Un per sempre

Sant Andreu Jazz Band – (10 de Desembre 2021) Palau de la Música Catalana. 53è Festival de Jazz de Barcelona

Fa una dècada, una jove i esperançadora big band nascuda a l’Escola Municipal de Sant Andreu demostrava que una formació integrada per nens i nenes d’entre 6 i 18 anys podia defensar un repertori de swing, jazz i blues al Palau de la Música Catalana amb una solvència que res havia d’envejar a big bands amb gent que triplicava l’edat dels seus integrants. Això sí, per donar-li fal·lera al bolo van comptar amb quatre convidats de luxe: els estatunidencs Jesse Davis, Terell Stafford, Wycliffe Gordon i el català Ricard Gili, icònic líder de La Locomotora Negra.

Deu anys després, en el mateix marc es va poder gaudir una altra vegada d’aquesta jove i renovada big band -actualment ja no queda cap integrant de la formació del 2011- però aquesta vegada, no es va haver de buscar els convidats fora sinó que, aquests van ser la majoria de més dels 50 músics que havien format part de la Sant Andreu Jazz Band. Després de quinze anys del naixement de la banda, a la SAJB ja no li fan falta guests de renom internacional per omplir el Palau, sinó simplement obrir el WhatsApp i crear un grup amb 86 integrants, entre elles i ells, Andrea Motis, Rita Payés, Eva Fernández, Magalí Datzira o Joan Mar Sauqué. I com no podia ser d’una altra manera, administrant el grup (de WhatsApp) i liderant el projecte amb un amor cap per la música i un compromís espectaculars, una persona que menja a part. El culpable de tota aquesta bogeria: el Joan Chamorro.

Víctor Carrascosa, Irene Reig i Iscle Datzira interpretant “Recado Bossa Nova”

Al concert de fa deu anys jo vaig assistir com a espectador, el del divendres passat com a ex-integrant -ESPÒILER: Només vaig tocar una cançó i gràcies, perquè amb el nivellàs que hi havia poca cosa podia aportar- i quina passada. El concert va estar farcit de bebop, balades, soul, swing, hard bop i molts altres registres: tot un recorregut per la música afroamericana del segle XX. El concert maratonià de gairebé 3 hores va donar per molt: solos brutals, interpretacions vocals que posàven la pell de gallina, cordes de pitos formades per 10 músics, emocions a flor de pell, algun contratemps… però sobretot un bon rotllo i unes vibracions espectaculars.

I és que després de quinze anys de trajectòria la banda ha interpretat tants estàndards de jazz que només l’elecció dels dinou temes seleccionats ja va ser un mal de cap pel Joan i més tenint en compte que tothom mereixia el seu moment de protagonisme. El concert es va dividir en dues parts i en ambdós casos, els van encetar els integrants actuals de la Big Band. “Easy money” – la versió de fa deu anys acumula més de quatre milions de visualitzacions al YouTube – va ser la cançó escollida per obrir el concert, elecció que segur que va apel·lar i situar als centenars de persones que estaven escoltant aquell concert. Després van seguir altres ‘hits’, com “Wave” -interpretat per la veu de la Rita Payés i el trompista Max Salgado-, “Baby, you’ve got what it takes”, “Recado Bossa Nova”, interpretat pel no tan jove -divuit anys- però molt talentós trompetista Víctor Carrascosa i els no menys dotats saxofonistes Iscle Datzira i Irene Reig, o  la preciosa “My one and Only Love”.

Instantània d’Eva Fernàndez al saxo

Tot i que l’espectacle sempre està sobre l’escenari, tots sabem que també passen coses a l’altre costat de les cortines i en aquest cas, encara més. Retrobaments després de molts anys, corredisses dels nens -i dels no tant nens-, moments de nervis, confidències… Veure a personetes de 10 o 12 anys que estan començant a estimar al jazz poder compartir camerinos i escenaris amb gent tan consolidada al panorama és una imatge que ells i elles no oblidaran. Però encara ho fa més màgic, pensar que els que ara ja són ídols, fa deu anys eren els marrecs que miraven amb el mateix respecte als seus referents musicals.

Mentre escric aquestes paraules, m’adono que no puc ser capaç de resumir una nit com aquella en una crònica de dimensions estàndards perquè aquest concert és un batut concentrat de quinze anys d’història d’una banda, a més de cinc anys de la meva vida. M’oblido d’esmentar a moltes persones amb molt talent, de cançons que van brillar per la seva màgia i de moments pel record, però imagino que per un lector són detalls que en desconèixer, no trobarà a faltar i me’ls guardo per mi. Així que seguiré endavant.

Als que no puc passar per alt són el trio que sempre ha acompanyat com un puntal a la SAJB en els seus bolos d’alta volada: Esteve Pi a la bateria, Josep Traver a la guitarra i el sempre excel·lent pianista, Ignasi Terraza. I lògicament no podien faltar a aquesta cita, ja que són una altra peça fonamental d’aquest engranatge. Han estat els suports que necessita una infraestructura tan complexa com una big band de joves perquè camini. I tota base rítmica i Big Band necessita el seu contrabaix. I en Joan Chamorro tot i ser saxofonista de base es va transformar a contrabaixista com a evolució natural per ser la peça clau de tot l’engrenatge. Perquè, al·legòricament, en Joan també és el contrabaix de la SAJB, és molt més que un simple director. És una persona que ha marcat el camí a seguir a molts joves durant tots aquests anys. El seu caminar incessant i contagiable a l’escenari -i fora d’aquest-, ha senyalat la trajectòria de desena de joves músics amb un tempo inflexible i groovy. L’altre dia va aconseguir que 70 músics vibréssim al seu ritme, i això només ho podia fer ell, amb el seu amor pel jazz, la seva voluntat educativa i les ganes que té de que tothom estimi aquesta música com ho fa ell.

La segona part va començar amb “That’s a plenty”, un tema dixieland dels anys vint, que al més pur estil New Orleans va tenir als més petits de la banda dempeus interpretant el tema. El concert va seguir amb l’alt nivell de solos i interpretacions, amb temes com “My blue heaven”, “Night and Day” o “Since You’ve Been Gone” temarru d’Aretha Franklin i on un servidor va poder aportar al seu gra de sorra acompanyant a la màgica veu de la Rita.

L’actual Sant Andreu Jazz Band interpretant “That’s a plenty”

El concert seguia entre aplaudiments, abraçades i mirades còmplices; i va arribar el final amb una interpretació de Moanin’ a nou veus i 38.484 solos. Una magnífica bogeria. I ja per acabar, amb tothom sobre l’escenari i amb les emocions a flor de pell es va tocar “Pyramid”, un tema amb una simple melodia que s’interpreta coralment. Vam començar a interpretar-la tots els músics que estàvem sobre l’escenari, però la va acabar cantant tot el Palau de la Música. I com que sempre hi ha més sorpreses de les esperades, fins i tot pel Joan, uns quants dels més vells -permeteu-me aquesta llicència poètica- van decidir recuperar una de les tradicions més màgiques i oblidades de la banda: tocar “I found a new baby”, un altre estàndard dels anys vint molt golós.

Rita Payés i Marc Ferrer interpretant “Since you’ve been gone”

I el concert va acabar, però l’espectacle seguia als camerinos: abraçades, fotografies… L’adrenalina baixava, però no molt, perquè allò era més que un concert. Per alguns, com jo mateix, era una epíleg inesperat d’aquella història, per altres era el seu primer gran concert a la SAJB, per molts, un concert més de la seva brillant carrera. Però per tots serà un magnífic rècord, una nit en la qual tots vam ser conscients del que havíem creat. Va més enllà d’un magnífic concert o una banda de jazz. Un hola, un adéu, un fins ara, un gràcies o un fins aviat. Però per tots, un per sempre.

Després la nit va seguir, però això ja no formarà part d’aquesta crònica.

Fotografia de tots els músics reunits interpretant “Pyramid”
Text: Marc Ferrer / Fotos: Xavi Torres-Bacchetta