Tothom estima Roy Ayers !

Roy Ayers (22 de maig 2022) – Jazztrònica Fest

Gairebé ja fa un any que existeix el Jazztrònica, un festival que barreja de jazz i electrònica amb un mercat de roba i complements un diumenge al mes a Barcelona. Va començar amb un hype tremendo, ja que a la primera edició al setembre de l’any passat, van ser capaços de portar a Mos Def (sota el seu nom autèntic, Yasiin Bey) a l’esplanada del Teatre Nacional de Catalunya.
Una ubicació que han hagut de canviar per diversos motius: pluges, vent, falta d’ombra i un escenari poc pràctic que feina perillar les seves previsions i programació.
Han trobat casa a l’Utopia 126, una fàbrica modernista del 1905 situada en ple Poblenou que conserva l’estil original i on des de fa ja un temps organitzen força esdeveniments culturals. Allà ja no han de patir per les inclemències del temps, potser per unes altres.

Roy Ayers bastó en mà al sofà xerrant amb Donald Nicks, el baixista del seu grup

Diumenge passat la nau principal de l’Utopia 126 es va anar omplint de gom a gom per veure en directe a Roy Ayers, el llegendari vibrafonista, cantant i compositor, pioner del jazz-funk a principis dels anys setanta.
Passaven deu minuts de les sis quan un senyor gran amb bastó va entrar a la nau i el van fer seure a un sofà previ a l’escenari. Una part del públic es va adonar que Ayers havia entrat a la sala i els crits i aplaudiments van començar a pujar de volum.
La tarda era molt calurosa, de plè mes d’agost, i la temperatura encara va pujar més quan els músics que acompanyàven a Ayers el van ajudar a pujar sobre l’escenari davant un vibràfon elèctric i li van donar unes baquetes gegants i uns auriculars. Van començar a sonar les primeres notes de “Searching“, un dels temes més coneguts d’Ayers, i el públic es va tornar boig cantant i ballant com si s’hagués d’acabar el món.

El públic es va entregar a cantar i ballar des del minut 1

L’escenificació de tot plegat tenia molt mèrit: estàvem davant d’un músic de vuitanta-un anys que segueix al peu del canó acompanyat d’uns musicassos de jazz i un MC que no parava d’animar al públic: “Ladies and gentleman make some noise for Rooooyyy Ayeeersss!!!” El so a moments i la il·luminació de l’espectacle (una llum violeta demoníaca arribava a la cara d’Ayers) no estàven a l’alçada de la qualitat dels músics de l’escenari, però tan li feia, el públic estava entregat a cantar i ballar. Progressivament, van anar caient tots els seus hits: “Evolution”, “Love Will Bring Us Back Together”, “Running Away” i sobretot “Everybody Loves The Sunshine” que es va cantar a pulmó a tall d’hime.

Casey Benjamin un gran músic als teclats acompanyant a Roy Ayers

Roy Ayers cantava els temes imitant sense voler un discurs polític i feia solos curts amb el vibràfon. L’ajudàven la resta de la seva banda on van destacar Chris Thomas, una bèstia parda a la bateria, i Casey Benjamin, als teclats i al saxo elèctric. Benjamin és un reputat músic guanyador de dos Grammys que ha treballat amb músics de la talla de Kendrick Lamar, Kanye West, Roy Hargrove, Nas, Lupe Fiasco, John Legend o Beyoncé i que podria haver estat perfectament cap de cartell.
Una hora i quart després de l’esclat de balls i cants va finalitzar el concert amb un Roy Ayers acomiadat per aclamació i baixat de l’escenari com si acabés de guanyar la Champions. Els clàssics no moren mai.

Roy Ayers picant l’ullet al públic entregat

 

Text: Pere Pardo / Fotos: Xavi Torres-Bacchetta