Salvatge Cor. Sintetizant la vida

Tres anys després de firmar un disc sempre a reivindicar com Bruixes, Llorenç Romera reformula la proposta de Salvatge Cor amb Cruïlla. Nova col·lecció de cançons que abandona les guitarres de ressonància indie per endinsar-se en els paratges de la música urbana més crepuscular i lisèrgica.

Han passat moltes coses des de Bruixes fins ara. Salvatge Cor, com a grup, si existeix és d’una manera molt diferent.

Sí, també perquè el grup ara és un reflex del desconfinament. En aquell moment va haver-hi canvis en el grup perquè hi havia una persona que era el Leo que ja ens havia enunciat que marxava. Havia d’acabar la seva carrera de Física i el que volia era viatjar pel món. Nosaltres com amics què li anàvem a dir, doncs que marxés i gaudís. Era el més jove de tots i tenia moltes ganes d’anar pel Japó perquè té família japonesa. Abans de Bruixes en Ferran, que era el bateria, que portava uns cinc anys va veure que gairebé no havia sortit de la península. En aquest sentit, en Biel (guitarra) quan va veure que en Ferran se n’anava per amistat va continuar però en aquell moment vàrem dir anem a presentar Bruixes, tu i jo, ho donem tot i ja veurem després. Quan estàvem presentant Bruixes, dos dies després havíem de tocar a la Mirona, en Biel va agafar la seva moto, va entrar en una rotonda, i un cotxe el va atropellar.

Recordo que va ser un accident greu.

Per sort no va ser res. Recordo que no em responia el telèfon i tenir un pressentiment. Pel que fa al grup, ell tirava cap a un altre camí, més rock clàssic. Separar-nos era el millor que podíem fer. Cadascú ha seguit el seu camí musical, però encara som amics.

Ell continua tocant?

Ara està tocant amb Discovers, un grup de versions.

Des d’aleshores ha passat infinitat de gent pel grup…

Sí, cercava una formació estable però amb el temps he entés que he de comptar amb gent propera i que tinguessin molt clar que és un projecte que està al servei de les seves cançons. Fins i tot el Llorenç que apareix no és el mateix, és com una estilització de jo mateix. De fet, el disc s’ha escrit pensant en el personatge d’Orfeu per enllaçar-ho amb la llegenda grega.

Rere Cruïlla hi ha un concepte?

Sí, perquè teníem un concepte, una narrativa i volíem fer col·laboracions molt guais com la Maria Hein, Aida Guineu, Mtines… A mi sempre m’ha agradat molt el hip-hop. La meva germana escoltava molt de hip-hop com Tupac, Wu-Tang Clan però tot això estava barrejat amb el rotllo que venia de Bristol de Massive Attack. Tota l’escena del trip-hop. El disc, en aquest sentit, té una mica d’això. De fet, el personatge reflecteix quan entres a l’adolescència per encaixar dins d’un grup o grups i seguir els diferents rols socials.

Quins artistes t’han marcat?

Més aviat, Frank Ocean m’ha inspirat. David Bowie sempre m’ha marcat molt però en aquest cas ha estat Frank Ocean perquè m’agrada molt. Blonde em sembla un disc molt bèstia. En el seu moment el vaig escoltar i vaig pensar que xulo, però no li havia donat molta importància i durant el confinament el vaig tornar a escoltar i vaig pensar: “Guau!”. Em sento més còmode amb la proposta que ofereix que amb la d’altres artistes masculins.

Instantània de Llorenç Romera, líder de Salvatge Cor

Per la masculinitat?

Sí, fins i tot la idea de banda de rock&roll típica de quatre paios, era una cosa que feia molt de gust i tocar pop-punk, però sí que notava que se’m quedaria curt. Justament al confinament tenia l’assignatura pendent de ficar-me a produir a casa i va ser quan em vaig posar de veritat. El que feia sempre, era ordenar quatre idees i anar a l’assaig, ensenyar-la i treballar-la plegats.

Has fet més de productor de S.XXI que no de líder de banda de rock…

Sí i m’ha agradat molt perquè he descobert que en el futur m’agradaria molt més ser productor que no frontman i posar-me en el cervell d’un altre artista.

Ja has començat?

Sí, amb la Clara Fiol i amb Eliot. Encara no ha sortit res, però. Fa pop, podríem dir de cantautor perquè té referències com Jaden i Willow Smith o Billie Eilish i més indie. I sí, m’ha agradat molt l’experiència.

Quan vas començar a descobrir aquesta nova veu?

Amb els discos que havia publicat en el passat ja hi havia una mica això, perquè ja hi havia una mica de collage. Des dels principis recordo llegir la biografia d’en Bowie i la manera en què evolucionava.

De fet, la versió de ‘Flor de fusta’ amb Ginestà pot encaixar perfectament amb aquest nou concepte de so del grup.

Sí, totalment. I la que vam fer de ‘Tu droga favorita’ de La Granja també encaixaria. Faltava encaixar la peça del Cristian Eichborn que és coproductor del disc. Ell ve del hardcore i el punk, però també li agrada la música urbana i ens hem trobat a mig camí. També és cert que figures com Sen Senra aquí, ajuda a fer un pop una mica diferent. També artistes com la Rosalia o C.Tangana, sobretot per aportar una perspectiva més electrònica i més fresca. El que passa que clar, tens concepte mallorquí amb la nostra tradició, forma de cantar i Mallorca que és un univers.

En aquest àlbum, cantes en castellà?

No, en aquest no. Això a poc a poc, he fet alguna en anglès també, però penso que potser m’agradaria més que les cantes una altra persona. Sí, jo faig la cançó i que la canti una altra persona o a mig fer. També en aquest disc, hi ha cançons que són meves i d’altres que són totalment del Cristian, tenen una altra essència. Tota la instrumentació se la va currar més en Cristian i al final hem fet 50-50.

El disc està gravat tot a casa?

Sí, entre els dos. Hi ha algun sample també de cançons d’altra gent. Hi ha un de Marina Rossell, i un altre d’Antònia Font.

Pensava en això dels samples i… Manel també és influència?

El disc Per la bona gent té diversos samples. Igual que vam xerrar amb Ferran Palau per fer el disc, però no va poder ser. Però ara estic molt content, hem obert un camí.

I pel directe com ho faràs?

Serà més minimalista. Serem tres músics. Jo seguiré amb la guitarra, hi haurà un altre guitarrista i en Cristian que anirà disparant de tot. Jo també aniré amb teclat i farem una mica de tot. A mi m’agradaria més només cantar i ja està. Amb aquest disc, hi havia moltes cançons que intentàvem afegir més històries i al final ho traiem tot. És un disc molt vocal, hi ha molta capa de veu, hi ha un mesclador amb autotune que és molt típic d’en Bon Iver. Volem fer la veu principal el més neta possible i els cors ja amb més efectes.

Les lletres també han evolucionat amb el so?

Sí, són més crues i dures. La idea era una mica aquesta.

Creus que has trobat el camí a seguir?

En l’àmbit d’explorar i investigar, sí. Amb en Cristian estem pensant com serà el següent. Ens hem cansat una mica del que hem fet. Són molts mesos d’escoltar i investigar. Hi ha hagut cançons en què hem invertit moltes hores. Cançons que hem canviat o fins i tot tirat.

Text: Oriol Rodríguez / Fotos: Èric Altimis