Renaldo & Clara. Temps d’amor

“Les coses a estones ens surten rodones, i quan te n’adones té sentit”. Aquesta frase és de “Rodones” que forma part de L’amor fa calor,  el nou disc de Renaldo & Clara. A la vegada, funciona com a perfecte resum del LP que transpira un pop de qualitat, cuidat i esponjós.

L’amor fa calor (2020, Primavera Lebels) és una declaració d’intencions de la tònica temàtica del disc, no?

Justament tenia el títol del disc abans de tenir la cançó. Tenia aquesta frase, que em va fer gràcia, i la vaig trobar divertida perquè fos el títol. Volia jugar amb la rima d’amor i calor que té certa coherència. En general sempre hem fet cançons d’amor, el que passa potser és que en aquest disc hi ha una intenció més eufòrica. En altres discos hi havia cançons de desamor i altres d’amor, més barrejat. Aquest disc és més optimista.

Sense dubte el gran canvi de Renaldo & Clara amb aquesta referència és l’evolució sonora. A què és degut aquest canvi?

Un cop vam acabar l’anterior disc, teníem moltes ganes que el següent tirés cap a un altre lloc. El motiu principal van ser les ganes de provar coses diferents. És a dir, si jo acabo de fer una cançó i veig que la que ve és igual, ja no la faré. Sóc la primera que m’avorreix, és un al·licient provar coses noves.

Teníeu alguna idea mestra a partir de la qual començar a provar coses? O tabula rasa?

Teníem moltes ganes de fer un disc més fresc i contundent. Vam decidir-ho perquè tot el que acabo cantant se suavitza per la veu que tinc. Per això, vam buscar un joc entre una base amb més punch i la meva veu més suau. Al cap i a la fi, és la que tinc i no la canviaré (Riures). 

Llavors la sonoritat que trobem en aquest nou disc és conseqüència de la teva voluntat compositiva i sonora?

La voluntarietat és relativa. Hi ha coses que tu vols fer i vas cap allà però, evidentment, tot t’ho vas trobant. Hi ha cançons que si sabéssiu les hores que hi ha darrere provant coses, doncs al·lucinaríeu. Són moltes hores provant coses i al final et quedes amb les que t’agraden. És un procés d’anar provant. Per molt que tu tinguis una idea inicial de cap a on anar fins que arribés fins allà… és música. 

El procés de creació d’aquest disc va ser com la resta o vas buscar altres mètodes de creació per trobar el que buscaves?

Parlant de l’origen de les cançons, aquestes estan fetes perquè acabessin tenint aquest so. És a dir, no estan fetes amb una guitarra i a partir d’això buscar un arranjament, sinó que estan fetes directament amb ordinador. Anava avançant la cançó en funció que anava maquetant-la i gravant-la. I després la mà de Víctor Ayuso, que les ha produït, ha acabat de donar la forma final, però d’entrada ja hi havia la idea que fossin així. També hem volgut fer moltes tornades curtes i repetitives, moltes rimes… hi havia certs conceptes que teníem ganes d’explorar.

A ”Una vegada”, te’n rius o elogies el teu dialecte?

Me’n ric dels que no teniu el meu accent. (Riures)

O sigui que te’n rius de nosaltres.

No és broma. A veure és una conya que a molta gent de Lleida ens passa que quan es veu amb algú de Barcelona o qualsevol altre lloc, com sabeu que parlem amb la e tancada, aprofiteu per feu la broma de dir Clare o dir-ho tot amb la e tancada, quan a la veritat, no és així. Sí que és veritat que fa rabieta, però alhora és com bueno, és el que hi ha.

Aquest disc està farcit de veus harmonitzades. Com esteu solucionant això en el directe?

Aaaaaah, portem dues coristes. 

Això és una novetat, no?

Sí. Ara som sis al grup. Genís Bagés a la bateria, que també és una nova incorporació, Hugo Alarcón, el Víctor i jo; llavors se’ns han unit la Lídia i la Mònica que són dues cantants que em fan cors. Ho hem fet per poder recrear la sonoritat del disc que hi ha molt de veus, vam veure que era bona idea. Copien la meva veu molt bé i també el meu accent. (Riures)

No sé molt bé que vull dir amb això però aquest disc em sona molt preconfinament.

Fa un any que està fet. Per això és tan alegre i eufòric, perquè era tot molt bonic.

Aquest mateix disc creus que sortiria igual ara?

Jo crec que no. És això. Vols fer un disc molt eufòric, ballable, d’abstreure’t de la realitat; que és una de les coses xules de la música. Llavors, sí que és veritat que el confinament ens ha compungit una mica tots. I a la part de la cultura que està tant perjudica doncs ha afectat. Nosaltres hem tret un disc perquè la gent balli, però la gent està asseguda a una cadira, pobres. Confiem que ens deixin estar drets, aviat.

Fa onze anys des que va començar el projecte, si no m’equivoco. Mirant en perspectiva, en quin moment esteu? Cap a on aneu?

Moment molt, molt bonic. Al principi, fas una mica el que et surt, sense ser capaç d’adonar-te de les coses… Després amb el temps, guanyes certa experiència de saber per tu mateixa que és el que més t’agrada. Per exemple, el nucli dur de Renaldo & Clara és el mateix des del principi. Doncs amb el pas del temps vas coneixent cada cop més com és cadascú i el seu lloc en el grup. És un equilibri molt agraït, i ens ho fa passar molt bé. 

Experiència i coneixement són les claus per la longevitat d’un grup? 

El pas del temps i el coneixement mutu dóna certa seguretat per provar coses noves. Per altra banda, per molt que aquest sigui un disc d’un grup que fa onze anys que toquem junts, no deixa de semblar un primer disc. Cada disc és com una cosa nova. Però tinc una seguretat que abans no tenia per poder coses del meu rotllo. 

Teniu penjat fer gira amb el disc? O la situació no ho permet?

La gira d’un grup de la nostra categoria és… no sé com dir-ho. És a dir, a nosaltres ens encantaria fer una gira, evidentment, però avui en dia tot està molt complicat. Així que nosaltres fem bolos i quan surtin doncs els farem. Ara ja estem parlant de l’any que ve ja, ara vindrà el fred i confiem que de cara a l’any, que ja tenim cosetes mig a l’aire, puguem fer bastants bolos. La nostra idea i les ganes que tinc és tocar-lo molt en directe perquè és molt divertit de tocar i pel públic també. Hem intentat traslladar el directe bastant fidel al que és el disc, hem assajat molt i crec que seran uns concerts xulos

Això que dius de grup de la vostra categoria discrepo. L’anterior disc ja va rebre molt bones crítiques de diferents mitjans especialitzats i us vau posicionar a molts dels rànquings de millor disc de l’any. Però desgraciadament, la vostra rebuda entre el públic sempre ha estat més minoritària. A què creus que es deu això?

És una pregunta eterna. A Lleida, per exemple, el Xavier Baró, un cantautor d’Almacelles, porta una carrera impressionant i ha tret un disc aquest any. El va presentar l’altre dia al cafè del teatre i és un artista molt respectat, però hi ha moltíssima gent que no el coneix. Doncs això és una llàstima, la veritat. En el nostre cas, sempre ens hem sentit súper ben rebuts per la crítica però per desgràcia ens coneix poca gent, cada cop més, però és una cosa que no tries. A mi el que m’interessa és fer bona música, llavors jo no estaré dient a tothom pel carrer amb un megàfon que ens escolti, jo vull que tothom ens escolti perquè nosaltres hem fet el millor disc possible.

Sembla que durant els últims dos anys hi ha molts grups que fa temps que esteu picant pedra i ara heu fet un boom dins el panorama català: El Petit de Cal Eril, Ferran Palau, Núria Graham, Da Souza… Tens la mateixa percepció?

No ho sé, no m’ho havia parat a pensar. És veritat que tots aquests músics fa molt temps que treballen i s’ho curren dia rere dia, amb el qual sort que arribi el dia en què s’hi poden dedicar. 

I és curiós perquè tots féu pop, d’una manera o una altra, i aquest gènere sempre ha estat infravalorat per la majoria de la crítica musical. Ets defensora del pop?

Això sempre ho he tingut molt clar, sempre he defensat el pop com a gènere. Evidentment que el pop és súper ampli i hi ha pop que no puc suportar però hi ha pop  que m’encanta. Per mi pop significa una cançó on la melodia és molt important, la cançó acostuma a ser curta i tot molt rodó. Alguna cosa molt escoltable, evidentment, però no en el sentit dolent. Si no, ostres quin problema en què una cançó sigui escoltable

Però a vegades el que és fàcil d’escoltar també ho és de fer. 

Darrere d’una melodia escoltable hi ha unes notes posades perfectament. Al final és tot més senzill. A mi mai m’ha agradat dir que faig música indie perquè això és molt relatiu. Sempre m’he sentit molt a gust amb el terme pop. Fins i tot quan ens han dit en altres discos que fèiem folk, jo sempre pensava que no fèiem folk, que l’origen de les cançons és molt pop des del principi.

Ja hem de superar l’etapa de pensar que el pop és només música mainstream i dolenta.

Clar, això no deixen de ser prejudicis. Llavors, com tots els gèneres. Per exemple, si jo sento la paraula rock i em fa més mandra que no escoltar la paraula pop. Al final és això, intentar fer bé el que facis, sigui l’estil que sigui.

Text: Marc Ferrer
Fotos: Óscar Fernández Orengo

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *