Sílvia Pérez Cruz – Farsa (género imposible)

Buffffffff. Aixxxxxxxxx. Joooooder. Hòooooosteis. Bruuuuuuuuutal. Només escoltar els primers compassos de “Pena salada”, el tema que obre aquesta fantàstica Farsa (Universal Music, 2020) que és el nou disc de Sílvia Pérez Cruz perquè comencin a brollar una col·lecció infinita i interminables d’onomatopeies i expersions emotivament i hiperbòlicament entusiastes i emocionades. Buffffffff. Aixxxxxxxxx. Joooooder. Hòooooosteis. Bruuuuuuuuutal i així nota a nota, compàs a compàs, cançó a cançó fins a arribar al final d’aquest corprenedor viatge polifònic de 51 minuts de durada. No direm res nou si afirmem i reafirmem que Sílvia Pérez Cruz és, i ho és ja des de fa temps, una de les nostres grans dames de la cançó. El punt genialment equidistant que hi ha entre figures fonamentals de la Nova Cançó com Maria del Mar Bonet o Marina Rossell i veus (semi) noves que ja son realitats com Maria Arnal. L’aparició de Farsa (género imposible) no és més que la plasmació d’aquest rol preponderant en el nostre univers sonor.

Després de diversos projectes envoltada de socis i còmplices -d’aquelles primerenques passes acompanyada de Refree (un dels cervells més privilegiats de la nostra escena, amb una intuïció brutal per desxifrar on viu el talent) fins al molt recent Ma: Live in Tokyo (Universal Music, 2020) publicat en binomi amb el pianista menorquí Marco Mezquida, Farsa s’intueix com una de les obres més personals i intransferibles de la cantant Palafrugell.

Farsa és un treball -que hauria d’haver sortit en època de confinament i que la seva publicació, irònicament, s’ha endarrerit fins ara, justament quan tornem a estar a les portes que ens tanquin de nou- d’immensa bellesa pausada i temperada, tranquil·la i asserenada. Un disc que reunix totes les filies i debilitats de la seva creadora. Una obra que una vegada ja t’ha hipnotitzat amb “Pena salada” t’arrossega cap a la dolça pena que és “Todas las mañans del mundo”, cinc minuts de melodies d’aromes mediterrànies per dibuixar, amb l’ajuda de l’arxillaüt de Javier Mas, un dels homes de confiança de Leonard Cohen en els seus darrers anys, una de les millors cançons en el repertori de Sílvia Pérez Cruz. I a partir d’aquí una joia rere l’altra, com la ranchera alentida de “Mañana”, l’atzarosa exquisidesa d'”Ensumo l’abril” que s’inicia amb la poètica de Lluís Homar, el jazz d'”Estimat”, el regust argentí de “Tango de la Via Láctea” o l’experimentacio de “Fetherless”… Buffffffff. Aixxxxxxxxx. Joooooder. Hòooooosteis. Bruuuuuuuuutal.

Text: Oriol Rodríguez

Foto: Alex Rademakers

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *