SR. CHEN. A(TRAP)AT

4everdomingo és un disc random, com la meva vida emocional”

És un dels nostres productors estrella, mà dreta de Lildami i arquitecte sonoren què confien diversos dels millors rapers i trapers d’aquestes latituds. Sr. Chen va aprofitar els mesos de confinament per donar vida a 4everdomingo (Delpalo, 2020). La idea era compondre un tema cada dia i penjar-lo a Instagram. Allà hi son encara, les cançons que va escriure, allà les podeu gaudir. Una marató creativa, radiografia a cop de beat d’aquestes setmanes rodant per una vertiginosa muntanya russa emocional. 

Recordes com vas descobrir la música?
A casa dels meus avis. Al menjador tenien un tocadiscos. Recordo agafar els discos de vinil de Phil Collins o Mike Oldfield del meu tiet i jugar i destrossar-los. Tenia cinc o sis anys i m’ho passava molt bé canviant el pitch, la velocitat de reproducció dels vinils. M’encantava. Em fascinava poder escoltar els meus temes favorits a velocitats diferents. Havia arribat a gravar-me discos així, baixant set semitons i que sonessin diferents de com havien de sonar realment. Vaja, que el meu primer contacte amb la música ja va ser modificant-la.

Quin vas ser el disc que et va canviar la vida?
N’hi ha moltíssims, però un dels que més m’ha influenciat va ser el primer de GorillazGorillaz (Virgin, 2001)-. Va ser el primer disc que em vaig comprar. Per a mi té un valor simbòlic molt bèstia. Després han vingut molts més, però cap com el primer.

Ets de Rubí, al Vallès, com Solo Los Solo. Allà el hip hop sempre ha estat molt important. 
Em sento infinitament agraït de ser del Vallès. He tingut la sort de viure a prop de, evidentment, Solos Los Solo, però també del Tremendo, Gran Pueblo, Payo Malo, La Mala Rodríguez quan currava amb el Griffi (DJ i productor de Solo Los Solo, ndr.-)… En el Vallès es va crear un microclima de hip hop molt semblant a què va passar a Atlanta amb Outkast. Em sento molt afortunat d’haver sorgit d’aquestes arrels.

Recordes la teva primera producció?
La primera vegada que vaig fer música va ser amb un joc de la Playstation 1 que es deia Music Maker 2000. Funcionava amb loops. Temps després va haver-hi una extensió del Timbaland, però aquella ja no la vaig tenir. Connectava la sortida d’audio per auriculars de la televisió i em gravava les produccions que feia en cassets.

Ara que has citat a Timbaland, com ha productor quins han estat els teus principals referents?
Els meus principals referents son els que es coneixen com a Súper Productors de l’escena hip hop. És la triada formada per Kanye West, Pharrell Williams i, sí, Timbaland. Amb aquests, també m’han influenciat molt les escenes de Detroit i Atlanta i noms con J Dilla i El-P. I MCs com Andre 3000 (raper i productor especialment conegut per ser membre d’Outkast, ndr.-). I per sobre de tots ells, Griffi de Solo Los Solo. Musicalment, Griffi és el meu pare. El meu màxim referent.

Quan va ser que la música va passar a ser alguna cosa més que una afició?
Ja havia fet les meves maquetes, però el meu primer projecte amb cara i ulls va ser Matador Rockers. Ara fa gairebé deu anys d’allò. Amb ells vaig publicar el disc Esto tenía que pasar (Delpalo, 2011). Era molt nen aleshores, però va ser un projecte prou important. Vam deixar la nostra marqueta, sí. Després vaig produir i vaig girar amb el segon disc de Tremendo Menda, Lapsus (21:42, 2013). Era un referent i poder treballar amb ell va ser increïble. També vaig estar un temps amb l’Izah, una cantant d’R&B de Barcelona. He currat bastant amb en Bearoid i amb molts rapers, com TotekingElphomega

I en Lildami com va entrar en escena?
Per Instagram! Això i a través d’un amic comú, Mi.amargo, amb qui encara continuo fent coses. Va venir un dia de Terrassa a Rubí i des del primer moment va haver-hi molt bon rotllo, sí. Vam començar, la cosa va fluir i ràpidament va sorgir la idea de fer el primer disc, Flors metre visqui (Halley Records, 2011). Al Dami li tinc molt respecte. No he conegut ningú amb una ètica de treball tan bèstia. Cada dia es lleva i curra les hores que calgui per fer créixer el seu projecte. Hi creu molt. M’ha ensenyat molt sobre autoestima, creure en tu mateix i creure en el teu projecte.

Una equació que es completa amb la Mariona, Emotional Goku, la segona veu que us acompanya al Dami i a tu.
D’ella destacaria la confiança que té en la vida, en ser un mateix i estimar-te tal com ets. Respectar el món, perquè respectant-lo t’estàs respectant a tu mateix.

Heu viscut un any molt potent, tots tres, des de la publicació de Flors mentre visqui.
Sí, ha estat un any molt boig. Un any que, a més a més, personalment m’ha coincidit amb què m’he divorciat. Jo ja havia fet gires, però res comprable al nivell que hem assolit amb el Dami. I hem sobreviscut a aquesta bogeria gràcies a l’equip que hem format. Hi ha molt bona vibra entre tots. Som una família i em sento súper agraït de formar-hi part.

El festi Maleducats, que finalment es farà el 2021, era bona mostra d’això, però ara mateix estem vivint a casa nostra un moment molt potent pel que fa a les músiques urbanes.
Sí, és un moment súper interessant per a la música urbana a Catalunya, especialment la música urbana en català. Feia falta la irrupció de figures com en Dami i la Pawn Gang, que van ser els que van posar la primera pedra. Amb el Dami, però, hi ha hagut un clic. Alguna cosa ha canviat. Gràcies a ell ens hem adonat que es pot fer. Una escena, sí, molt potent, amb un munt de noms interessants a destacar. De tots ells, però, ara mateix jo em quedo amb El Noi de Tona, em sembla un raper súper complet.

I de sobte ens van tancar. 
Ha estat tot un cicle vital d’emocions i sensacions. Ara estic genial, però han estat unes setmanes… interessants en què també ho he passat malament. He redescobert què és el que realment importa i què no fa falta. He aprés a mirar-me. Els productors tendim a mirar per a la resta. Aquest confinament m’ha servit per mirar-me a mi mateix, a confiar en la meva feina, en el que faig.

Quan va començar a donar-li voltes a la idea d’això que ha acabat sent 4everdomingo?
Tinc un disc acabat, que sortirà en algun moment, però que vaig decidir parar perquè no el volia publicar durant el confinament. Va ser així com vaig començar a escriure temes que anaven cap a una altra direcció que és la no-direcció: el confinament m’ha servit per fer exercicis creatius que no havia fet mai.

Descrius el projecte com una oda al “dia de la marmota”.
Això de la reiteració i repetició és una idea molt present en tots els meus discos, tant en la manera de rapejar com en les produccions. També té a veure amb la meva visió del món, del renaixement i que tot és cíclic. I aquests cicles son lliçons en què es repeteix tot allò que no has après en els cicles anteriors. Una vegada ho aprens, deixa de repetir-se, desapareix.
ç

Com dius, aquestes setmanes han estat muntanyes russes emocionals. 
HI ha hagut moments que no podia estar més amunt, per de sobte trobar-me amb buits emocionals molt bèsties. Hi havia dies que no sortia res. 4everdomingo segueix aquest cicle: comença molt amunt fins que me n’adono que estic mecanitzant la meva feina, interioritzo que allò no és el que vull i decideixo parar. Va ser cap al tema 22 o 23. La idea original s’havia desvirtuat. No m’agradava produir pel simple fet de produir. M’he retrobat amb una part de mi workahòlica que es capfica en el curro i la creació per evadir-se dels sentiments. Quan el projecte es va convertir en una obligació, el vaig matar. Ha estat, però, un gran experiment, en què he pogut fer el que he volgut sense donar explicacions a ningú. Un disc random sense cap mena de direcció artística, igual que la meva vida emocional.

Tot i ser un disc nascut des del confinament, hi ha un munt de col·laboracions.
I totes de gent que m’estimo molt. M’ha fet molta il·lusió tenir Jordi Ganchitos. I amb la Pavvla va haver molt bona vibra des del primer moment. M’ha faltat Lauren Nine, una artista que em flipa. Però ja farem alguna cosa plegats en el futur, segur.

Per què vas triar Instagram per anar publicant els temes?
Era la manera més ràpida de fer-ho. Ara ho faria d’altra manera perquè trobo que no és la millor plataforma per difondre música, ja que tot es crema súper ràpid. Sí que em donava, però, tota la part visual que m’interessava molt per potenciar el missatge de la música.

Publicaràs en disc en un format “estàndar”?
No. No crec que sigui un àlbum per publicar en format físic. Son cançons que estan a Instagram i la gent les pot gaudir i recordar allà.

Més enllà de la música, com has passat el confinament?
L’he passat amb l’escriptora Elena Codes, que surt al disc. Curiosament, venia d’una època en què havia estat llegint molt i el confinament ho ha parat en sec. Tampoc he vist moltes sèries ni pel·lícules. Del que he vist, però, em quedaria amb The Midnight Gospel. Contràriament, he descobert la cuina, el plaer d’aturar-me a l’una i dedicar un parell d’hores a cuinar. La cuina com a teràpia. Ha estat una bogeria. En l’altre extrem, no he trobat a faltar el món d’on veníem: el ritme que portava últimament m’estava desbordant, però sí la diversitat social: veure i tocar-me amb els amics i la família. Aquest ha estat el meu confinament.

I ara què, quins projectes tens entre mans?
Hi ha el nou disc del Dami i un altre disc de Halley Records amb què estic treballant. Tinc un altre àlbum meu acabat que el publicaré quan cregui que és el moment. I també estic treballant en el meu primer disc íntegrament en català, però m’ho estic prenent amb molta calma. També tinc ganes d’aturar-me, parar de crear durant un temps i gaudir de l’existència.

Text: Oriol Rodríguez
Foto: Arxiu Sr. Chen

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *