Suede: La nova generació us està cridant

 

Suede – (19/05/22) Razzmatazz

Des de fa un temps, el carrer Almogàvers de Barcelona està pacificat pel trànsit. Paviment per als vianants, jardineres, tot molt agradable, calmat i tranquil. Res a veure a com fa vint-i-cinc anys, gairebé era l’extraradi de la ciutat i anar a la Sala Razzmatazz es convertia en una aventura nocturna, potser perillosa i tot.

Una evolució semblant a la dels assistents que vam anar a veure els Suede per enèsima vegada. Vint-i-cinc anys després ens hem tornat calmats, tranquils i amb contenció. Bé, això fins que es travessen les portes de la Razzmatazz, i comencen les primeres notes de “Trash”, allà saps, que les següents dues hores prometen i que els vint-i-cinc anys han deixat de tenir sentit.

El “Beautiful One” Brett Anderson fent moviments estilosos a l’escenari als seus 54 anys.

Sí, els Suede han tornat per enèsima vegada a Barcelona i és un luxe que la pandèmia hagi acabat i la Sala Razzmatazz els hagi acollit per celebrar la vint-i-cinquena edició del seu disc insigne Coming Up (1996, Suede Ltd) aquell disc que tantes vegades havíem escoltat i ballat, i que formava part de l’essència del brit-pop.

No era un concert sorpresa. Tots sabíem que tocarien el disc íntegre respectant l’ordre de les cançons i que seria un gran karaoke night. Però i què? La gràcia era estar allà i en aquell precís moment. Constatar un cop més que Brett Anderson és possiblement la criatura més atractiva d’aquest planeta i que Richard Oakes va ser un gran, GRAN, substitut del carismàtic Bernard Butler. No va importar gens que Brett Anderson desafinés, no se l’escoltés fins a “Lazy” o que el bateria es despistés alguna vegada. El que va importar va ser arribar fins al final i de la manera que es va fer. Un públic entregadíssim.

Perquè el tram final, va ser el millor. Després de liquidar el Coming Up i tornar a escoltar himnes com “Beautiful Ones” o “Saturday Night” (aquells dissabtes al Razz, sí) van anar pels bisos. I van ser generosos perquè en van fer dos. Allà els Suede van passar-ho bé i nosaltres, més. Brett Anderson, després de donar-ho tot, es va plantar sol a l’escenari, va agafar la guitarra i es va marcar una versió acústica de “The Wild Ones” per caure de cul. Increïble i increïble va ser que el públic callés en ple per gaudir-ho (el crit de la noia demanant silenci va ser èpic). Un moment de recés que va servir per entomar el trident format per “Metal Mickey”, “Animal Nitrate” i el seu “Common People” particular, “New Generation”.

Els que tenim quaranta llargs, i en fa vint-i-cinc que ens vam quedar l’any 1996, sempre serem la Nova Generació.

Text: Laura Penya / Fotos: Sara Durango