La Col·lecció de Tuixén Benet

La van conéixer com a guitarrista de Les Sueques (us trobem a faltar!) i l’hem retrobat com una de les veus més innovadores del cinema català. Tuixén Benet, també coreografa al capdavant de la companyia Les filles Föllen, va participar de l’última edició de El dia més curt amb Aloma i Mila. Millor encara, ara es troba treballant en el seu primer llargmetratge.

Quin va ser el primer disc que vas tenir?

El Tragic Kingdom de No Doubt, diria. No estic segura de si va ser el primer, però sí que és un dels que més recordo d’escoltar de dalt a baix sense parar. Tenia una mini-cadena que em feia de despertador i odiava les primeres notes de Spiderwebs, per motius obvis, però la resta del disc ja m’agafava de més bon humor.

Quin disc no deixava de sonar mai al cotxe dels teus pares?

Un disc que ens agradava molt a la família era el musical de Chicago, la gravació del cast de Londres de 1998 amb Ute Lemper i Ruthie Henshall.

Quin és el disc que has escoltat fins a cremar-lo?

Més que destacar un disc sencer, per la meva feina de coreògrafa he hagut de treballar amb cançons en repeat de manera exagerada que ara ja no puc escoltar i m’encantaria que fessin fum. “Eloïse” de Tino Casal, que em semblava un temón, després de fer-la servir a REC 3 em fa marejar, el mateix em passa amb la de “The Less I Know the Better” de Tame Impala o “What you know” de Two Door Cinema Club, entre tantes d’altres. Un disc que vaig escoltar moltíssim és el “Dry Food” de Palehound, però no sabia si mencionar-lo perquè no el cremaria mai.

Instantània de la coreogràfa i guitarrista, Tuixén Benet

Quin disc hauria de tenir tothom obligatòriament?

Obligatòriament… tothom hauria de tenir aquell disc que sempre el posi de bon humor. Per mi és el Dear Catastrophe Waitress de Belle and Sebastian, que sempre em fa feliç d’escoltar.

Quina és la teva banda sonora favorita?

T’anava a dir dues pel·lícules de dos homes famosos que ara em resulten problemàtiques perquè són molt masclistes, però passo. La que va fer Karen O per Where the Wild Things Are sempre em posa la pell de gallina. A més vaig escoltar-la a ella explicant com va ser el procés de creació en una xerrada i és fantàstica.

Per a quina pel·lícula t’hauria agradat compondre una cançó?

Que difícil aquesta pregunta… el meu primer impuls ha estat dir que m’agradaria compondre un documental sobre la Kathleen Hannah, per exemple, però no tindria sentit perquè en tal documental el millor seria escoltar la música de Kathleen Hannah. Després m’ha vingut al cap una pel·lícula indonèsia que vaig veure fa un parell d’anys que es diu Marlina: the Murderer in Four Acts (Marlina Si Pembunuh Dalam Empat Babak) que té unes imatges molt evocadores i una trama molt punk. No recordo com era la música, però trobo que m’hagués agradat fer-la jo.

Un disc nostrat?

Home! L’EP de VàliusAmor, és perfecte.

 

Un disc suec?

Suec de Suècia o suec de Les Sueques? (Riures) De Suècia diria el Wounded Rhymes de la Lykke Li, bàsicament per la mítica “I Follow Rivers” que tant vam ballar. De Les Sueques tots tres: Cremeu les Perles, Educació Física i Moviment.

Un disc que et compraries només per la portada?

Sincerament, no et sé respondre a aquesta pregunta. Tots els discos que em vénen al cap són discos que, en realitat, no em compraria només per la portada. Suposo que els que em compraria només per la portada són discos de grups que encara no conec, Quan en vegi algun de nou t’ho comento.

Un plaer pecaminós?

Fa no gaire escoltava a la ràdio ianqui que els hi feia una mica de vergona haver posat de moda aquest concepte de guilty pleasure en la cultura perquè el trobaven una mica snob: un ha de sentir-se per sobre d’allò que és popular per considerar lo popular un guilty pleasure. La veritat és que no estava gaire familiaritzada amb aquest concepte en el món de la cultura i em va sorprendre quan en van parlar. El meu plaer pecaminós és passar-me tot un dia al sofà veient una sèrie de dalt a baix, sobretot quan es tracta d’alguna sèrie que ja he vist.

L’últim disc o artista que t’ha fet esclatar el cap?

Un disc que em sembla flipant és el Hockets For Two Voices de la Meara O’Reilly. Tant flipant que n’he fet servir alguns temes com a banda sonora del llargmetratge que estrenaré l’any vinent Clausura. És una artsita molt interessant.

Text: Oriol Rodríguez / Foto: Marc Martínez Jordán