Red Pèrill: “El ball pot ser també una experiència profunda i catàrtica, fins i tot psicoanalítica”

L’univers musical català és extens i a estones inabastable, i mira que som poquets. Però com més et submergeixes, més perles et trobes i Red Pèrill n’és un clar exemple. Després de vuit anys des del seu primer disc, l’artista igualadí diu adéu amb Suau, un EP 100% perillià.

Amb l’EP Suau has decidit posar fi al projecte Red Pèrill.

Començaré desacreditant-me una mica. Sóc un paio que canvio molt d’opinió i alhora sóc molt coherent. Ara mateix sentia que arribava al final d’una època i tot i que no seria gens estrany que això canviés en uns mesos, estic bastant segur que almenys aquest any tinc moltes ganes d’estar a l’ombra. L’únic que es manté sempre constant en mi són les ganes de compondre i crear, però no sempre en tinc de cantar, de liderar un projecte o simplement de fer bolos.

A part de la seva rellevància pel missatge de comiat, aquest EP, és, estilísticament parlant, la peça més pura que has fet?

Durant 2020 vaig compondre molt amb la idea de fer un disc ple de col·laboracions i moltes d’elles no es van acabar de concretar. Em vaig desanimar força i vaig desistir però alhora sentia que el tema amb en Guillamino era molt actual i no volia deixar-lo caducar. Semblava una idea precipitada i absurda però ha funcionat força bé. “Suau” porta un ritme d’escoltes a Spotify molt superior a qualsevol altre tema, inclòs “Som el que som” (cançó de l’estiu d’iCat 2019).

Ja en el primer disc citaves a Guillamino com una referència.

Estilísticament és potser l’únic paio del panorama català amb què podria sentir que m’assemblo, per moments. El soul i l’eclecticisme ens agermana.

Què és per tu el flow?

El flow és una mica una conyeta, però suposo que és un terme prou ambigu com per englobar aquest rotllo que faig, mig ballable sense arribar a ser discotequer. A mi la paraula flow m’inspira coses lleugeres com moviment o bon rotllo, però també quelcom més profund, en el sentit que el ball pot ser també una experiència profunda i catàrtica, fins i tot psicoanalítica. El flow et pot connectar amb el present i les emocions.

Amb el rotllo que té la teva música hi hauria d’haver petat molt més.

Els motius són varis, però diria que el principal és que no he arribat a trobar el format ideal pels directes. El que més ràbia em fa de tot és que també havia muntat una formació que pensava que podia ser la definitiva amb Edgar Massegú (Pulpopop) i en Ramon Figueras (Doctor Prats) i tots els bolos que teníem es van anul·lar i el confinament va fer la resta, perquè són de Girona i Terrassa respectivament, així que ens era impossible quedar per assajar.

Formes part del selecte grup d’star system català de Twitter. T’ha servit d’alguna cosa en la teva carrera musical?

Crec que si no fos per Twitter, se’m coneixeria molt menys, però alhora tinc la sensació que m’he quedat atrapat en aquesta “bombolla”. És un sentiment estrany. Però fa deu anys a Twitter, i ha sigut un lloc on hi he conegut moltes amistats o fins i tot parelles, així que més enllà del fet musical és un lloc que m’ha aportat altres coses Si ets de ciutat petita i no segueixes el patró de persona amb fills i vida “normal” com jo, Twitter et permet teixir aliances constantment. Sort en tinc.

En perspectiva i després de tots aquests anys, faries alguna cosa diferent a la teva carrera?

Hagués fet més cançons amb tornada (riures).

 

Què farà ara Red Pèrill?

De moment produir altra gent. Estic acabant de muntar el nou disc del Samuel López, ex Sam Destral, i també ajudant un raper en un projecte una mica experimental. Tinc un estudi casolà cada cop més ben parit i m’encanta tancar-me a l’estudi hores i hores. La meva ment obsessiva és ideal per polir tots els detalls que requereix la creació musical davant d’un ordinador.

I tocar?

Sí, amb altra gent pel pur plaer de gaudir de la música, sense pressionar-me tant. He sigut molt autoexigent i això m’ha valgut moltes frustracions. Sovint he dubtat de si tot això valia la pena per tots els sacrificis que comporten.

I paga la pena?

He pogut dedicar moltes hores de la meva vida a allò que m’agrada i és un privilegi. Però Catalunya… És un país molt petit! És molt cansat. Aconseguir el que aconsegueix, per exemple, Pau Vallvé, aquesta fidelització i número de seguidors des de la independència, és una fita a l’abast de molt pocs. Però he arribat al tercer disc. Molts abandonen amb el segon. És un moment clau.

Text: Marc Ferrer / Foto: Bernat Mateu

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *