Catalanitat a contratemps

Ni les sardanes ni la rumba catalana, ni les havaneres ni el rock català, ni la Nova Cançó ni els himnes al més sagrat del país han pogut escapolir-se de la voracitat de la música jamaicana

Quan vols començar un país de zero tens molta feina per fer, què ens han d’explicar als catalans. I a la Jamaica de 1962, acabada d’independitzar, legislar sobre drets d’autor no els corria cap pressa. Formalment hi estaven vigents els actes legislatius de la Corona Britànica de 1911, però l’antiga colònia no tenia ni els recursos ni les ganes de perseguir un suposat delicte que estava fent aflorar una identitat musical pròpia que acabaria convertint-se en la targeta de presentació de la nova Jamaica davant del món.

Per fer front a l’extinció comercial als Estats Units d’alguns gèneres musicals, els productors jamaicans van començar a encarregar-ne còpies d’urgència als artistes locals per satisfer la demanda de la joventut de l’illa. Malgrat que hi ha diverses teories al respecte (ras i curt, si la deformació dels originals i la contaminació amb el folk local era voluntària o no), el que ningú pot posar en dubte és el paper central que aquesta mena de falsificacions van tenir en la cristal·lització dels principals gèneres jamaicans de mitjans del segle XX: l’ska, el rocksteady i, finalment, el reggae. Un hàbit, el de l’apropiació, que mantindran amb més o menys intensitat com a tret distintiu fins a l’actualitat. I que a través de la diàspora jamaicana, física i cultural, servirà per colonitzar també els territoris de parla catalana i la seva tradició musical.

De fet, el primer contacte de la música jamaicana amb la catalanitat es produeix amb el nou estil encara en bolquers -i abans i tot que aquí se’n tingués notícia-, quan els Skatalites editen “Corner Stone“, una versió del mambo “Take it easy” que havia popularitzat el catalanocubà Xavier Cugat dues dècades abans. “My shawl”, “Mellow trumpet” o “1-2-3-Kick” correrien la mateixa sort. Però la música llatina de Cugat era només una més de les tantes fonts d’inspiració dels artistes jamaicans d’inicis dels 60: rhythm & blues, jazz, soul, funk, folk, pop, bandes sonores… tot era susceptible de passar pel sedàs d’aquella nova música sincopada i a contratemps.

Quan aquell mateix 1964, Millie Small assaltà les llistes d’èxits britàniques i nordamericanes ho feu, com no podia ser d’una altra manera, a cavall d’una versió, “My boy lollipop“, que s’havia fet popular uns anys abans en la veu de l’adolescent Barbie Gaye. Aquella explosió no passaria per alt ni a l’Espanya franquista, i mesos després el segell barceloní Belter, atent a les noves modes, n’encarregava als enigmàtics “Los Antifaces” una versió en castellà. Serà probablement la primera referència autòctona i la que encén la metxa d’un discret esclat del gènere, segons testimonien els arqueòlegs Txarly Brown i Xavi Guillamon a Skanish Sound (1964 – 1972) Jamaican influenced music from Spain (Vampi Soul, 2012), tot i que n’hi va haver més versions oportunistes amb segell català com les que van enregistrar el Duo Radiant’s o Nuri.

Skatalà, un dels primers referents de música ska a Catalunya

Aquell primer desembarcament va ser més aviat una arrencada de cavall que obeïa a interessos purament comercials seguida d’una parada de burro que aniria esvaint-se passat l’estiu del 67. Sandie Shaw acabava de guanyar el festival d’Eurovisió amb “Puppet on a string” i la cançó es va escampar com la pólvora arreu del món. Tot i que Joyce Bond o Ken Boothe van ensenyar ràpidament com adaptar-la a l’estil jamaicà, l’intent dels germans barcelonins Emilio, Carlos i Juan de la Torre va ser menys reeixit -sent generosos-. La inclourien al seu explícit Bailando el ska con Los de la Torre (Ekipo, 1967) i fins i tot la gravarien en català, convertint-se segurament en la primera cançó ska en la llengua del país i una de les úniques fins ben bé dues dècades després.

Quan a mitjans dels 80 l’ska tornaria als Països Catalans per quedar-s’hi, ja no ho faria com una moda comercial sinó, igual que deu anys abans a Anglaterra amb l’onada Two-Tone, com a part d’un moviment contracultural de bracet del punk. I igual com a Anglaterra, va fer-ho de nou carregat de versions tocades a mig camí entre l’homenatge i l’aprenentatge, com aquell “Israelites” de Desmond Dekker que en mans dels pioners Skatalà va degenerar en l’emblemàtic Embolingats (Skamarlà Records, 1987) o el Toma anfetas (Utopia Batusi, 1987) dels mods valencians Scooters , perversió del “Too much pressure” dels Selecter.

El Principat es convertiria als 90 en l’epicentre d’un terratrèmol que va tenir les seves rèpliques a la resta de territoris de parla catalana, especialment a l’Horta valenciana, i els efectes del qual se senten encara avui en dia en una escena on bandes, DJ, discogràfiques, distribuidores i promotores sobreviuen amb mala salut de ferro. A mesura que la música jamaicana arrelava i es multiplicava el nombre de grups, creixia la qualitat musical i la curiositat envers altres gèneres, ja amb voluntat de reinterpretar-los de manera més creativa. A diferència d’aquella primera onada rudimentària, ja no es tractava de fer empassar una nova moda amb melodies conegudes com qui embolcalla una pastilla amb pernil dolç per enredar un gos, sinó que els músics eixamplaven genuïnament els seus horitzons i influències.

Així, en la seva maduresa l’ska català acabarà produint versions tan sorprenents com consistents durant més de dues dècades, que connecten, per exemple, la que els Dr. Calypso faran del trencapistes “Born to be alive” (K Indústria Cultural, 1999) amb el petardeig jamaicà -no ho dic jo, s’ho diuen ells- d’uns Sybarites capaços de portar al seu terreny el “Let’s get loud” de Jennifer Lopez (Liquidator Music, 2020). L’inventari de versions i el ventall d’estils són pràcticament infinits i pretendre fer-ne una selecció seria injust. I això és exactament el que està a punt de passar.

Podeu triar. La Carmen Cercós dels Skaparapid liderant Las Damas y la Orquesta Invisible per cantar el “Sinner man” (Producciones Malditas, 2009) popularitzat per una Nina Simone a qui també rendiren tribut els castellonencs Contratempo (Jamaican Memories, 2005). La sintonia de Mazinger Z en japonès dels Deskarats (Megalith Records, 2008) o els Fenicians unint forces amb la cantant nipona Honey Diamond per fer versions d’un ancestre del J-Pop (Autoeditat, 2021).

Potser preferiu la concentració paranormal de talent de l’Empordà, ja sigui l’homenatge a Pérez Prado de Komando Moriles (Tralla Records, 1999), el “Fly me to the moon” dels efímers Delighters (Autoeditat, 2006) o el “Don’t you worry ‘bout a thing” de Stevie Wonder dels Gramophone Allstars amb les veus de Judit Neddermann i The Sey Sister (Bankrobber, 2017). També podeu fer que Tom Waits canviï Califòrnia per Tarragona amb el “Frank’s theme” de la Thorpe Brass (Toni Trash Records, 2001) o creure que ja és estiu amb la inevitable “Summertime“, la cançó més versionada de la història, dels egarencs Guaita’ls (Temps Record, 2008).

Komando Moriles, una de les bandes catalanes més importants de ska de la segona meitat dels 90

Teniu versions llatines com el “Dos gardenias” dels alcoians Tito Pontet (Mésdemil, 2017) o la dels acadèmics Drop Collective de “Lágrimas negras” (Autoeditat, 2020), una Etta James passada de revolucions al “Something’s got a hold on me” dels Kinky Coo Coo’s (Liquidator Music, 2009) o l’embruix soul dels Aggronauts que fa reviure els Four Tops i el seu “You keep running away” (Liquidator Music, 2002). Teniu l’”Only you” (Autoeditat, 2017) dels mallorquins Kingston Club o la versió que els Dinamo, l’altra banda de Fede Fossati, fan de Renato Carosone (Punkaway, 2008) per donar la benvinguda als turistes italians que visitin les Balears.

Podeu sorprendre-us amb què l’”All that she wants” sigui igual de ballable tant si el toquen els Ace of Base com els Mr. Fly Ska Band (Redstar 73, 2010) i amb què el rabiós “Teenage kicks” dels Undertones es reformi en “Teenage kiss” després de ser tractat per l’anestesista valencià Dr. Jau (4 Cracks Records, 2012). O perdre-us per la discografia sencera de l’A4 Reggae Orchestra o qualsevol dels estàndards que el valencià Alberto Tarín versiona a la guitarra dels estatunidencs New York Ska-Jazz Ensemble.

És cert que, en la seva immensa majoria, són versions de referents musicals que es veuen llunyans en el retrovisor de la nostàlgia, com es lamentava el saxofonista dels Penguins, Eduard Polls: “tenim més reticències nosaltres a adaptar coses de l’actualitat que els jamaicans a la seva època… ells estarien fent Rosalía, nosaltres no ens atrevim.”

Però això no ha impedit que la rica tradició musical catalana hagi acabat sent també devorada per una escena que a banda d’insaciable ha demostrat ser omnívora. Els mateixos gèneres que a base de versions estrangeres van vertebrar la identitat nacional d’una Jamaica acabada de néixer són, 60 anys després, un vehicle per expressar la diversitat de la identitat d’aquest racó de món.

Qui sap si en un futur, com deia Tole Torelli a la presentació del recopilatori Jamaicat (Liquidator Music, 2020), la música jamaicana “potser es converteixi en part de l’essencialisme català, a l’altura del pa amb tomata i els castellers”. Però mentrestant, aquí teniu una selecció de deu exponents de la catalanor versionats a ritme d’ska i reggae.

1. “El cant dels ocells” – Dr. Ring Ding ska-vaganza (Pork Pie, 2012)

Què fa un trombonista alemany versionant en ska un dels nostres símbols nacionals? Richard Alexander Jung, nom real de l’instrumentista més promiscu de l’escena jamaicana internacional, va cridar a files una autèntica selecció mundial de la què en formaven part membres de les bandes catalanes Freedom Street Band i Gramophone Allstars. Junts, van gravar el disc “Piping Hot”, que contenia aquesta nadala que Pau Casals va tocar a les Nacions Unides o a la presa de possessió del president Kennedy.

2. “La santa espina” – Les 100 grammes de têtes (Crash Disques, 2002)

A la Catalunya Nord també se n’hi fa, d’ska. De l’ska-core dels Kargol’s al revival dels Skamanians, passant pels més eclèctics Les 100 grammes de têtes, que compten amb algunes peces en català en el seu repertori. El 2010, els de Perpinyà van cedir la seva versió d’aquesta sardana d’Enric Morera convertida en himne patriòtic per a la promoció del col·lectiu de músics rossellonesos Joan Pau Giné.

3. “Virolai” – Pastorets Rock (Track a Track, 2008)

Que no us enganyi ni el seu nom ni el seu aspecte: els lleidatans porten dues dècades adaptant el cançoner popular català a estils moderns i ballables. Del “Virolai” en fan una versió en clau de big band prou canònica per no ser denunciada com una heretgia ni per algú com jo, amant de l’ska i natural d’Olesa de Montserrat.

4. “Himne del FC Barcelona” – Dr. Calypso (Inèdit, ca. 2006)

Seguint amb la temàtica religiosa, quan Joan Laporta va arribar a la presidència del FC Barcelona -la del 2003, no la seva recent parusia- va proposar-se que els prolegòmens dels partits a l’estadi no semblessin un funeral. Una de les iniciatives va ser, segons presumia la revista del Club, la de “gaudir amb les diferents interpretacions que artistes del moment fan del nostre himne”. Un d’aquests artistes del moment van ser els Dr. Calypso, que el 2006 van ocupar el centre del Camp Nou amb la seva versió del Cant del Barça.

Txarly Brown acompanyat d’un recull de discos

5. “El llop de mar” – Mr. Freak Ska (Autoeditat, 2014)

El mataroní Jaume Cuadrada, un dels principals puntals de la comunitat skatalítica catalana actual, de dia és guitarrista dels veterans The Cabrians i de nit es transforma en Mr. Freak Ska, la identitat secreta amb què dóna sortida a les seves passions més íntimes. El 2014 s’autoeditava Traïcions a contratemps, on hi inclouria aquesta versió reggae de l’havanera “El Llop de mar” de Ramon Carreras, per a la qual va comptar amb la col·laboració dels també maresmencs, Barca de Mitjana.

6. “L’estaca” – La Gran Orquesta Republicana (Güasa Records, 2014)

Els germans palmesans Javier i Nacho Vegas, fundadors dels Skarabajos, la banda seminal de l’ska balear -si fem veure que no va existir cap incursió dels Telstar’s o Grupo 15 als 60-, van retrobar-se el 1997 a La Gran Orquesta Republicana. Tot i deixar-se portar per l’onada del mestissatge, mai van oblidar les seves arrels jamaicanes i al seu disc Todo es posible hi van incloure aquesta versió festiva de la cançó de Llach, que ha estat reinterpretada de manera similar pels bascos Betagarri (Metak, 2003), els occitans Goulamas’k (Inèdit, 2017) o els valencians La Fúmiga (Autoeditat, 2018) i, en clau de reggae, pel catalanosenegalès Ibra Tomba Tomba -si, d’aquí li ve el cognom artístic- (Autoeditat, 2017).

7. “La fera ferotge” – The Penguins (Buenritmo, 2014)

El grup preferit dels skinheads amb criatures ha fet, amb el seu projecte Reggae per Xics, una tasca titànica d’adaptació del cançoner infantil català a l’ska i el reggae. A la seva segona incursió discogràfica, Pugem al tren, hi van colar aquesta denúncia del règim franquista que l’alcoià Ovidi Montllor havia publicat el 1968.

8. “Gitanitos y morenos” – La familia Torelli (Redstar 73, 2009)

La banda ponentina, liderada per l’agitador Tole Torelli, va incloure en el seu segon disc un homenatge a un dels pocs gèneres de música popular realment autòcton, la rumba catalana. Per fer-ho, van escollir aquest cant a la diversitat i el mestissatge que el catalanoargentí Gato Pérez va afegir en temps de descompte a Atalaya l’any 1981.

9. “L’Empordà” – El Belda i el conjunt badabadoc (Autoeditat, 2009)

A la tasca obsessiva d’enllustrar el canon musical nacional de Carles Belda s’hi sumen aquesta vegada músics com els ex Mount Zion, Marc Serrats o el vigatà Eric Herrera, també fundador dels Amusic Skazz Band i bateria durant una temporada dels Dr. Calypso, per interpretar el cançoner popular per jamaicanes -com anomenaran al seu primer disc-, substituint el vent metall pel seu característic acordió diatònic, i Blanes i Cadaqués per palmes i cocoters.

10. “Muixeranga” – Feliu Ventura amb Xerramequ i els Aborígens (Propaganda pel fet!, 2018)

Marc Serrats, aka Xerramequ, enrolat entre d’altres amb The Astramats al projecte del crooner ponentí Pau Llop, confessava que “sempre havia pensat que els temes de [Feliu] Ventura, passats per un filtre de reggae, serien la bomba.” Dit i fet: el barceloní i el xativí, amb l’ajuda des del Brasil de Victor Rice, publicaven el 2018 Sessions ferotges, que incloïa aquesta versió del que a Fuster li hagués agradat que fos l’himne valencià enlloc del que ofrena glòries a Espanya.

“La balanguera”, “l’himne de Mallorca”, també ha tingut la seva versió reggae, a mans de bROOTS (Ona Música, 2014), així que només falten “Els segadors” per completar el tríptic d’himnes catalans en clau jamaicana -algú s’hi anima?-, seguint un camí que havia encetat Serge Gainsbourg, el 1979, amb la seva escandalosa versió reggae de “La Marsellesa” titulada “Aux armes et cætera“.

Text: Carles A. Foguet (aka Pretender Selector) / Fotos: Arxiu

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *