SIDONIE. FORNERS DE CONFIANÇA (SOBRE PANS I CANÇONS)

Un forn de pa demana confiança: bon producte, però, sobretot, respecte per l’ofici. Si et donen gat per llebre, no hi tornes. Adéu.

Fa anys que quan Sidonie treuen cançó m’és absolutament igual com soni.

M’agradarà més o menys. Tot va a dies, i ara els dies van molt de pressa amb les stories. Però sé que no m’enreden. Amb el trio passa una cosa: sempre serà millor que hi siguin a què no. Com les fleques de tota la vida.

Perquè si “Portlligat”, el seu darrer avançament, la primera cançó de la banda en català i part del seu imminent nou disc El regreso de Abba (Sony, 2020), no fos una obra mestra pop (no és el cas, sona i sona molt bé), tampoc no importaria. En un temps, ja en traurien una altra de millor.

Perquè Sidonie, són d’aquells grups que, simplement, és millor que hi siguin.

Formen part d’una escena de corredors de fons. D’una escena d’obrers de la cançó.

D’un grapat de bojos que persisteixen en seguir fent temes amb el mateix convenciment romàntic de qui obre una fleca tenint al carrer del davant una Granier, i a la cantonada una Santa Clara.

Només els Sidonie saben en quina mesura és necessitat creativa o haver de fer cançons per justificar discos, i per justificar promos, i per justificar gires. Què en quedarà de les gires, Déu. Sigui com sigui, per justificar un estil de vida que necessita aliment, com a poc, cada dos anys.

M’és igual si és el disc més inspirat o el single de l’any. Jo vull que hi siguin. Perquè quan els veus a l’escenari, no hi ha trampa ni cartó. Vibren (i fan vibrar). Tot és entrega i convenciment. Veritat i artesania. Un punt divertit de pose. Això ja va amb el vestit de cadascú. Per sort, en tenim uns quants d’aquests: Pau Vallvé (brillant el seu retorn, “Èpoques glorioses”), Maria Arnal, Delafé, Manel, Maria Rodés, Joan Miquel Oliver, Ferran Palau, Clara Peya, Els Pets

Sidonie. Foto: Mónica Figueras
Sidonie són d’aquells grups que, simplement, és millor que hi siguin. Foto: Mónica Figueras

Hi torno: tant se val si el que fan és millor o pitjor. Què nassos voldrà dir això: ¿si està més o menys de moda? Tant se val si aquell cop han publicat perquè tocava o per què els hi anava l’ànima. Perquè tots ells són músics empedreïts, dels que sempre els hi crema el pit en cert grau amb cada creació. D’aquells que si la massa mare fa una pudor rara, fermenta poc, la refusen. Encara que els hi vagin els calés.

El forner de confiança, mai no menteix.

Si aquell dia el teu pa preferit no ha quedat prou flonjo, o s’han passat amb el torrat, et dirà que t’enduguis un altre.

Cada dia no es pot fer el millor pa del món. Però ens calen forners. Perquè som panarres.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *