè per exemple, no havíem de patir pels dies d’estudi. Pensa que el Pepe Bernabé, el nostre productor, és amic. Al final anàvem a fer unes cerveses i a passar-nos-ho bé.

A: Sí, però vam acabar fins als collons. Vam estar tot l’estiu, inclús més, gravant el disc, i això carrega. Per exemple, “Un altre aire” va estar finiquitada al gener. Imagina’t.

Com ha estat el procés creatiu del disc?

P: Jo sempre m’encarregue de fer l’estructura bàsica: uns acords i una lletra. A l’estudi arribem amb aquesta base i una referència de producció de com volem que soni. A partir d’això, treballem. No som immobilistes, però si no anem amb aquestes idees mínimes, crear 11 cançons de zero a l’estudi, crema.

Realment és una situació molt frustrant.

P: Hi ha hagut cançons que teníem 3 o 4 mescles diferents i cap acabava de tenir la puresa que volíem.

A: Personalment, el que més em va cremar, eren els dies que estàvem sis hores gravant i l’endemà quan ho escoltaves, deies menuda mierda.

Encara té sentit gravar discos?

A: Mmmm… Pensa que el nostre disc té onze cançons, però vam treure cinc singles, cançons “noves” queden 6. Per tant, té sentit? Des del punt de vista d’un artista que té un treball cohesionat, coherent i ben format, mola molt. Des del punt de vista de màrqueting, segurament no té tant sentit ja.

El disc gira al voltant de la quotidianitat, però una quotidianitat prepandèmica. Per desgràcia el nostre dia a dia ha canviat molt. Com ha estat compondre aquest tipus de lletres en una realitat tan diferent?

A: Sempre intentes evadir-te, com a mínim jo. Jo respecte a la gent que de situacions extraordinàries, com ara la pandèmia, fa art, ficció, novel·les… Però això a mi no m’atrau. Jo sempre intente fixar-me en els detalls que me lliguen més a la realitat més quotidiana,

Vienna chilling

Per tant, treballes més amb records que no amb observacions.

A: Exacte. Per això hem titulat el disc com ho hem fet. Una bicicleta, un dia d’estiu… són records que et van quedant durant els anys.

Normalment, quan es fan col·laboracions per un disc s’intenta portar a artistes de renom per fer un disc, a priori, més atractiu. En canvi vosaltres heu apostat per fer col·laboracions molt interessants musicalment, però amb un reconeixement del gran públic menor, sent La Fúmiga l’excepció. 

P: No pensem en col·laboracions perquè creen hype al disc, sinó amb col·laboracions que nosaltres admirem. Si aquest disc és una obra d’art, volíem que hi formessen part aquests artistes. Estem molt contents amb totes elles. 

Fent una mica d’anàlisis, quins canvis veieu en el vostre estil entre aquest LP i els treballs anteriors?

A: Hem sabut mantenir coherència dins un mateix disc amb cançons, com ara, “Per uns quants dòlars de més” o “Un altre aire” que són dues cançons comercials ballables i “Mentre xiulen els trens”. Está feo que lo diga yo, però és difícil ajuntar aquests dos estils en un mateix disc: una cançó és molt íntima i l’altra és quasi reggaeton.

Sou una mica la renovació del pop mediterrani costumista que va tenir la seva època daurada fa anys. No us fa por que el públic no entengui la vostra proposta perquè pensa que esteu desfasats?

A: Jo crec que el nostre cavall de Troia és la producció, que és molt actual. Les veus i la producció són molt actuals; te la metemos por ahí y te la acabas comiendo. Bé, esperem que te la acabes comiendo. (Riures)

P: Jo era molt crític amb aquest tema, era clàssic a tope. Jo era de gravar bateria, guitarra i baix, dues voltes de guitarra, veu, solo de guitarra i ja està. La producció d’aquest disc m’ha ajudat a obrir-me a aquest món i a entendre que el cavall de Troia funciona.

Text: Marc Ferrer / Fotos: Arxiu de Vienna

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *