Descàrrega de música i sex appeal

Trombone Shorty and the Orleans Avenue (3/06/22) Razzmatazz

Diguem-ho sense embuts: Trombone Shorty està com un tren i ho sap. El seu espectacle està muntat al voltant d’aquest poder d’atracció que funciona tan aviat com surt a escena: jove, en forma, amb caràcter… Apareix i no hi ha temps per pensar. La màquina de funk perfectament engranada dels Orleans Avenue es posa en marxa i activa el segon cop d’efecte: dels pulmons brota una ràfega d’aire controlada al mil·límetre i l’instrument del qual ha pres el nom artístic vibra per sobre de les dues bateries, el saxo baríton, el saxo tenor, el baix, les dues guitarres, el teclat i les dues coristes. Onze músics porten la festa a la seva màxima expressió des del minut zero. A partir d’ara, la gresca no s’aturarà ni quan acabi el concert.

Trombone Shorty fa gala del seu sex appeal fins i tot bufant!

Poc importa la nitidesa del so. Les veus es perden enmig de la descàrrega de música. Tant és: el públic respon, obedient, a les comandes sonores del showman i la seva banda. Els salts, els braços aixecats, els crits i els balls s’engeguen i augmenten de forma creixent a mesura que avança la nit.

Mentre repassa algun dels seus hits (Ain’t no use (gran versió d’un tema de The Meters), Buckjump, Hurricane season…) Shorty va deixant pas als músics perquè facin de les seves amb cada tema. El diàleg musical amb el saxo marca un punt d’inflexió. De sobte, el so és un altre… més net, més clar, més sensual. L’experiència es fa total. Si encara quedava algú sense ballar, ara no hi ha cos que no es mogui. La seducció pren la forma i l’estil de cada membre de la banda: a la dreta de l’escenari, els saxofonistes -i a estones també el baixista i el guitarrista- amb coreografies bufes. A l’altre extrem, la poderosa imatge i veu de les dues coristes que no deixen ningú indiferent. Enrere, les bateries bategen a un ritme furiós i, al bell mig de tot plegat, l’abans nen prodigi de l’anomenada Big Easy intercanvia veu, trompeta i trombó, fent palès que es troba en plena maduresa musical. Dalt de l’escenari hi ha una festa que es vessa sobre el públic amb la potència d’un tsunami.

L’energia que despleguen Shorty i els músics que l’acompanyen posen al públic a ballar des del minut 1

Quan les cortines comencen a tancar-se suggerint la fi del concert, la bogeria està al seu màxim nivell. La música no triga a continuar i un parell de bisos acaben de pujar encara més els ànims. Més d’un comença a imaginar escapades furtives a Nova Orleans per tornar a viure aquest ritme trepidant. Un cop fora, el públic més fidel espera. Sap que hi ha més. I mentre algun despistat intenta entendre per què no marxen, de l’accés d’artistes apareix la banda en ple i regala una breu actuació a peu de carrer a l’estil de les second line del carnestoltes de la seva ciutat. Unes quantes notes i, aleshores sí, s’acomiaden. La gent torna a somiar amb la música a la vora del Mississipí. L’alternativa més realista, però, un altre concert de Shorty, tampoc pinta malament. Ja ho ben diuen a Nova Orleans: “Laissez les bon temps rouler”.

Trombone Shorty & Orleans Avenue passant-s’ho d’allò més bé damunt l’escenari del Razzmatazz.

 

 Text: Virginia Mata  / Fotos: Xavi Torres-Bacchetta