Sandra Monfort: “A Niño Reptil Ángel estic sola i despullada mostrant-me tota jo”

És de Pedreguer, forma part del trio Marala i abans ho va fer Xaluq, i acaba de debutar al seu nom amb el fantàstic Niño Reptil Ángel (Hidden Track, 2021), una fascinant i agosarada combinació de poesia, folk tradicional i batec digital. El debut del 2021? Podria ser.
Sandra Monfort tocada pels últims raigs de sol

Has viscut i estudiat a Barcelona des dels 17 anys, si no m’equivoque. I ara vius de nou a Pedreguer. En quina mesura han influït en la teua música dues localitats tan diferents entre sí?

Sobretot, qui rega les meues cançons i les transforma és la gent amb la qual m’ajunte. A Barcelona he conegut a molta gent que fa música i en sap molt. He aprés moltíssim d’ells i elles, no només compartint referents, sinó reflexionant juntes: Perquè les lletres també condueixen a la música i els pensaments són el germen de les cançons. Al poble he estat amb contacte amb molta gent que no s’hi dedica a la música i aquestes connexions també reguen les meues cançons perquè a vegades estic tan cegada per la música que em costa reconéixer la bellesa fora, i les gents del poble en saben molt de camp, de muntanya, de mar, de senzilleses, d’humilitat, de germanor… No una germanor treballada sinó genuïna. Jo sóc una persona molt solitària, gaudesca molt d’estar sola i les ciutats són un agobio per mi, les habite perquè he de caminar-les i viure-les per la meua feina, però si fos per mi, em quedaria sempre on hi és la calma.

Et vas graduar en la ESMUC, en l’especialitat de guitarra clàssica. M’agradaria saber com era la teua formació allà. Perquè si alguna cosa transmet es teu disc és llibertat, imaginació per a provar coses, i no sé si la docència en les escoles de música (generalment) fomenta eixe enfocament, eixe desafiament a les ortodòxies.

Els conservatoris fomenten frustració i competitivitat en general, et fan créixer dins d’una autoexigència tòxica que et limita i et fa donar-te cops contra una paret, jo he patit molt i he tingut moltes voltes ganes de fugir i deixar-me la música. T’has de treballar molt per no acabar desfet i tot el meu entorn ha patit coses similars als conservatoris on hem estudiat, però en general no ens penedim d’haver anat i ho tornaríem a fer: ara bé, amb les coses més clares per posar límits i garbellar el que ens fa bé i el que no amb més consciència. Jo no em penedisc tampoc d’haver anat perquè he trobat allà molta gent amb qui he tocat i he compartit i m’he emborratxat i tot eixe flux és necessari per a adonar-te de qui vols ser a nivell personal i professional. He trobat professors que han estat referents i que he seguit de manera quasi devota els seus consells, tot això ha estat palanca per a arribar on sóc i em sent ben agraïda d’haver-ho viscut. Aquesta llibertat i soltesa per provar coses i experimentar, de fet, podríem dir que ve d’un exercici personal de fugida d’aquelles coses que m’han apressat, que en són moltes, no només el conservatori (ser dóna música, per exemple, està plena de cadenes) i al final, et forces a ser un poc rebel, dins els marges de la teua comoditat, per defensar el que tu sempre has volgut fer amb més seguretat.

Com i per què sents la necessitat, després de Xaluq i Marala, d’editar un disc en solitari?

Aquesta necessitat sempre sol estar als músics i músiques que ens agrada tocar i som de pasta creativa, tocar i crear per a altres és gustós però et limita a l’hora d’expressar-te perquè ha de passar per més filtres allò que esteu esculpint. Mai serà exactament com tu tenies al cap perquè no ho decideixes tot tu. Quan fem projectes en solitari és perquè volem experimentar fins on podem arribar i què podem fer quan creem sense cap filtre més que el nostre criteri, i això fa un vertigen gegant, però alhora és un repte que cal assumir per descobrir-se.

Senties cap por o inseguretat?

I tant! Estic sola i despullada mostrant-me tota jo! És molt més dur que estar acompanyada, però cada vegada en tinc menys perquè al final te’n adones que no és per a tant.

 

Ara mateix estàs tocant també amb Marala, col·laborant amb Pep Gimeno Botifarra… es pot viure de la música ací? Vull dir, tú ho fas?

Jo visc de la música, però de manera molt precària, estic en dotze projectes diferents per poder fer-ho, i així i tot no guanye ni per a estalviar i comprar-me un ordinador en condicions. On s’ha vist que compres una poma i la pagues al cap de tres mesos? Doncs això passa amb la música: fem un bolo i no ens el paguen fins 3 mesos després, i a vegades més, i això és una regla que està acceptada per tothom com si fora la cosa més normal del món. És un desastre, si cobrara 10 euros l’hora seria rica. Faig grapats i grapats d’hores cada dia que ningú em paga perquè no es comptabilitzen com a hores de feina. Imagina’t la de feina que fem els músics i artistes en general de taula i telèfon que a vegades se’ns oblida que som músics, a mi em costa moltíssim trobar hores per estudiar el meu instrument: cada bolo, cada tema que es treu, cada pas que es dóna porta una barbaritat de feina darrere i no donem abaste! Dormir fora de casa, exposar-se, haver de regar les xarxes religiosament per a alimentar-les sabent que són un mecanisme supercapitalista i destructiu… Infants: fer música no és tan divertit com vos expliquen! És pegar-se bacs cada dos per tres, però eh! Mai canviem de camí els artistes, ens agrada tant que ahí estem, pel camí pedregós tota la vida, caient mil vegades, té quelcom addictiu, supose, no sé…

Quina és la música tradicional o folk que escoltes habitualment? Cap referent?

He escoltat molta música tradicional, però ara no l’escolte tant. He escoltat molts arxius de música tradicional de la península: la fonoteca de materials del País Valencià, la fundació Joaquin Díaz, APOI (arxiu de música gallega)… he escoltat molta música grega, turca, kurda, a l’Efrén Lopez, la Savina Yannatou, la Aynur Dogan, Katherina Papadopoulo… ara escolte a la Sevdaliza, la FKA twigs, Oneohtrix Point Never, Oklou, James Blake… escolte també al Nick Drake, Piers Fascini, José Gonzalez, Sílvia Perez Cruz, i també als meus amics i amigues amb projectes interessantíssims i inspiradors!

I discos contemporanis que t’hagen captivat?

Galore (2020) d’Oklou i Shabrang (2020) de Sevdaliza.

Per què un títol com Niño reptil ángel? En què es basa?

Niño Reptil Ángel és el títol de l’últim tema del disc, parla d’un nen que naix abans d’hora, deformat i sense vida i es converteix amb àngel. Ascendeix fins a la lluna i des d’allà ens protegeix i cuida. És una història inventada, la vaig compondre un dia que estava estirada a la gespa i sentia les granotes cantar i mirava el cel. L’imaginari aquàtic i monstruós m’agrada estèticament i el nom recollia molts conceptes i símbols: el niño i reptil són allò més terrenal i instintiu, i l’àngel allò més espiritual, eteri, platònic, misteriós… La mort i renàixer transformat, a vegades patim morts petites dins nostre i són necessàries per a transformar-nos i viure més tranquil·les amb nosaltres mateixa… volia tractar de manera poètica i amb intenció dolça i bella tot això. 

Es parla molt els últims mesos de Maria Arnal i Marcel Bagés, Tarta Relena, Rodrigo Cuevas, Baiuca, Califato 3/4… Creus que hi ha els últims temps un interés creixent, en ascens, des de qualsevol cantó de l’estat, per fusionar música d’arrels amb arranjaments i produccions contemporànies i fins i tot electròniques?

I tant! Crec que hi ha un interés amb rescatar tota aquesta música perquè ens fa sentir part d’alguna cosa. Ara mateix estem tan desarrelades que qualsevol cosa que ens torne a casa i ens faça sentir que som algú, ens aferrem a ella. La música tradicional a mi m’ho fa, m’arrela i em torna a algun lloc del qual em sent que forme part, m’acull, i alhora es presta molt a transformar-la per crear coses noves, és una manera d’adaptar-la a l’escenari.

Com ho portaràs al directe, si és que és el cas?

Faré un directe ben potent que espere que vulgueu vindre a descobrir!

Text: Carlos Pérez de Ziriza / Foto: Elena Silvestre

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *