Teuma Thug: “A mi ja em podeu desapuntar de l’escena musical catalana”

Teuma Thug de la P.A.W.N Gang és un dels nostres millors rimadors. El visitem perquè ens expliqui la seva (mala) relació amb la indústria, ens parli del seu particularíssim estil i descobreixi la seva vinculació amb el camp. Tot mentre el seu germà Monrra fa croquetes.
Retrat del cantant de trap Teuma Thug.

Just abans de començar l’entrevista em deies que no havies tingut una molt bona experiència amb segells discogràfics i la indústria en general, que t’anava millor quan ho feies pel teu compte. Aquest 2020-2021 has llançat tres mixtapes: Buskiman Mixtape (La Teva Vieja Records, 2020), Mateuma (Satélite K, 2020) i, ara al gener, Ying Yang (Satélite K, 2021), mixtape conjunta amb Good Jan. Molta música de cop.

Per exemple, Buskiman no havia de ser una mixtape. Quan s’acabi el contracte, tornaré a treure la música a la meva manera, al meu ritme, ara no vull tornar a firmar amb ningú. Les discogràfiques t’ofereixen molts serveis, però també et treuen molt percentatge. A la música li vull dedicar el mínim temps possible.

Curiós venint d’algú que fa… música.

Si no ho faig així, serà una feina, i canviarà el meu mindset. Vaig intentar fer arribar la meva música una mica més lluny, i he sortit perdent. No he tret diners, coses que mai havien sortit malament, ara han sortit malament, molt estrès i molta responsabilitat. Tinc ganes de tornar al mètode clicar el botó de publicar i fora, sense hores ni estratègies.

De quan són tots aquests treballs?

Tot és d’abans del confinament. I encara tinc més coses per treure! Però ara començaré a barrejar temes d’abans del confinament i actuals. Em mereixo treure coses noves, perquè són les que em motiven. Des que estic a la discogràfica, tot va molt més lent.

Tot i els problemes, estàs orgullós de Ying Yang? Crec que feu molt bon combo amb Good Jan.

Sí, molt! A més, hem estat treballant amb Maken Row com a productor. Ens ha donat molt, perquè té moltes influències fora del trap. Mateuma i Ying Yang trobo que sonen de puta mare, i que es toquen molts estils diferents.

Parles molt del camp i de la terra a les teves cançons.

No és compassió, és pura passió. Sempre he mirat més les plantes que a les persones. Si puc aportar coses bones, com promoure la sostenibilitat, ho prioritzaré per davant de la meva carrera musical. M’agradaria viure d’això, al final sóc biòleg i he estudiat coses molt friquis de les plantes.

Vens de treure Ying Yang i Mateuma, però trobo que Fuck Life (KrakHaus Records,2019) és el millor disc que s’ha fet de trap a Catalunya, i em va saber greu que tingués poc impacte.

No vull donar noms, però sí que veig molts discs de l’any que em toquen la figa. No estic dient que me’l donin a mi o a la P.A.W.N Gang, però hi ha gent fent bona música en català que no surt mai. Això de la indústria de la música catalana. Bé, “indústria”, perquè es riu de la paraula indústria. És un pati de nens petits ple de contactes i xanxullos. Com els mitjans catalans tracten la música em fa vergonya. I com l’administració tracta els artistes, també.

 

Et fa ràbia que el trap que triomfa a Catalunya sigui molt més pop que trap?

A mi més igual el que triomfa o no. A mi ja em podeu desapuntar de l’escena musical catalana. Faig música catalana perquè m’agrada l’idioma, però la música catalana mainstream em fa vergonya. Txarango i tot això… “ai ai, oi oi, la lluna a l’aigua”, jugant amb coses que s’enganxen i prou. No vull faltar al respecte a la gent que ho està petant, però sí que trobo que hi ha gent que podria petar-ho més i que no surt, i que donaria més bagatge a la música catalana.

L’últim disc de la Pawn Gang, Oli d’uliba (Delirics,2020) em sembla el treball més currat del grup, una producció de molt nivell amb Marvin Cruz, però no va petar com els temes d’abans.

Fa molt temps que no peta res com “Cac Blac”, “Vui Se Polisia” o “Nai Trucam Al Mobil”, el pic de l’onada fa temps que ha passat. Però sí que trobo que hi ha molta gent que ens segueix escoltant perquè no té res més a escoltar. A vegades vaig mirant les dades de Spotify, i tot el dia hi ha gent escoltant la P.A.W.N Gang encara. Però discrepo amb que Oli d’uliba sigui el millor que hem fet mai, crec que el més P.A.W.N Gang que hem fet mai va ser El retorn dels Jedis (Autoeditat, 2017).

Tens un estil molt particular, que crec que et dóna molta personalitat, com optar per un soroll cru o jugar molt amb les segones veus.

Però per exemple, “Smiley Face” no és underground, té un so molt senyor. Crec que estic fent molta varietat, algunes cançons són més crues, però també tinc coses de l’estil de Billie Eilish. I això de les veus… Sempre se m’ha donat bé fer veus diferents, afinar. Tinc bon registre i ho aprofito. Jo li dic cant gregorià.

Crec que no és fàcil barrejar el català i l’anglès com ho fas tu, molt natural, traduint paraules com ho faria qualsevol, però també barrejar les dues llengües i que no quedi artificial.

Moltes gràcies, m’afalaga. Fa molts anys que ho faig, trobo que l’anglès és un idioma que va molt bé pel rap, i omple els buits del català. A vegades em passa que no trobo la manera en català i colo un soroll en anglès i ja ho tinc.

Text: Ignasi Estivill / Foto: Jaume Olsen

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *