Pol Fuentes: “Saturn Negre és un disc conceptual que explica una teoria absurda de la qual estic molt convençut”

Deixeble de la nostrada noble saga de creadors còsmics, Pol Fuentes és un dels ens creatius més peculiars del nostre cosmos sonor. Univers particular, però transferible que l’antic líder de Rosa-Luxemburg ens torna a mostrar amb el seu nou llarg, Saturn negre.

Perquè Saturn Negre (Picap, 2020)? Què proposes amb aquest viatge amb el temps i l’espai?

Saturn Negre és un disc conceptual que explica una teoria absurda de la qual estic molt convençut: seríem molt més feliços si en lloc de viure la vida en ordre lineal, la visquéssim intercalant les diverses edats: un dia ets un nen, després tens 40 anys, després un adolescent, després un jubilat, etc. Aquesta teoria desbanca la utopia de la vida eterna, i la millora amb la de la Vida Alterna.

El protagonista del disc és un personatge una mica trastocat, que creu que amb el seu telescopi ha descobert al cel un forat negre amb la forma de saturn. D’ençà del descobriment, comença a tenir somnis molt reals on s’intercalen records oblidats i premonicions.

Totes aquestes idees crec que en realitat són la meva canalització del sacseig vital que suposa la paternitat, ja sabem que Cronos, àlies Saturn, déu del temps, devorava els seus fills.

La teva sonoritat segueix evolucionant. Des del meu punt de vista, cada cop jugues amb més sintetitzadors i sonoritats electròniques. Com descriuries la sonoritat d’aquest disc? El pots etiquetar?

L’últim disc de Rosa-Luxemburg, Teoria de conjunts (Zeppo, 2015), tenia molts sintetitzadors. Després, ja sol i guiat per en Berni Sànchez, vam deixar de premeditar com volíem sonar, i en el primer disc, sense cap explicació, van desaparèixer. Aquest desgovern lúdic i militant, si s’ha de posar a un calaix amb altra música per a ser classificat, crec que es sentiria molt a gust al costat de qualsevol disc d’en Sisa d’entre 1971 i 1984.

Amb Rosa-Luxemburg ja vas fer un disc temàtic, Classe mitjana (Zeppo Records, 2011), després de quasi deu anys n’has tornat a fer un. Quines característiques comparteixen i en quins punts difereixen els dos treballs?

Classe mitjana explicava una història amb plantejament, nus i desenllaç i en canvi Saturn Negre, més que una narració, és una reflexió vital. Fa 9 anys, el cos em va demanar fer el Classe Mitjana perquè es va suïcidar un amic íntim de tota la vida i necessitava parlar-ne. De fet crec que el disc de classe mitjana i tota la pila de concerts que en vam fer em va ajudar a gestionar millor el dol i la desgràcia. Afortunadament ara els motius són molt diferents: crec que el detonant de la idea de Saturn Negre i La vida Alterna ha estat l’impacte de tenir un fill i com això m’ha canviat la percepció del passat el futur i el present. Altre cop, he fet el que el cos em demanava.

Tinc la sensació que en aquest disc, és molt important la rítmica. Jugues amb molts ritmes originals i la veu també té una força rítmica molt interessant. Per què és així?

Sí, per exemple el castell combina compassos de 7/9 amb 4/4 estàndards. La bateria és el que denominem “bateria povera”, pel simple fet que consta de molts elements de ferralla i coses que m’he trobat pel carrer, de manera que podem jugar a buscar timbres diferents i passar una bona estona. També és veritat que malgrat que no sigui una decisió premeditada, potser en aquest disc la veu i la lletra juga més a favor del ritme, passa menys allò que faig a vegades d’escapar-me de la musicalitat per encabir les paraules que crec que són les correctes per explicar allò que tant m’importa explicar.

No creus que és arriscat apostar per un disc temàtic en una època en la qual la gent cada cop té menys paciència i consumeix, preferentment, singles?

Absolutament! però és que crec que aquest risc forma part del meu ADN musical. També és arriscat no fer lletres de “que guay que és la vida, l’amor, els somnis i estar amb tu”. També és arriscat no imitar l’artista català que aquell any té èxit. Quan fem música, la fem per estar-ne orgullosos. Jo personalment penso en els discos que he fet com a quelcom que dóna sentit a la vida, com un testimoni honest de com he pensat i he sentit en cada època de la meva existència. 

 

Musicalment és un disc molt eclèctic i temàticament també.

Temàticament, totes les cançons estan relacionades amb la Vida Alterna. Entre les cançons trobareu diverses escenes de la vida alterades pel punt de vista “vidalternià” així com narracions i reflexions per entendre en què consisteix aquesta idea. Fins i tot, hi trobarem reflexions més sociopolítiques, com La Distopia, La Sort o La Dona, com és habitual en mi, però també condicionades o descobertes gràcies al punt de vista “vidalternià”

Consideres que aquest és el disc més especial, diferent i personal què has fet?

Quan tenia vint-i-pocs anys, ja recordo que hi havia gent que em deia que si Rosa-Luxemburg tenia menys èxit que els grups que més “ho petaven” del moment, era perquè les meves lletres eren massa personals; i crec que això sempre ha estat així.

Si no per què fer música?

Si no és per expressar-me i partir del meu punt de vista personal, se suposa que hauria d’escriure pensant a fer el producte que la majoria de gent vol escoltar? Com si estigués ideant una campanya de publicitat de perfums per Nadal? Per a mi és inconcebible fer música pensant així.

Fins i tot amb un disc com Saturn Negre?

Crec que el que pot tenir aquest disc d’especial respecte el que he fet abans, és que amb els anys cada cop penso menys en el que es pugui dir de mi, i per tant m’amago encara menys. Això fa que el resultat sigui com és. Em surt de dins posar-me una americana de lluentons vermella per interpretar aquestes cançons.

És un disc per escoltar en ordre o és un disc per escoltar de forma atzarosa? Ho dic perquè, la idea que planteges està relacionada en moure’t en el temps.

Molt ben vist! L’edició física del disc, que és la que més representa la seva essència, és un petit joc de taula on mitjançant cartes, descobreixes en quin ordre has d’escoltar el disc. Ordenes una sèrie d’escenes d’una Vida Alterna al teu gust, gires les cartes i descobreixes quin és per a tu l’ordre ideal per escoltar el disc. Les úniques cançons amb una posició fixada són el preludi i l’epíleg: el naixement i la mort.

Queda alguna cosa de Rosa-Luxemburg en aquest treball? Quina o quines?

Hi queda tot, començant per l’Iban, també hi quedo jo, que sóc el mateix autor, amb el mateix ADN. D’alguna manera sento que Pol Fuentes és la seqüela natural de Rosa-Luxemburg.

Text: Marc Ferrer / Foto: Àlex Carmona

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *