TXARANGO. DIR ADÉU SENT FIDEL AL QUE HAS ESTAT SEMPRE

El grup català posa punt final a una trajectòria d’èxit musical amb la publicació del seu quart disc.

TXARANGO
De vent i ales
(HALLEY RECORDS, 2020)

Ja feia mesos que sabíem que Txarango s’acomiadava dels escenaris, com també ho sabien els seus membres quan van començar aquest últim disc que avui, per fi, veu la llum, De vent i ales (Halley Records, 2020). I és aquesta consciència de saber que és l’últim que les seves cançons semblen recollir tot el que és i ha estat Txarango durant aquesta increïble dècada on ha revolucionat el panorama de la música catalana omplint cada plaça i cada sala d’aquí i d’arreu del món amb el seu missatge de llibertat i alegria.

La veu inconfusible d’Alguer Miquel, els ritmes ballables, els vents potents, el teclat rumbero, les lletres optimistes (a vegades fins i tot infantilistes), la voluntat reivindicativa… A De Vent i ales apareixen tots els elements que sempre han caracteritzat la banda i, a més, s’hi afegeix el tema del viatge amb un to més nostàlgic que mai. Si el disc té fins a 16 cançons és perquè no volien deixar cap idea fora, com si no haguessin passat cap filtre sabent que el què no entrés ara ja no entraria mai més.

I entre tantes cançons i que totes són característiques del so de Txarango no és fàcil destacar-ne gaires respecte les altres, més enllà del single “A la deriva”, si no fos per la gran varietat d’estils que hi ha representats, fruit dels viatges a Senegal, Brasil o l’Índia que tant han marcat els membres del grup. Els cors d’influència africana a la cançó que obre el disc, “De tot arreu”, mostren una clara línia continuista respecte l’anterior projecte, El cor de la terra (DiscMedi, 2017), però després ens podem trobar amb sons llatins molt ballables a “Aguacero”, ritmes d’entre reggae i ska a “Bendita Vida” o fins i tot una espècie d’havanera a “La memòria de les mans”.

Però, tot i les novetats, les veus i instruments fan que tot segueixi recordant al que ja havíem sentit de la banda. El tema de “Barcelona”, per exemple, ens transporta, també amb la seva lletra, a la rumba que acompanya el grup des d’aquella “Amagada Primavera” del 2012, quan naixia el fenomen Txarango i que ara ja queda tan lluny. Un viatge que es rememora durant tot el disc però en especial a l’emotiva carta de comiat que suposa la darrera cançó de De vent i ales: “És hora de tornar a casa”. Txarango posa així punt final al llarg viatge de la seva trajectòria musical donant les gràcies pel camí que han tingut la sort de viure. Perquè per ells l’important sempre ha estat gaudir i créixer amb el viatge, i als que els hem seguit només ens queda retornar l’agraïment d’haver-lo pogut viure amb ells.

Text: Jan Romaní
Foto: Bernat Almirtall

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *