SANJOSEX. EL DE SEMPRE

“Aquest disc és un nou inici”

Caminant pels carrerons de Sant Antoni o Gràcia, et pots trobar botigues d’antiguitats farcides d’objectes d’altres èpoques confeccionats artesanalment, amb gust exquisit i envernissats perquè siguin perennes. Aquestes peces sempre estan de moda i ara són comprades pels més moderns de la ciutat comtal. Dos somnis (Bankrobber, 2020), el nou disc de Sanjosex, podria estar en una d’aquestes botigues girant en una vella però precisa gramola al final d’un passadís atestat d’andròmines. Atemporal a les modes, personal i inclassificable.

Fa sis anys que no treies disc amb cançons originals i aquesta nou treball només té sis cançons. Dues dades estranyes. Alguna superstició amb el número 6?
El número ha estat casualitat, no hi ha hagut cap premeditació. No sóc numeròleg (riures). Jo vaig fer un parèntesi, mentre vaig fer el Càntut (Bankrobber, 2016). Tenia un cert cansament. Sense voler es va anar endarrerint la publicació d’un nou disc. També van afectar les meves circumstàncies personals, el fet de ser pare. A més, jo no he volgut mai entrar al món cultural de la manera típica, he preferit tenir una independència des de molts punts de vista, que a la vegada ha definit la manera de plantejar els discos. Tot això té un desgast, igual que té un desgast estar dintre del món de la cultura i fer el que, teòricament, toca fer. He passat una època més centrada en la meva feina, perquè jo sóc arquitecte de professió, i no hi ha hagut l’oportunitat de fer un disc abans: ja m’hauria agradat però no hi havia la força ni les condicions. Finalment he tret el disc que havia de treure, estic content i té la mida més adequada pel que volia explicar. També és una manera de trencar els formats, és la manera de crear-ne un de nou. Aquest disc és un nou inici.

En quin sentit?
Una nova època personal. El fet de ser pare et marca absolutament l’existència, et canvia el punt de vista de moltes coses i et condiciona, positivament i negativament. Et canvia la vida. També és un inici des del punt de vista del plantejament de com fer les coses. Des d’un principi s’ha pogut veure que els formats eren diferents, la manera de presentar-ho també, no hi ha hagut còpies físiques… El que m’està costant més, i no sé si faré, és adaptar-me aquesta proliferació de vídeos, d’informació i producte cultural que la gent jove fa. Jo no m’hi sento del tot còmode però potser acabo trobant la fórmula.

Quines altres realitats creus que podrien existir?
També podria passar el que passa molt sovint que és que la música forma part d’una cosa més de joventut. Amb els anys trobar l’encaix de la música en el nostre món és difícil i per tant el públic és diferent, no és tan passional. Ja no hi ha la novetat d’una generació jove que té curiositat per escoltar el que diu una persona de la seva generació. La meva generació és una amb fills i feina, i no tenen temps de res. En aquest sentit, el plantejament és diferent però l’expectativa també.

De fet, tot el disc gira al voltant de la paternitat.
Jo per sort o desgràcia com no em dedico en exclusivitat a la música, mai m’ho he mirat la música des d’un punt de vista comercial. No he volgut mai dedicar-me només a la música per preservar aquest espai, per mi, sagrat de la música. No he analitzat si el que faig agradarà més o menys. Jo puc entendre que aquest disc l’entendrà més una gent concreta, però és el que jo tenia ganes de dir i el que em sentia a gust dient. No he analitzat més enllà, ni vull. L’atreviment en aquest disc ha estat fer-lo sobre un tema que sent home no es tracta massa.

Hi haurà segona part de Dos somnis?
Potser, potser. Tinc més cançons sobre aquest tema i podria ser que hi hagués una segona part. Quan tens fills és tan forta la impressió, és tan bèstia, que acaba ocupant el teu espai vital al 100%. O potser no, canvien les meves sensacions, deixo de poder fer noves cançons sobre la paternitat i necessito un altre incentiu.

I perquè Dos somnis?
A la cançó que dóna nom al disc parlo dels somnis que la parella deixa quan té fills. Quan tens el primer fill tens una espècie de dol personal, més o menys depenent dels impulsos i il·lusions tinguis. Quan has tingut una joventut plena en la qual t’ho has passat bé amb els amics i has tingut moltes altres experiències, no has tingut especial necessitat de tenir descendència. La descendència ha estat conseqüència de la vida amb la teva parella i ha sorgit com una cosa il·lusionant, però que molta gent no hi hem pensat molt. La primera impressió és molt bestial i autèntica. Una sensació de què tot el que havies estat fent fins ara ja no ho podràs fer igual i per tant has de passar una espècie de dol. És un moment molt especial i delicat en el qual alguns somnis es trenquen i apareixen altres nous, la majoria relacionats o pertanyents als fills.

Sanjosex. Foto: Noemí Elías
Sanjosex. Foto: Noemí Elías

En aquest disc tornes a sonoritats més properes a Al marge d’un camí (Bankrobber, 2010) que no pas a Festival (Bankrobber, 2014).
Festival és un disc amb el qual m’ho vaig passar molt bé, l’experiència amb el Quimi Portet va ser l’hòstia. Vaig fer un disc més frívol més alliberat, però és una via que amb el temps no he acabat d’assaborir. Aquesta certa frivolitat o distància amb les coses que explico no em va acabar d’agradar, segurament no sóc la persona vàlida per fer això. Sí que hi ha hagut molts aspectes en què he fet un pas endarrere per fer dos endavant. Vull tornar a fer cançons més divertides i canyeres, però diferent de com ho vaig fer al Festival. També vull dir que aquest últim disc és el que millor sona, és un disc que sona molt proper però és molt auster i se’n va molt lluny alhora.

Això déu ser, en part, gràcies a una bona feina de postproducció.
Jo tenia les idees molt més clares que en altres discos i Jordi Mora va entendre molt ràpidament el que jo buscava: aquesta dualitat entre una cosa molt propera, domèstica, crua; però alhora que se n’anés molt lluny i així intentar aconseguir moments més màgics.

L’escena catalana actual amb grups o artistes com Manel, El Petit de Cal Eril, Ferran Palau, entre d’altres, sembla que s’està movent cap a sonoritats més electròniques i modernes. En canvi, el teu disc s’ha mantingut en les sonoritats que ja coneixíem d’altres referències.
La meva situació és limitadora en aquest sentit. Si jo només em dediqués a la música, podria dedicar més temps a investigar amb teclats o altres sons. Fins ara, m’he centrat més en les cançons com a tal i per tant no he pogut aprofundir tant com han fet amics meus, com Mazoni, o els grups que has esmentat: no he tingut temps. Existeix aquest perill. Potser arribarà un dia que deixarà de tenir sentit fer cançons perquè la gent ja no connectarà amb el que faig. Si arriba aquest moment, ja ens pensarem que farem. Ara per ara, crec que encara tinc coses a dir, al moment que pensi que no tinc res més a dir, no diré res més i ja està.

Potser els teus seguidors ja valoren aquest classicisme en les sonoritats.
Jo sóc de l’escola Bob Dylan. En els seus primers discos ell fa una regressió total respecte de les modes del moment. Tot i que hi havia una moda folkoritzadora, ell és totalment regressiu en aquest sentit i jo formo part d’aquesta idea. Si tingués més temps, faria més coses i segurament posaria sonoritats més modernes, però estic condicionat. És el que hi ha.

Dintre de l’apartat compositiu. Podem trobar novetats?
En l’apartat compositiu sempre intento buscar noves maneres, diferents matisos. Sempre dintre d’un context que no m’interessen massa les filigranes ni agradar a ningú, busco una bellesa aparentment senzilla que pugui arribar fàcilment. He intentat recuperar una relació amb les cançons més intima, menys distant. No m’agrada que la novetat sigui una cosa molt aparent i fàcil, crec que això no és art sinó que s’utilitza més com a reclam publicitari.

En Xarim Aresté vell company d’aventura, torna a estar present en el disc. Com és treballar amb un músic com ell? Encara et segueix sorprenent després de tants anys?
No només en Xarim també Pep Mula o Miquel Sospedra. Tots són uns cracks, però el que passa és que el Xarim és espectacular. És una persona que no és habitual de trobar, tant com a músic com per tot seu món. Ell i jo som diferents, tant a la música com en altres àmbits. Els dos som conscients d’aquestes diferències i sempre hi ha hagut molt de respecte i admiració per la seva manera de tocar i la seva persona. Ell ha estat molt centrat en el seu projecte i ha tingut la necessitat de tancar-se en les seves coses i aprofundir-hi. De cara a la nova gira vam quedar que no participaria. A canvi, afegirem a Juliane Heinemann que s’encarregarà dels teclats, guitarra i veu.

La cançó “Gegants” em recorda a les tornades que vas versionar al disc Càntut amb Carles Beldà.
Una part de la melodia, el ritme i el compàs de “Gegants” estan extrets d’una cançó d’un grup que ja no existeix de Cassà de la Selva, Els Tranquils, que van agafar una melodia tradicional i la van adaptar. Jo sé veure ràpidament quan una cançó és rítmica i estructuralment interessant. Vam tenir un petit moment de conflicte perquè la resta de la banda no ho acabava de veure però jo vaig insistir i vam acabar molt satisfets amb el resultat. Crec que és una contribució interessant perquè vam ajuntar mons diferents i algú li pot despertar coses.

Com es pot fer la revolució des d’un poblet de la Plana?
La revolució és educar. És educar amb els valors de llibertat, respecte, no minoritzar a cap col·lectiu, donar oportunitats… Això es pot fer a qualsevol lloc del món. Justament un moment en el qual les ciutats, i amb el coronavirus encara més, doncs sembla que potser són el centre… doncs jo crec molt en els pobles i en el que contribueixen, i sobretot a Catalunya. Jo crec que els pobles sempre han estat molt importants i a vegades no es té prou en compte la contribució de la gent de poble a la capital. Reivindico molt la feina de l’educació i la proximitat, sigui poble sigui barri.

He vist que formes part del cartell del Cruïlla XXS. En quin estat està la gira del nou disc?
Ja tenim alguns concerts confirmats: al festival Ítaca de l’Empordà (26 de juny – La Pera), Cruïlla XXS (10 de juliol – Recinte Modernista de Sant Pau)… I per la zona de la Garrotxa tenim un altre, per exemple. Ja estem tenint reserves, amb un aforament limitat i les condicions necessàries però amb moltes ganes i molt contents.

El coronavirus us ha afectat a la gira?
Potser hauria començat un pèl abans, però realment nosaltres teníem la tradició de fer el que hem fet aquesta vegada. El que passa és que s’ha capgirat tot. Nosaltres teníem previsió de treure el disc quan va sortir, però la manera de fer-ho ha canviat totalment. Des del punt de vista artístic i comunicatiu tenia molt clar que justament el Coronavirus era un motiu més per treure’l, més que una cosa negativa. La resta de decisions s’han anat prenent sobre la marxa. Ens està anant bé, potser no tan bé com en una situació de normalitat però no ens podem queixar gens.

Com ja has comentat, parteixes la teva vida entre l’arquitectura, la música i la família. Com es fa això?
Doncs esperant sis anys per treure un disc, per exemple (riures). En aquest sentit. jo m’adequo. Arribo fins on arribo i quan estic cansat, no puc fer res i paro. A part de l’elecció personal a no dedicar-me exclusivament a la música, també està tot el tema relacionat amb la cultura catalana. La majoria de gent que forma part de la cultura catalana, sigui de la disciplina que sigui, ha de fer altres coses perquè a part de ser un mercat petit, l’estat tampoc incentiva a fer-lo més gros, més aviat el contrari. Això fa que per una banda vulguis seguir allà, resistir, actuar. Però per altra banda, aquest context t’obliga a fer equilibris. Jo sempre he tingut molt clar que vull fer música en català i la meva vida ha estat d’acord amb aquesta premissa.

És difícil dedicar-se exclusivament a la música a Catalunya?
Jo, per exemple, tinc molts amics que s’han volgut dedicar a la música i després es troben fer discos en altres idiomes, alguns sent catalanoparlants de soca-rel. És diferent si tens una part castellanoparlant i et sents còmode en els dos idiomes. Gent com jo, que tots els meus avis parlen català, doncs potser no ens sentim còmodes cantant en un altre idioma. Tot està condicionat per aquest fet, per la situació i el mercat actual. Molta gent que es dedica a la música en català també han de ser professors, formar part d’un grup de versions o altres projectes per poder subsistir.

Text: Marc Ferrer
Fotos: Noemí Elías

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *