THE NEW RAEMON. ANANT DE TORT

“L’èxit és poder defensar la teva obra sense haver de prostituir-te”

La barba i la veu. Sempre en perfecte equilibri entre l’indie rock més emotiu i la cançó d’autor menys evident, The New Raemon publica Coplas del andar torcido (BMG, 2020), nova pedra preciosa en el seu catàleg fonogràfic, una de les seves obres més sensibles i honestes mai.

Com estàs, com ho portes?
Ho porto bé. Encara que per la meva música no ho sembli, sóc un paio optimista. Faig el que puc dins de la tragèdia que suposa això per a tothom, faci el que faci, sigui qui sigui i es dediqui al que es dediqui.

Ja és mala sort publicar un disc tan bo com Coplas del andar torcido i que un virus ens confini a tots.
La part bona és que ara tenim més temps per escoltar discos.

Què és el que més trobes a faltar de la “vida normal”?
No poder visitar les meves filles i els meus amics. També no poder veure els meus pares de forma presencial. El que més em dol és el que està vivint la seva generació amb tota aquesta història.

Podries viure amb la idea de crear un disc com aquest i que no l’escoltés ningú?
Sí, sempre faig els discos per a mi. Si després algú els gaudeix, em sembla meravellós i sorprenent, però m’han d’agradar a mi. El joc és intentar compondre una obra que si no fos meva pogués agradar molt. És el que he fet tota la vida.

Coplas del andar torcido… Sempre m’ha semblat estúpid preguntar pels noms dels grups i pels títols dels discos, però és que els teus són boníssims i aquest encara una mica més.
M’agrada no prendre’m massa seriosament. El títol és una broma interna: vaig tenir un accident de moto gravíssim el 25 de desembre de 1991. Vaig haver de passar diverses vegades per quiròfan i invertir set anys de la meva vida a recuperar-me físicament. A causa de l’accident tinc una cama més curta que l’altra i el peu destrossat. Camino tort des d’aquell Nadal fatídic. El títol no és més que un acudit, molt poètic, però un acudit. La veritat és que gaudeixo molt pensant els títols dels discos i de les cançons, són tan importants com la música.

De fet tots, els teus discos em semblen bons però aquest trobo que és boníssim. Entre els teus millors discos. Imagino que a un artista sempre li costa valorar la seva obra, però quina impressió tens tu?
Estic molt orgullós de tots els discos que he fet Libre asociación (Bcore, 2011) en endavant. Sí que és cert, però, que arribat a aquest punt de la meva vida com escriptor de cançons, ja fa força temps que vaig entendre que no tinc res a demostrar en aquest sentit. Fa anys que no em preocupa la repercussió que tingui. M’agrada estar al marge de l’escena a la qual se m’associa i que, confesso, no m’interessa gens ni mica. En aquest sentit, m’agrada ser lliure, estar lluny de tot això, del que han fet amb la mateixa escena… Tota aquesta forma de promocionar-se, capitalitzar el que un fa, em sembla ridícula. A mi m’importen les bones cançons no omplir els concerts i haver de demostrar-ho públicament per vendre èxit. Entenc l’èxit d’una manera diferent.

Què és l’èxit per a tu?
L’èxit és poder defensar la teva obra sense haver de prostituir-te així.

Coplas del andar torcido és la culminació d’una etapa que vas iniciar amb Oh, rompehielos (BCore, 2015)?
Sí. Aquell disc va ser un punt d’inflexió, va ser molt important per a mi a tots els nivells. El vaig escriure en una de les èpoques més precàries que he viscut mai. Un parell d’agències em van follar viu, una darrere l’altra. L’àlbum va costar 2.000 euros i sona increïble. No tenia un duro per fer-ho. No tenir recursos va ser el motor del disc, que va súper minimalista i auster. Des d’aleshores la meva manera de gravar i treballar es va veure influïda per aquesta manera de fer. És curiós, de vegades escolto discos d’aquí que sé que han costat fins a 80.000 euros i m’entra el riure per com de malament sonen en comparació a Oh, rompehielos. Hi ha gent que mai aprèn.

No voldria dir allò de maduresa creativa, però sí que trobo que aquest disc ens presenta a un artista que ha assolit la seva plenitud, que ha arribat justament allà on sempre ha volgut ser.
Tinc la sort de saber qui sóc i gaudir de com faig les meves coses. Segueixo fent-les perquè em fan sentir bé i m’ajuden a ordenar la vida al món.

“Una cançó ha de remoure l’estómac i explicar veritats.
Una bona cançó fins i tot ha d’incomodar”

El mateix amb les lletres. Sempre has estat un gran lletrista, però aquesta vegada les trobo especialment inspirades.
Llegir poesia és el que més m’agrada fer. He passat els últims deu anys llegint únicament poesia. Vaig deixar de llegir novel·les, només assajos i memòries. Els meus últims discos són més poètics que mai i cada vegada ho seran més. M’atrau la idea d’intentar fer poesia amb la meva música. Si pares atenció veuràs que els meus versos són cada vegada més concisos: armen una imatge amb menys paraules. Penso que això és molt més potent que ser verborreic i utilitzar metàfores buides que no porten enlloc. Una cançó ha de remoure l’estómac i explicar veritats. Una bona cançó fins i tot ha d’incomodar.

Per gravar el disc has tornat a anar a Sevilla amb Raúl Pérez com a productor. Ja t’hi deus sentir com a casa, a Sevilla.
Raúl és un gran enginyer de so, entén perfectament el que tinc al cap i és capaç d’ampliar-lo i dotar-lo d’una dinàmica sorprenent. Un bon equip humà és importantíssim, sé que m’entens perquè t’agrada l’esport.

Javi Vega de Maga, que és un dels teus grans amics dins del mundillo, fa els baixos una vegada més. En aquest sentit ets com els directors de cinema que tenen la seva tropa d’actors i sempre els donen un paper més o menys protagonístic a les seves pel·lis.
Javi Vega és el meu germà de diferent mare. És un luxe tenir-lo en la meva vida. Ha gravat els baixos de tots els meus discos des d’Oh, rompehielos i tocarà en tots el que faci. No entenc els meus discos sense els seus arranjaments i línies de baix. En Javi té un talent musical que he vist en molt poques persones. Que estiguin al seu nivell només em vénen al cap gent com Marc Clos, Miquel Sospedra, David Cordero o Ricky Falkner.

I aquesta vegada no tenim Rocío Márquez però sí l’Anni B. Sweet posant veus en tres temes.
M’agrada tenir veus femenines en els meus discos. A Tinieblas, por fin (Bcore, 2012) va estar fent màgia Maria Rodés. A Una canción de cuna entre tempestades (BMG, 2018) Pilar Angulo del grup sevillà All La Glory. Anni i jo som amics des de fa uns deu anys. Té molt talent i poder comptar amb ella va ser un regal.

I ara què, perquè imagino que el cicle vital d’un disc no culmina fins que pots presentar les noves cançons en directe, oi?
Curiosament anava a plantejar la gira d’aquest disc de forma molt austera, una presentació a Barcelona i Madrid i poc més, així que el que està succeint no afecta gaire als meus plans. La meva idea és anar publicant discos i fer pocs concerts. Pocs però ben organitzats i pensant en el gaudi de tots: el públic i la banda.

Llegia en una entrevista publicada aquest mes a la revista Mondosonoro que molt probablement el teu pròxim disc emprendrà camins més experimentals.
Estic gravant un disc amb David Cordero i Marc Clos. Està gairebé acabat. No sé quan el publicarem però puc avançar que, probablement, és el disc més bonic en el qual he cantat.

I més enllà de la teva carrera en solitari, sempre maquinant, ara mateix estàs capficat en la creació de diversos discos, oi?
Sí, mentre acabo el disc amb Cordero i Clos, també estic acabant el cinquè disc de Madee (tretze anys després de l’últim). I quan acabi aquests dos discos, em prendré un bon vi i pot ser que escriuré un nou còmic per relaxar-me.

El confinament a tu t’està inspirant creativament? A molts altres músics els ha bloquejat.
És normal bloquejar-se amb tot el que està succeint. Vaig estar poc actiu el primer mes. Després vaig pensar que ningú podia robar-me el plaer d’escriure cançons i em vaig posar mans a l’obra gràcies a Madee.

Més enllà de la música, com estàs passant aquests dies? Què estàs mirant, veient, escoltant?
Estic cuidant del meu fill petit i ajudant als meus pares amb la compra… Viuen sota de casa i són malalts crònics. Quan tinc temps lliure llegeixo i veig alguna pel·lícula. Però la veritat és que ara mateix estic gaudint amb la composició dels discos en els quals estic ficat. Quan tinc temps lliure, em capbusso en ells i em passa el temps volant.

Text: Oriol Rodríguez
Foto: Noemí Elías

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *