The Bird Yellow: “Quan composo penso més en paraules i en el que transmeten”

L’honestedat és una de les armes més potents que té l’art. I a vegades, en ple 2022 a vegades es posa en dubte que encara apareguin propostes amb aquesta qualitat. És per això que en escoltar (i veure) projectes com el de The Bird Yellow, una persona es relaxa perquè segueixen naixent obres honestes i atractives.

Quan ha estat l’última vegada que has plorat?

Fa 3 setmanes, després d’una trucada de feina una mica intensa. 

Quin és el primer record que tens vinculat amb la música? 

Fer shows al menjador de casa amb una bateria de joguina i altres instruments de percussió. 

I amb el cinema?

Hércules, en vhs… quan tallen el fils de la vida amb unes tisores gegants… uff! 

Quan compons penses en imatges?

No gaire. Penso més en paraules i en el que transmeten. Però les imatges sempre hi són! Paraula = imatge = paraula = bucle ad infinitummm

I a la inversa? Quan dirigeixes, penses en la música que acompanya cada escena?

No sempre, però sí que intento pensar en el to de l’escena; la música (o l’absència de música) és clau per determinar el to que tindrà. M’agrada la música i m’agrada el cinema, així com barrejar ambdues disciplines, però no sóc un geni psicòpata que va pel món veient-ho tot a través d’una pantalla i escoltant-ho tot com si fos una banda sonora. Encara no. 

En què s’assemblen i en què divergeixen tots dos mons creatius?

S’assemblen en què en el fons tots dos són canals on explicar històries, on posar una part de tu mateix i on mostrar-te vulnerable. Crec que es veu clarament en tots dos mons quan algú és honest amb el que explica o quan hi ha altres interessos. 

Com conflueixen i es retroalimenten?

Sempre hi ha excepcions, però crec que ara vivim un moment on l’un no pot viure sense l’altre: el cinema necessita música i els músics necessiten tenir una imatge. Cada cop costa més diferenciar els diferents mons creatius. A la pràctica però, acostumo a guardar les coses en carpetes diferents. 

La teva música s’entén millor acompanyada d’imatges?

No estic segur que el tema sigui entendre o no entendre. Crec que l’objectiu és sentir (de sentiment). Les imatges acompanyen la música perquè se senti millor, potser. O se senti d’una altra manera. A vegades les imatges poden confondre l’espectador si el que està fent és intentar entendre què hi ha allà darrere. Però tant la música com les imatges evoquen uns sentiments i unes sensacions que al posar-les juntes canvien. I això és preciós. 

“Pink Honey Rain” és el nou treball d’enguany de The Bird Yellow

Et vam descobrir amb Little Kids i des d’aleshores has anat publicant diversos singles i EPs en què jugaves amb diferents estils i sons, fins arribar a Pink Honey Rain, un treball de pop folk intimista. Quins han estat (o són) els teus referents i influències?

Recordo que descobrir a Nick Cave va ser heavy. L’havia escoltat abans però no hi connectava gaire… potser perquè intentava entendre’l. Em va agradar com vivia la música, com vivia els concerts, el dolor. Alguna cosa seva hi ha en el disc, segur, tot i que algunes cançons les vaig escriure pre-Cave. Apart d’ell, moltes més, però les enumeracions tenen poca gràcia, no?

Has acabat tronat la teva personalitat sonora. O aquest treball és només la polaroid d’un instant, d’un moment molt concret i en els pròxims treballs seguiràs buscant-te com a compositor?

De petit em van ensenyar a fer el cub de Rubik i durant uns dies vaig estar boig per aprendre-ho. Quan el vaig saber fer, jo sol de dalt a baix, vaig oblidar-me’n i no l’he tornat a fer mai més. És inconscient, però suposo que amb la musica m’acaba passant el mateix. M’agrada provar i jugar, sortir de la comoditat. Crec que es tracta de seguir-se buscant sempre… sinó potser es converteix en una feina. (Perdoneu, m’heu pillat en una època profunda.)

Pink Honey Rain, no sé si voluntàriament o involuntàriament, és un disc conceptual, sobre la ruptura, oi?

What else is there? 

És un treball extremadament bell i, encara que pugui sonar contradictori, extremadament dur i intens. Per a tu va ser terapèutic? 

Crec que passar-te mesos trobant les paraules que expliquin millor com et sents, gravar-ho en un estudi, escoltar-ho milers de vegades i pujar a un escenari per cridar-ho davant dels teus amics, família i gent que no coneixes és probablement la millor teràpia que es pot fer com a persona. 

Podries escriure des de l’estat de felicitat de l’enamorament? 

Ho he fet! Amb cançons com My Matador o Everything Moves… No sento una necessitat tan gran de transformar-ho en cançó, però per sort no tot són drames a la meva vida, yey! 

Fins a quin punt la teva obra és autobiogràfica? Quin jo de tu mateix projectes a les teves cançons? 

Jo crec que tot és autobiogràfic, perquè fins i tot les coses que no m’han passat segurament parlin dels meus interessos o de les meves pors… Moltes de les lletres que descarto són lletres que sento que podria haver escrit qualsevol persona. 

Era inevitable que el disc tingués un complement audiovisual, aquest I Always Cry For You Like Pink Honey Rain, oi? Com va néixer la idea i com es complementen totes dues propostes?

Tot va començar amb la idea de gravar un vídeo amb el que poder escoltar tot el disc. La primera imatge que em va venir al cap va ser la d’un camerino. Aquella idea es va quedar en un document de word fins que al cap d’uns mesos vam decidir fer un àlbum visual. Vam tirar del fil del camerino i, com sempre, tot es va anar fent gran i complicant cada cop més, fins arribar a ser el monstre que és ara. 

Sempre hem entès l’àlbum visual com una aproximació visual als sentiments i les sensacions a les que s’apropen les cançons del disc. Suposo que és també una aproximació cap al meu inconscient i l’imaginari de The Bird Yellow. 

Quan parlo en plural em refereixo també al Carlos Robisco i el Joan Esteve, tots tres vam concebre el projecte des de Gxxd Time Films. 

En directe també es podrà gaudir de la part audiovisual?

De moment no. Ara per ara la peça està pensada per veure-la per si sola. El directe és una peli completament diferent. 

Quin és el vers més bonic que has escrit mai en una cançó? 

While there’s light

make me smile

make me move, shake, cry 

just this once

a thousand ocean waves

dying

Quan ha estat l’última vegada que has dit t’estimo? 

T’estimo.

Text: Oriol Rodríguez/ Fotos: Pol Rebaque