Tribade. Rap amb consciència

Bittah i Masiva Lulla són Tribade, grup que amb el seu primer treball, Las desheredadas, ja van estar nominades als Music Moves Europe Talent Awards 2020. En plena gravació del seu nou treball, ens expliquem com és això de defensar els drets de les dones i denunciar problemàtiques socials en un món com el del hip hop i la música urbana.

Dones reivindicant els seus drets i la seva sexualitat, denunciant el patriarcat, donant la seva opinió sobre el sistema… Alguna cosa està canviant al món del hip hop?

Bé, ja no s’escolta això de “totes les ties rapegen igual” o “les ties no saben rapejar”, però a la que hi ha un grup de ties fent un rap amb consciència -ja ni feminista, només amb consciència-, és com que se’ns etiqueta en una altra lliga: “És una cosa de ties”. Clar, l’objectivitat és masculina i fer rap pur només els hi pertany a ells. Ningú parla de rap masclista com una categoria. Ningú diu: “Anem a un festival de rap masclista”.

Pocs canvis llavors…

La realitat és que nosaltres som raperes i a l’escena de música urbana no ens accepten. No toquem a festivals rapers. Estem bastant apartades d’aquest panorama. Per a ells fem rap feminista.

Us molesta que pensin això?

Ens fa mal, perquè nosaltres primer de tot som raperes i el que fem és rap antisistema. En realitat el rap sempre ha estat això, una denúncia. El que passa és que com que és un antisistema diferent del convencional, doncs se’ns relega com a una altra dimensió, no sabem si política o què, exactament.

A què us referiu quan dieu “un antisistema diferent”?

Al fet que les temàtiques de les quals parlem són molt diferents de les de la música urbana i que no es tracta només de dir “els polítics roben”, hi ha tot una anàlisi al darrere. Encara que si ho mires bé, tampoc tant, perquè nosaltres també fem reggeaton d’amor, el que passa que ho expliquem des de la nostra realitat, que són festes no mixtes, altres identitats…

Però hi ha rapers que escolten el que feu.

Sí, i ho sabem perquè tenim informació de primera mà. Nosaltres creiem que els hi pot molar el que fem, però els impacta i tenen por que se la liem. Vam treure un tema que es deia ‘Afilando las tijeras’, una mica en contra de tot aquest rotllo, i creiem que potser ens va tancar una mica les portes. Però també va ser una declaració d’intencions.

Amb tot, vau formar part d’aquell ‘Los Borbones son unos ladrones’.

Sí, clar, perquè tenim relació amb rapers, òbviament, però mai ens demanen col·laboracions. Pensa que segurament pel que fa a números tenim els mateixos que molta gent que està a festivals o que està amb tot el hype, i nosaltres… Hi ha un punt com de por o de “ui, que rares són aquestes ties”. Aquesta és la nostra teoria, encara que potser simplement que no els hi molem, i ja.

Feministes, però a l’escenari amb el mateix estil que ells…

Aquest és tot un tema que fins i tot alguna vegada compis nostres ens han criticat, però si ets tímida, et demanen que et deixis anar, que t’ho creguis. És a dir, has de ser la més xula, complir amb tots aquests atributs que en realitat formen part de la masculinitat hegemònica. No hi ha lloc per a la timidesa o altres maneres d’estar a l’escenari.

Llavors?

Llavors creiem que és difícil treure’ns l’estereotip aquest de com hem de rapejar, perquè no hem tingut referents de dones als escenaris fora de la normativitat o sense reproduir aquest binarisme de gènere.

Tribade estan preparant el seu nou treball càrrega de rap i consciència

El requisit que compliu és que sou de barri.

I tampoc, perquè malgrat que ho som, amb l’auge de la música urbana i la fetitxització del que és ser de barri, nosaltres no encaixem. Al barri existeixen moltes realitats, i no tens per què traficar amb drogues o tenir una família desestructurada. Perfectament pots venir d’una família obrera que t’insisteixen que estudiïs una carrera universitària perquè no t’explotin, des de la visió d’una generació treballadora que no va poder estudiar en el seu moment i que encara creu en la universitat com allò al que han d’aspirar els seus fills. Hi ha un pensament més de barri, de classe treballadora, que aquest?

Qui sí us ha acollit molt bé és el públic.

Si! Suposem que era el que feia falta al panorama. Nosaltres ens vam adonar que havíem de fer alguna cosa de debò després d’un concert antirepressiu a Can Batlló.

Per què?

Perquè en aquell moment no érem ni Tribade, només érem dues raperes, i el concert es va petar. Hi va haver gent que es va quedar fora! Vam veure que ja teníem una mica de públic. Ara quan anem a qualsevol ciutat de l’estat espanyol: País Basc, Madrid… l’acolliment que tenim també és l’hòstia.

Parleu-nos de la gira

Va ser brutal. Tocar al South By Southwest, un superfestival mític a Austin (Texas, Estats Units), va ser increïble, però Mèxic va ser espectacular. Si el disc l’acabàvem al febrer, al març ja hi érem a Ciutat de Mèxic, a un local que es deia La gozadera, i vam fer sold out! Era el primer cop que tothom se sabia les lletres, que cantava…

Que fort!!!

Moltíssim. Que ens passés això a tants quilòmetres de casa, amb el disc que acabava de sortir feia no res, va ser tan especial, que ens va fer conscients que això anava de debò.

Fins aquell moment, no?

Aquest és un altre tema de pes. Nosaltres ja tenim unes carreres o vocacions (educadora social i psicòloga), i per a nosaltres això juga a favor nostre, perquè ens permet dedicar-nos a la música, però sense haver de fer qualsevol cosa per poder viure d’ella.

Voleu ser fidels a vosaltres mateixes.

Clar. No volem acabar fent coses rares només per estar de moda. El dia que deixem de molar tornarem a tocar a okupes, que és d’on venim, i ens en recordarem del que vam viure a Mèxic. 

En identificar-vos tan clarament amb uns ideals, sentiu pressió a l’hora d’evolucionar?

“Us heu venut”, és un clàssic. Ara que anirem al Viña Rock ens ho tornaran a dir, encara que no ho estem fent. Al final, quan treballes no sempre ho fas en una cooperativa superguai, moltes vegades treballes per a una multinacional que t’explota a tu i d’altra gent.

No es pot ser 100% antisistema vivint dins del sistema, no?

La clau és acceptar les contradiccions que tenim, veure fins a quin punt es poden treballar, lluitar per canviar el màxim possible i intentar fer alguna cosa amb el privilegi. Nosaltres, per exemple, no fem bombo de moltes coses que ens han ofert i que hem dit que no per principis.

Per exemple?

Vam rebutjar un festival a Nova York perquè estava patrocinat per Amazon. El mateix amb el disc de La Marató de TV3. Vam dir que no volíem participar perquè nosaltres creiem que la investigació científica ha de ser finançada per l’Estat, no s’hi han de recaptar diners mitjançant la pena de la gent, encara que la intenció sigui bona, tant de la gent que hi participa donant, com de les companyes músiques. I així més coses que per principis diem que no. El que passa és que no ho expliquem.

Als mitjans es fa molt d’èmfasi al vostre paper com defensores del moviment LGTBI. Què us sembla?

Ens preocupa que no es faci una lectura més enllà. Dins la música urbana és molt important ser autèntic, i nosaltres ho som. Les nostres cançons parlen de la nostra realitat, però també tenim cançons a favor de l’ocupació, contra els desnonaments, estrenarem un tema sobre les dones a la presó… i d’això es parla molt menys.

Teniu molta responsabilitat a l’hora d’escriure?

Sí, molta. De fet, a més de revisar les lletres, les rapegem a col·legues que sabem que tenen un criteri guai i bastant objectiu. Normalment no ens fan grans correccions, però ens agrada conèixer la seva opinió perquè considerem que tenim molta responsabilitat.

Podeu arribar a ser un referent per moltes persones…

Uff, això ja és més delicat, perquè nosaltres som persones normals, que cantem sobre el que nosaltres vivim i sobre temes que ens preocupen, però això no vol dir que estiguem exemptes de contradiccions. Tenim molta cura dels missatges que transmetem, però no volem ser referent de ningú.

Ara esteu gravant un nou treball, com va?

Molt bé! Estem molt contentes. Seran 12 temes aproximadament, sortirà cap al febrer de 2022 i al març tornem amb la gira. Estem intentant cuidar molt el so i acompanyar-ho bé amb la part audiovisual.

I quant al so?

Doncs en aquest nou disc hi haurà molt reggaeton, molta experimentació amb l’autotune: un cop ho proves, no vols fer altra cosa; molt rap i continuarem amb les pinzellades flamenques dels nostres samples.

Text: Aida García / Fotos: Eric Altimis