SOPA DE CABRA. GUANYANT PER GOLEJADA

Sopa de Cabra tornaven al Camp Nou en el seu segon concert al festival Cruïlla XXS. Dos concerts en dues setmanes que serveixen per marcar el bon to muscular actual d’aquesta icònica banda gironina.

Des del seu retorn, els Sopa de Cabra han tret a la llum dos treballs. El primer, Cercles (RGB Suport, 2015), i el darrer, que s’ha anat posposant de presentacions per culpa de la pandèmia, La gran onada (Promo Arts Music, 2020), que va ser la columna vertebral del repertori del concert de dijous.

La singularitat actual que ens va precedint a tots els esdeveniments públics és viure i veure com es desenvolupen els concerts després d’un confinament. La limitació dels aforaments, les noves formes d’entrar a les localitats, la manera de ballar des del seient les cançons o inclús els comiats lents i esglaonats.

Sopa de Cabra han participat per partida doble en el festival Cruïlla XXS amb dos concerts al Camp Nou. Foto: Joel Codina

“Fràgil” va esdevenir el primer xut musical a la graderia d’un còmode i estrany Camp Nou, que encara amb rajos de llum del dia recollia totalment entregat. A partir d’aquí, “La Gran Onada”, “La Llibertat” (amb el sempre òmniumpresent Jordi Cuixart, que per moments Gerard Quintana va rebatejar com a Jaume) i “Em trenques el cor” van servir de rondo perfecte entre presa de contacte a l’escenari, so, llums, maquinària de banda i tanteig de públic.

Amb la maquinària completament esmolada, aquests Sopa de Cabra sonen infinitament molt més compactes i grupals. I aleshores van fer aparèixer un dels primers clàssics de la seva discografia: “Podré tornar enrere” segueix posant aquella gallina de piel que Cruyff esmentava i que ressonava com mai en el Liceu del futbol.

“Instants dels temps” i “Cercles” van precedir un dels primers hat-tricks de la nit, com dos xuts al travesser seguits, com aquells uiiiis que de vegades han arribat a ser uiiii-gooooo-uiiii. Van donar el tret de sortida a tres chicharros marca de la casa del grup gironí. “Si et va bé”, “L’Empordà” i “El boig de la ciutat” cantats, embafats i respirats mascareta endins però celebradíssims com els millors gols a la porteria de l’etern rival.

Que maco que estava el gol sud de l’estadi on jugava aquell Dream Team, amb l’escenari davant fent caure la nit i on els boixos nois més radicals amb samarretes dels Beatles, amb barrets de palla, camises estampades de flors, vestits d’estiu o pantalons curts, esgrimien a pulmó allò de tu ets el boig de la ciutat, tu l’has matat.

Sopa de Cabra conjuga actualment una proposta del tot reeixida sense cap mena d’escletxa, una musicalitat lluny de personalismes on el so del grup és molt més important que qualsevol individualitat. Inclús amb cançons com “Farem que surti el sol” es permet allunyar per complet d’aquell segell tan personal que tenen les cançons dels Sopa, una cançó rodona en tots els aspectes, amb la utilització de la veu, la lletra, els efectes, les guitarres. Inclús per variar, el punt reivindicatiu de la veu de Gerard Quintana, dedicant la cançó a la gent d’Open Arms, Òscar Camps i voluntaris. Una veu reivindicativa, però serena, ferma, pensada… es nota la petja de Xarim Aresté prop de Quintana en el pis que comparteixen a Barcelona plegats.

“Els teus somnis” i “Seguirem somiant” van completar el que semblava un bolo d’aquells rodons, amb un so perfecte, amb una banda endollada, un públic completament entregat. La nit, els Sopa, havien tornat a conquistar un semi Camp Nou, la victòria segura en un moment vital estrany, nou, preocupant. Era un bon moment pels somnis, era un moment ideal per tancar amb seguretat un èxit de concert.

Sopa de Cabra. Foto: Joel Codina
La icònica banda de rock gironina va presentar els temes del seu nou disc, Cercles. Foto: Joel Codina

No obstant això, els Sopa de Cabra tenien dues perles, dues ferides de guerra a les mans, per si quedava algú amb dubtes, per si en algun moment després de fer una maneta al rival més rival, de jugar bonic i de que fos un dia rodó, algú encara pensés que no, que els Sopa no són un dels millors grups de rock i de rock en català que ha viscut aquest país… petit.

“Camins” va ser la darrera de les darreres. Va ser la peça, el colofó, aquella cançó que tots els seguidors que van de ruta juntament amb el grup saben que quan sona aquesta cançó no queda res a dir, no queda res a cridar, és el final.

Però l’avantsala a “Camins” va ser “Tot queda igual” i és clar, la vida és així, és bella, que deia en Benigni, perquè tot és un camí, unes energies —com diu en Quintana a vegades—, unes confluències que estrenyen més i d’altres menys; i aquest cop, amb “Tot queda igual” va esdevenir, a qui us escriu, el record, l’experiència, la pressió de gola i un prémer molt fort a l’ànima i el cos. Una pressió i un estrènyer com quan estrenyia la mà del meu pare en el primer concert d’una Festa Major de Terrassa i era prou gran per anar-hi, però prou petit perquè el meu pare, que no era gens amant d’aquell nou grup anomenat Sopa de Cabra, m’hi portés.

El públic es va entregar a les melodies dels Sopa de Cabra. Foto: Joel Codina

Una infinitat d’anys més tard (vàrem riure del que vam ser), però vaig tornar a estrènyer el meu cos com si premés la mà del meu pare (mort fa anys enrere), i m’anava repetint que no sé si tornaré mai al teu costat. I mirava el cel, mirava el Camp Nou, mirava les graderies, mirava… i el sentia.

Text i fotos: Joel Codina

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *