Stay Homas: “S’està catalogant a l’artista per la pinta i no pel que canta”

El grup format per Guillem Boltó, Klaus Stroink i Rai Benet presenta la seva nova mixtape Here2play (Halley Records, 2022). Una mixtape formada per sis temes on apareixen col·laboracions amb Rubén Blades o Manu Chao, demostrant la seva gran versatilitat.

Durant la pandèmia hi ha artistes que van tenir un bloqueig creatiu però no va ser el vostre cas. Recordeu quan vau gravar el primer tema que vau penjar? 

Rai: Sí que ho recordem, sí. Ahir va fer exactament dos anys, va ser el primer dia de confinament. Òbviament no pensàvem absolutament res, estàvem fent el capullo a la terrassa. Va ser una cosa que va durar deu minuts i allà es va acabar de pensar en el vídeo. El vam penjar i després ens vam posar a jugar a la play o a les cartes molt probablement. 

Vau estudiar música?

Klaus: En Rai baix, jo guitarra i el Guillem trombó. Portàvem estudiant música tota la vida. El Klaus i jo vam estudiar interpretació en música moderna i en Guillem en música clàssica.

I cant?

Guillem: De cant hem fet el cant coral que es fa amb deu anys a l’escola de música. 

K: Tot el que vaig aprendre jo crec que se’m va oblidar perquè era amb les cordes vocals d’abans del canvi de veu que ens passava a tots entre els tretze, catorze. 

G: Potser el que hi havia tontejat més a cantar era jo. Amb tots els grups anteriors cap dels tres érem la veu cantant o principal. Sí que és veritat que en tots els grups que he estat he acabat fent cors i he cantat després algun tema del disc o al bolo. Potser sí que era una cosa que m’agradava, però en aquest projecte és una cosa que ens ho hem trobat. De sobte els tres érem cantants i hi ha hagut un repartiment. Al final tot ho fem nosaltres, jo mai havia tocat la bateria i jo tocava el “cubo” perquè tenia més facilitat amb el ritme i el Rai agafava la guitarra perquè com a baixista una cosa tenia més a prop. I el Klaus pot ser les tecles. Ha sigut com un experiment constant de maneres de tocar o estils i investigació. 

Instantània d’Stay Homas

Teniu els mateixos gustos musicals? Quines són les influències de cadascú? En ser tres persones creuant referències teniu moltes possibilitats…

R: Jo crec que tenim gustos diferents coincidint en els gustos. En general als tres ens agraden els gustos de l’altre. A mi em flipa el que escolta el Guillem, però no és el que escolto jo en el meu dia a dia. 

K: A mi el que em flipa són les coses que ens agraden a dos. Hi ha aquí un link en el qual jo no jugo gens. De fet, en els vídeos es veu, sempre hi ha un dels tres que no somriu (riures).

G: Va canviant, mai és el mateix. Jo crec que sí que coincidim bastant, per això tenim un grup.

R: Tenim un milió d’influències diferents i llavors a l’hora de crear, creem des d’un milió de llocs diferents i jo crec que això es reflecteix molt en la música que fem que és música que no té res a veure una cançó amb la següent. Això es veu claríssim, podem fer un tema de reggaeton, com un tema 60s motown, a un tema Beatles. Ens agrada moltíssim la música, en general i ho intentem dir ens agrada la música. No cap estil sinó la música en general.

Clarament, això ha influït i es veu reflectit en la vostra proposta. Cada cop hi ha més artistes que toquen més gèneres.

G: Sí, és com que ara, cada cop més, tant l’oient com l’artista no està tan definit. Abans hi havia un raper i ho veies venir. Ara tothom està barrejat. A la música passa, hi ha artistes de pop mainstream que estan a les llistes que fan el mateix que gent que no ha estat a la llista ni un dia. I els rapers ja no només estan parlant de lo guais que són. És una cosa que s’està homogeneïtzant i a l’hora d’escoltar-ho també perquè abans la gent escoltava un disc sencer, ara tens una playlist i escoltes grups barrejats. Fas un ús de la música molt més a dedillo que no per àlbums. 

R: I que els reggaetoneros fan ‘Todo de ti’ que de reggaeton no té res. 

K: És molt industrial catalogar amb paraules curtes i ràpides. Crec que la indústria es nodreix d’aquest tipus de separacions amb premis i llistes, però ni el consumidor ni l’artista es nodreixen d’això. Quan escoltem ‘música urbana’ és com que s’està intentant posar al mateix sac penya que no té res a veure. Per exemple, el nostre tema ‘Another Love Song’ té una influència de Motown dels anys cinquanta i està cuidada d’aquesta manera.  

G: Jo en general, quan la gent m’ho pregunta els hi dic: “Hacemos de todo”.

K: Si ens han de definir en quatre paraules segurament hi ha incongruències. Com quan ens van donar un premi per milor cançó Pop-Rock ‘The Bright Side’. No té cap sentit. No estem als anys 90.

G: Si aixeques moltes capes, Pop encara. Que ens donin el premi a millor cançó que més ho peta (riures).

K: Jo tinc la sensació que és molt visual. Que el ‘The Bright Side’ és un reggaeton. Si no anéssim amb bandes i anéssim amb un porte una mica més vacilón segurament, ens haguessin ficat a música urbana. El tema que va guanyar a Música Urbana era un reggaeton i realment penso on està la diferència. Perquè la tornada l’hem cantat, però l’estrofa la rapejàvem. Clar, per mi Pop-Rock és El Canto del Loco i està molt lluny d’això. 

Per això deia que crec que és visual, si vas amb una estètica més urbana o més trapera doncs et posaran allà. Però, en canvi, si toques amb instruments no és urbà. S’està catalogant a l’artista per la pinta i no pel que canta. A mi l’únic que m’agradaria és que, encara que triguem uns anyets. Si es comença a fer trap que hi hagi un premi de trap, per exemple. Puc entendre que anem tard, però el que no puc entendre és que el Morad hagi de compartir amb el Sebastian Yatra i Skrilex que no tenen res a veure. És la nostra visió. 

En aquesta mixtape cap tema té res a veure l’un amb l’altre...

G: En aquest cas, hi ha un fort component emocional extra. Hem volgut fer un recull de cançons que no volíem deixar oblidades, que ens feien il·lusió amb uns artistes increïbles. Tot plegat fa que estiguem molt orgullosos, més que del que hem fet fins ara. 

Com va ser l’experiència de gravar ‘Another Love Song’ a Londres?

K: Era un tema que havíem gravat a la terrassa però no l’havíem gravat mai. Quan la tocàvem fèiem conya i dèiem que estava sonant com molt dels seixanta, rollo The Beatles. El Guillem tocava la bateria i vam dir com molaria anar a gravar a Abbey Road i vam pensar que si no ho fèiem ara, no ho faríem mai. Aquell estudi és espectacular. Crec que es nota, el Guillem i jo que érem els que cantàvem més, no vam fer massa presses de veu. 

Totes les havíeu gravat anteriorment a la terrassa. Creieu que a l’estudi es perd l’espontaneïtat?

G: A la terrassa hi ha una cosa que mola molt que és la frescor, l’espontaneïtat, els errors i que cada presa la toquem amb una intenció diferent. Hi ha presses que les hem donat per bones perquè hi ha una cosa intangible que es respira en aquella i la següent estava tocada millor, però no sé quina frase no molava tant. No busques la perfecció. En tocar-ho tots junts és un moment compartit molt guai que en el moment de gravar a l’estudi si que analitzem més les coses. Es perd una mica la frescor, però sonen les coses com han de sonar. Tens temps per pensar. Fer la música amb calma també és un valor afegit. En definitiva, pots fer amb molta més calma i precisió el màxim que tens al cap. 

Aquest cop, només heu decidit gravar sis temes? 

G: Teníem unes cançons preferides que són les que apareixen aquí. Els tres teníem molt clar quins temes volíem fer, però les altres tampoc les oblidem. 

R: Ara tampoc volíem fer un disc. Volíem dedicar-li estona a cada tema i tractar-lo bé. No com ens va passar amb el disc que vam estar completament superats. 

Com va ser treballar amb Rubén Blades?

G: Va ser una experiència molt guai. Des del minut u que vam veure el tweet. Ens va dir que li havíem agradat musicalment i la nostra manera de fer, que era una cosa natural, sense pretensions. Ens va dir que volia conèixer-nos. Vam fer una videotrucada el 2020 on vam estar xerrant amb ell. Ell s’ha prestat molt, després de totes les seves experiències i anècdotes ens sorprèn que tingui tantes ganes per fer coses, de participar i fer xarxa. Jo no sé si amb setanta-tres anys tindré aquestes ganes d’implicar-me amb uns nois que viuen a l’altre punta. No ens coneix de res. 

Així, el tema ‘Por Ti’ té aquesta influència més salsera?

K: Sí, però tampoc crec que sigui un tema fet a mesura per la col·laboració. Podríem haver fet un tema súper salsero intentant emmotllar-nos a ell. Però crec que al final vam encertar intentant fer una cosa diferent però que podia ser molt llatina alhora. Hi ha com una imminència que és la salsa i la música afrocubana i en Rubén Blades està enmig de tot això,  però no hem anat exactament allà. És molt rockero i alhora hem intentat tirar cap el llatí.

Heu continuat component?

G: Ara la idea és preparar bé la gira. Tenim idees al cap però ja veurem el que ens ofereix el futur. 

R: L’altre dia vaig veure un cartell d’un grups que portava onze anys i es separava. Tenien cinquanta temes i vaig pensar: “Hem de parar”.  

Text: Esther Bonjorn / Fotos: Marta Mas