Les preguntes disperses de Sofía Coll

Quan eres petita què volies ser de gran?

Molta gent té anècdotes divertides de coses mil professions diverses que volien ser de gran. La meva és més avorrida, només he volgut ser professora i artista, el que sóc ara. Vaig estar tota la primària convençuda de voler ser docent de nens petits. Però diria que sobre els 10/11 anys, que vaig començar a trepitjar i sentir escenaris, va ser quan vaig canviar d’idea i res ni ningú m’ha fet canviar d’objectiu.

Quin és el primer record que tens relacionat amb la música?

Crec que el primer record que tinc va ser quan un dia, que el meu germà estava molt malalt, el meu pare per distreure’m, mentre la meva mare se l’en portava a l’hospital, em va dur a un musical infantil de “El Flautista d’Amelí”. Recordo electricitat passant pel meu cos i avui dia recordo cada cançó. Es veu que vaig sortir amb els ulls brillants i que vaig demanar de tornar a veure-la; no sé si el que recordo és la primera o la segona funció. Hi havia els ratolins que ballaven, i jo ballava amb ells. Durant un llarg any vaig estar amb el disc del musical a totes hores, fins que en va arribar un de nou a substituir-lo i convertir-se amb la meva nova obsessió.

Recordes la primera cançó que vas escriure? Com es deia? De què anava? La segueixes tocant?

De la primera, primera, no me’n recordo, però justament l’altre dia vaig trobar una llibreta plena de cançons que ni sé com feien. Lletres sobre problemes amorosos preadolescents, injustícies, i del molt que no m’entenia la gent. Ara, el meu discurs s’ha transformat cap a un to més positivista i de recerca i millora personal. Sí que hi ha una cançó, que va ser un punt d’inflexió per mi, “Can‘t Love” la vaig escriure amb quinze anys i va ser la primera que realment vaig sentir que funcionava. Es pot escoltar en versió acústica i en directe al meu Spotify. No he trobat una producció que m’acabi d’encaixar, així que de moment es queda tal com està. Us animo que l’escolteu, és especial.

Quin és el lloc o el moment més extrany en què t’ha sorgit la inspiració per escriure una cançó?

Adormint-me. Gairebé sense poder obrir els ulls. Escolto moltes melodies i sons que harmonitzen perfectament, les he intentat reproduir en notes de veu per recordar-me’n i ajuntar-ho tot després. Acostuma a ser tan complex que l’endemà desapareix. Em fa una ràbia quan passa! Hi ha dies que escolto autèntiques bandes sonores. És per això que haig de seguir treballant, algun dia seré capaç de transcriure-ho a la perfecció.

Botes vermelles, vestit negre i Sofia Coll

Quina cançó d’un/a altre/a artista pagaries per haver escrit tu?

Crazy In Love” de Beyoncé i “At Last” d’Etta James.

Què t’agradaria fer o ser si no et dediquessis a la música?

M’ho he estat preguntant molt últimament, pensant en possibles vides passades. Crec que m’hagués agradat ser pastissera, però igual al mes que ve canvio d’opinió.

Què estàs escoltant últimament en bucle? Què t’ha enganxat d’aquest disc/cançó?

Últimament he estat escoltant “Hey Now” de London Grammar. He estat buscant inspiració i referències de producció per un tema en concret íntim que tinc al cap, i aquesta ha aconseguit transportar-me.

Quin ha estat l’últim concert al qual has anat? I el millor concert al qual has anat mai?

L’últim concert al qual he anat ha sigut d’una amiga meva, a Madrid, i el millor concert, o més ben dit, l’últim que recordo gaudir com una nena petita, va ser el de Masego a Barcelona per les festes de la Mercè 2018.

I teu, quin és el millor concert que has fet mai?

El millor concert que he fet mai encara està per venir! Però recordo amb especial carinyo un bolo que vam fer amb banda al Jamboree.

I què és el més estrany que t’ha passat sobre un escenari?

El curiós que m’ha passat va ser un cop que una nena que em va mostrar un cartell que deia “Mira les meves ungles” i tenia el meu nom escrit, una lletra a cada ungla. Molt cute.

Una sèrie o una pel·li que t’hagi fet volar el cap últimament? 

Vaig veure fa poc “Hotel Budapest” que la tenia pendent i per fi vaig trobar el moment per veure-la. Increïble! Brutal posada en escena, divertida, entretinguda, muntatge encertat. Wes Anderson em té el cor robat.

I l’últim llibre que has llegit?

L’últim llibre que he acabat es diu “Falling“, és en anglès, me’l vaig comprar per dos euros i em va atrapar. És una història d’amor, contemplativa i descriptiva, que et fa viure cada detall, amb un gir de guió al final que et deixa bocabadada. L’escriptora és Jane Green.

Un somni?

Amb tristesa confesso que fa molt que no somio… O que almenys no me’n recordo dels meus somnis. Quan ho faig acostumen a semblar tan reals que al despertar els haig de pair i també tinc tendència a què siguin trambòlics, poc realistes. A vegades sento que Dalí ha entrat al meu cap.

Text: Redacció Música Dispersa / Fotos: Marc G. Camps

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *