The Tyets. Coses de família

Després d’una incontestable llista de senzills, The Tyets debuten de llarg amb El pipeig (Luup Records, 2020), treball que amplifica fins al volum 11 les millors virtuts d’aquest so que ells mateixos han batejat com a ‘trapetón’.

No sou germans, però com si ho fóssiu.

Xavier Coca: Ens vam conèixer a l’escola de música. Teníem 3 anys i junts fins que vam abandonar l’escola de música amb  17. Jo sóc saxofonista i ell clarinetista.

Oriol de Ramon: Hem estat en bandes, en grups, en big bands… he fet jazz, funk, swing, pop, rock…

X.C.: Tret d’un parell de grups i aventures molt puntuals, tot el nostre background a la música és el mateix.

Un aprenentatge, aparentment molt allunyat del que feu ara, però que si et fixes en els detalls sí que acaba aflorant.

X.C.: És el que hem mamat i après des de sempre: el jazz, els ritmes llatins, el pop…

O.R.: Ara, indiscutiblement, el que més escoltem és el que es coneix com a música urbana. Però quan ens posem a compondre apareixen aquestes pinzellades de jazz que hem après formant part de big bands, les melodies pop herència del nostre anterior grup, la música de festa major, el mestissatge, el reggae i el ska.

X.C.: Sabem un mica de tot, no molt. Però amb la mica aquesta que sabem anem jugant.

Com descobriu i feu el pas a les músiques urbanes?

O.R.: Va ser tot molt orgànic. D’una forma natural i impulsat per les ganes de fer alguna cosa diferent.

X.C.: Vam deixar el grup que teníem abans perquè aquella etapa ja havia acabat. Era una banda de pop, reggae… El típic grup que et col·loquen per obrir el concert de la banda important quan aquesta visita el teu poble. Aquests érem nosaltres.

O.R.: Una banda, d’altra banda, que ens va servir per aprendre un munt de coses sobre el món de la música.

Però aquella etapa va acabar.

X.C.: I va sorgir The Tyets fent uns riures. Jo estava a Mèxic i ell a Girona. Així vam fer el nostre primer EP, Trapetón (La Cúpula Music, 2018). Quan vaig tornar ja vam fer “RRHH (Tinc una casa)” i la cosa va créixer fins a límits que no esperàvem.

Què fèieu un a Mèxic i l’altre a Girona, si sou de Mataró?

X.C.: Jo a Mèxic vaig anar a estudiar en un programa d’estudis d’intercanvi la carrera de Negocis internacionals i Màrqueting i ell a Girona, Publicitat i Relacions públiques.

Retrat del Xavi desafiant a la càmara.

Amb aquestes carreres, us veieu fet una carrera llarga en el món de la música?

X.C.:  Ens veiem treballant en el negoci de la música, que no és el mateix que desenvolupar una carrera llarga com artista.

O.R.: Fa un any i mig o dos mai de la vida hauria dit que volia ser músic. Sempre hauria tocat la guitarra i el clarinet, però sense cap pretensió artística. Ara els meus objectius vitals han canviat.

X.C.:  Tenim nous reptes: hem obert un estudi a Mataró, estem estudiant com ampliar l’empresa, estem produint a artistes de fora…

Expliqueu això!

X.C.: Tot el que hem guanyat amb The Tyets ho hem invertit en l’estudi. Allà componem i produïm per nosaltres però també per altra penya. I de tots aquests artistes, n’hi ha de Mèxic, on vam anar fa un parell de mesos. També estem treballant amb un artista de Beirut.

De Beirut?

X.C.:  Sí, hi anem ara el desembre a treballar amb un artista d’allà. Va sortir una mica per casualitat. Estant a Mèxic vaig conèixer a la persona adequada en el moment oportú. Aquesta persona em va portar a una altra persona i aquesta… I així vam arribar fins aquest artista de Beirut.

O.R.: Fa un any que treballem amb ell. Ja hi vam ser i ara tornem a anar.

X.C.:  I gràcies a aquest artista ens ha sortit la possibilitat de treballar amb un altre que forma part d’una major com Universal Music. I això ja són paraules majors.

Retrat de l’Oriol desafiant a la càmara.

I aleshores, com explicàveu, vau fer “RRHH (Tinc una casa)”  i tot va canviar.

O.R.: Aquesta cançó la vam gravar a la meva habitació amb un micro fotut dins d’un rotllo de paper de vàter. La mescla era un trunyo, la vam masteritzar dos cops amb un programa que vam treure d’internet… Punky total.

Però la cançó funcionava.

O.R.:  I nosaltres ho vam veure ja abans de publicar-la. Per això ens vam voler currar una mica més el vídeo. Ens van deixar la casa on el vam gravar…

Quina casa és?

X.C.:  És la casa Coll i Regàs de Mataró. Una casa modernista obra de Puig i Cadafalch. 

O.R.: Si el grup va sortir una mica com a broma. La cançó, també. Do it yourself, ens agrada aquest concepte.

La vostra és una generació molt do it yourself. Teniu a l’abast les eines necessàries per gravar un disc com per rodar un vídeo com per promocionar el disc i el vídeo, i les feu servir.

O.R.:  Sempre ha estat així: amb els pocs recursos i els pocs coneixements, tirar endavant. Tenim oïda i tenim vista. Volem que el que fem quedi ben rodonet i treballat però amb certa essència punky.

El tema funcionava pel mateix motiu que funcionen la gran majoria de les vostres cançons: totes tenen alguna cosa que les fa gairebé addictives.
X.C.:  Aquest és el concepte: la quotidianitat de tot el que parlem. Fem cançons sobre hamaques, perquè al Maresme, si més no, s’hi veuen moltes. I veus una casa amb piscina i de forma immediata ja et ve la cançó al cap.

Però també hi ha el ganxo melòdic que tenen totes elles.

X.C.:  Les nostres cançons tenen una estructura pop evident, però amb un detall que ens vam adonar fa poc: els nostres temes no tenen pont, i això fa que la tornada es repeteixi molt. I taladra, i taladra i taladra molt.

O.R.:  Sempre hem intentat que les nostres tornades siguin prou potents per aguantar per si soles la cançó.

Heu funcionat sempre a cop de single. Per què ara heu volgut publicar un elapé?
O.R.:  Ens vam fer la pregunta. I la resposta ha estat fàcil: per què no. Teníem ganes de fer alguna cosa més elaborada. Treballar amb singles està bé, perquè pots dedicar tot l’esforç i atenció a aquella cançó. Però en el nostre cas ja portàvem set o vuit seguits i ja ens tocava treballar amb el format de llarga durada.

X.C.:  L’elapé també ens permet jugar amb les cançons. Al disc hi ha temes que em semblen de puta mare, boníssims, però que segurament no funcionarien com a singles. Amb tot, és un disc de 9 cançons i menys de mitja hora.

I és un dels grans encerts: no et canses d’escoltar-lo. A més, tot i la brevetat, a El pipeig (Luup Records, 2020) de les músiques urbanes al jazz, el pop, els ritmes llatins, heu sabut encapsular tot allò que sou vosaltres.

O.R.:  Ens ho està dient molta gent: és un disc que ens representa. Tots els sons, tots els estils i gèneres amb els quals ens agrada jugar, estan en aquestes nou cançons.

El més fàcil hauria estat incloure els singles més potents que heu anat publicant anteriorment: “Ronaldinho”, “Se queda”, “Hamaking”… Ben al contrari, totes les cançons són noves.

X.C.:  Ens ho van proposar, però no li veiem cap sentit. “Hamaking” la vam publicar fa més d’un any. No és una cançó que representi el moment actual de The Tyets.

O.R.:  No volíem fer una compilació d’èxits sinó un disc nou que ho fos com a tal, de principi a fi.

 

No teniu “Hamaking” però teniu “Txarango al Canet Rock”, dues cançons que són que cosines germanes.

O.R.:  Totalment. I per nosaltres el més fàcil seria un disc ple de cançons com “Hamaking” o “Txarango al Canet Rock” però tampoc ens representaria al 100%. És una de les moltes facetes que tenim. És una cançó que ens encanta i el vídeo ha quedat brutal, però musicalment també ens agrada jugar i provar amb moltes altres coses.

Hi col·laboren els valencians La Fúmiga, en aquesta cançó.

X.C.:  Ens van contactar fa molt de temps. Ens deien que els agradava molt la nostra cançó “Me escapé con un trompetista”. Ens van convidar a la presentació del seu disc, Espremedors (Halley Supernova, 2019), a Barcelona, al concert a la sala Apolo. Hi vam anar i ens vam conèixer i va haver-hi molt bon rotllo. Al cap d’un temps ens van dir de fer una col·labo i va acabar sortint el seu tema “Havia de passar”, i nosaltres els vam tornar la proposta amb “Txarango al Canet Rock”.

Quan el vau gravar el disc?

O.R.:  Mig disc està fet durant el primer confinament. Els fonaments de les cançons són d’aleshores i la resta l’hem anat estirant fins a gairebé finals d’octubre.

Havent sortit al novembre, haureu fet patir a la gent de la discogràfica!

O.R.:  Sí, han patit pobres. El volien tenir dos mesos abans de publicar-lo i… Però nosaltres els dèiem que sort que els hem enviat el disc a ultimíssima hora i no el setembre, però el resultat és molt millor. Volíem fer un disc molt nostre, on tots els vessants de The Tyets quedessin reflectits. Un disc molt variat i sònicament dispers. És curiós perquè quan l’escoltem junts notem que hi ha un cert fil conductor entre totes les cançons.

I és…?

X.C.:  No és un disc conceptual pel que fa a la temàtica, ni molt menys. És una sensació que cada cançó és com una aproximació a la següent. Hi ha un flow.

O.R.:  Sí que hi ha però aquest esperit del pipeig.

Podríeu explicar de què va aquest concepte?

O.R.:  Per a nosaltres aquest és un disc que parla com si el coronavirus no hagués existit. Són les ganes d’anar a treure el cap a una festa, de deixar-te caure pel bar amb els amics… Una vida que ens agrada però que ara mateix no podem fer massa.

En aquesta visió de negocis de què parlàveu, heu obert el vostre propi segell discogràfic: Sacramento.

O.R.:  Nosaltres treballem amb Luup Records i Sacramento és com la seva divisió de música urbana. Fem una mica la tasca de A&R buscant nous artistes dins l’escena urbana.

Retrat del grup The Tyets.

Text: Oriol Rodríguez

Fotos: Xavi Torres-Bacchetta

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *