Spxxn P: “Molta gent hem tingut la sensació que demà el món s’acaba”

Amb una portada que recorda bastant a una d’un dels seus referents, Extremoduro, Spxxn P presenta el seu nou treball: Demà el mon s’acaba. Juntament amb Scotty DK, l’artista multidisciplinari s’ha plantat amb set temacles cuinats en època pandèmica i postpandèmica que són la banda sonora perfecte d’un apocalipsi inesperat.

Tan xunga està la cosa, Pere?

Tot està anant a millor.

Què és el primer que et dius cada matí quan et lleves?

Tot està agafant una altra direcció.

El disc el vau començar a donar vida en ple confinament, oi?

Sí, crec que el primer tema que vam fer va ser “Mermelada“. Arran d’un beat que havia fet ell i sobre el que de seguida em va sortir escriure. Aquí vaig començar a voler investigar més sobre un so que se sortís del trap o el rap més estàndard.

Com ha estat la dinàmica de treball entre l’Scotty i tu?

Al confinament vam currar en alguns temes a distància. Però la resta ho hem fet tot junts a l’estudi. A vegades ell tenia un beat i a vegades el creàvem de 0 a partir d’una idea que teníem. Hi ha un parell, “Tot s’està trencant” i “Síndrome d’Estocolm”, que els vam crear a partir d’una lletra que jo tenia gravada a casa. És a dir, que ell va construir el beat sobre la melodia de la veu que jo havia gravat sense cap beat.

Aquest esperit pandèmic ha impregnat la personalitat del disc, oi? És aquest el concepte?

Crec que més que un concepte planificat, és una cosa que ha sortit sola. Arran de la muntanya russa de vivències i sentiments que ha provocat tot aquest context pandèmic. On crec que molta gent hem tingut una mica aquesta sensació que “demà el món s’acaba”.

Justament, apuntes que “Demà el món s’acaba” és justament el teu primer disc perquè té un concepte, a diferència d'”Oblidar”, que tot i tenir 8 temes el consideres un EP.

Sobretot perquè Demà el món s’acaba està produït pel mateix productor (excepte “Fuck bro” on el Scotty ha participat en les guitarres i mescla) i això fa que musicalment tingui més coherència.

La música t’ha ajudat a superar aquesta etapa?

Més que superar-la, perquè tampoc considero que hagi sigut tan dramàtica, a reflexionar-la i entendre-la.

Si la música és terapèutica per a tu, creus que les teves cançons també poden ajudar als altres?

M’ha escrit gent felicitant-me o agraint-me que hagués fet aquest disc perquè se sentien així. La veritat que flipo quan passa això. No sé si els ha ajudat, però quan escoltes una cançó que parla d’alguna cosa que et passa a tu, almenys durant una estona et sents menys sol.

Si fas música per a tu, per què vas fer el pas d’exposar-la als altres?

Ve lligat a l’anterior pregunta. Quan t’adones que la gent connecta amb el que escrius i cantes és una sensació preciosa. Primer va passar amb col·legues propers, que eren els únics a qui els ensenyava el que feia, i després amb gent desconeguda.

És complicat, difícil, despullar-te davant dels altres? Descobrir-te als altres?

Al principi poder li donava més voltes a això. Ara la veritat és que “me la pela” bastant. Una cosa és la música i l’altre soc jo. Evidentment, estan lligats, però per escoltar cançons meves no vol dir que em coneguis.

Què és el millor, el més bonic, que t’han dit mai de la teva música?

Suposo que el que he explicat abans. Concretament, recordo una noia que em va escriure per Instagram per agrair que hagués posat paraules a com se sentia. Això va ser bastant top.

Curiosament, “Oblidar” era musicalment més obscur. Demà el món s’acaba, tot i el concepte, musicalment és més ‘lluminós’.

Sí, per sort a poc a poc anem deixant enrere les èpoques fosques.

Tot i que ubicat a la urbana i el rap i el trap, el disc té molt de rock i punk.

Tant l’Scotty com jo hem escoltat sempre bastant rock i punk americà. Diuen que sempre acabes fent la música que escoltaves d’adolescent.

 

Quines són les teves bandes favorites del punk i rock?

Red Hot i Nirvana és música que encara escolto molt avui en dia. Al seu moment vaig tenir l’època Green Day, Offspring, etc. Però escolto molta música diferent, i hi ha mil grups nous que em flipen i que fusionen rock, punk, etc. amb coses noves. Per exemple POORSTACY

Perquè, què has estat escoltat últimament? Què és l’últim que t’ha fet esclatar el cap?

Un grup d’aquí que es diu LA ÉLITE i fan com synth punk. Increïble. Però no puc deixar d’anomenar l’últim disc de Kendrick Lamar, que em sembla una obra mestra.

I quin va ser el teu primer crush musical? A qui et volies semblar quan eres petit?

Eminem.

Pel disc desfilen diversos col·legues fent col·labos. Com han sorgit?

Ha sortit de forma molt natural perquè ens hem anat veient per fer música i hem anat col·laborant en temes d’uns i altres.

Quines col·labos et queden per fer? I de productors, amb qui t’agradaria currar en temes nous?

Cada cop hi ha més penya que em mola dins l’escena catalana i segur que surten col·labos noves. I tinc algunes coses que estic movent amb productors nous, com per exemple amb el Jan Aygua. Però la idea és seguir currant amb l’Scotty en coses noves.

Quina és la millor barra que has escrit mai?

Li dic que soc feliç des de que penso en el suïcidi.

En què estàs treballant actualment?

En preparar el bolo del 3 de Juny al Razz. Aquests mesos estan sent bogeria de feina de realitzador, així que he decidit invertir tot el temps que em queda en preparar el directe. Però aquest estiu tornarem a l’estudi.

Quina cançó t’agradaria escoltar abans que el món s’acabés?

“Mad World”.

Va, un tip per la gent, quins són els teus garitos de shushi i kebab, favorits?

Hi ha un que es diu Dakidaya que la veritat és que mai falla. I el millor Kebab sempre és el del teu barri, on entres i ja et coneixen.

El teu disc internacional favorit de tots els temps?

És impossible triar un, però The Marshal Mathers LP està entre ells.

El teu disc espanyol de tots els temps

Agila” d’Extremoduro està entre ells.

El teu disc català de tots els temps?

“Ho sento molt” d’Albert Pla està entre ells.

Text: Oriol Rodríguez / Fotos: Eric Altimis