PIXAMANDURRIES. EL PUNK NO HA MORT

“Poques vegades he sentit l’energia que despreníem Pixamandurries en aquells anys”

Pixamandurries és un dels noms fonamentals per decodificar l’esdevenir del punk a casa nostra. Vint-i-cinc anys després de la seva separació, tornen a veure la llum el seu segon disc, L’any dels gossos i el single “Tierra y libertad”, i per fi es publica De rics i de pobres, tercer àlbum de la formació de Casavells, treball inèdit fins avui. Revivim la seva història amb Joni D, qui va ser el seu baixista entre 1993 i 1995, a més d’activista cultural, figura essencial del punk nostrat i incansable motor rere Kasba Music, la discogràfica encarregada de reeditar totes tres referències.

Fet en mil batalles, com s’inicia la teva relació amb Pixamandúrries?
Hi vaig entrar a mitjans de 1993.

És a dir, després de la publicació del segon disc, L’any dels gossos (Masterdisk Productions, 1993).
Exacte, després de la publicació del segon disc, però a L’any dels gossos jo ja col·laboro en dues cançons i hi ha una lletra meva. El Sindicat d’Estudiants va muntar un concert a la sala Razzmatazz en què vam tocar Dr. Calypso, Pixamandurries i Juanito Piquete y los Mataesquiroles, que era el meu grup aleshores. Ens vam conèixer en aquell bolo i ràpidament va haver-hi molt bon rotllo entre nosaltres. Poc després, Junito Piquete ens vam separar i amb el cantant va muntar un nou grup, D.B.S. (Datura Bruising Show). Paral·lelament, la Sònia, la baixista de Pixamandurries, ho va deixar i em van proposar que m’unís a ells. Van insistir-hi tant que al final em van acabar enganyant (riu).

Pixamandurries vau ser un grup amb els factors jugant a la vostra contra. D’una banda, a Catalunya l’escena punk sempre ha tirat més cap al hardcore que no pas l’escola del Rock Radikal Basc, de la qual bevíeu vosaltres. D’altra, Pixamandurries vau aparèixer en el moment de màxima eclosió del rock català, amb el que se us va vincular però del qual no us sentíeu part.
No és ben bé així. A Barcelona ciutat sí que és cert que el punk va derivar cap al hardcore, però en els seus orígens, a inicis dels vuitanta, teníem molta relació amb les bandes del País Basc. Fins i tot quan ja estàvem més ficats en el hardcore, el primer bolo de Kortatu fora d’Euskadi el vaig muntar jo l’any 1985 amb 17 anys. I abans, el 1983, ja havíem portat els R.I.P. i els Basura. Aquesta relació, connexió i amistat amb les bandes del Rock Radikal Basc existia. Sí que és cert que Pixamandurries apareixen uns anys després. Es formen el 1989 i el primer disc, Quina vida!! (Picap, 1990), surt uns pocs mesos més tard, quan les primeres bandes locals de punk o ja no existien o estaven fent altres coses. Amb Pixamandurries sí que sorgeix una segona onada de grups de punk a Catalunya que coincideix també amb l’aparició de Sau, Sopa de Cabra, Els Pets, Sangtraït… atraïent a molts seguidors d’aquestes bandes tot i que poc o res tenien a veure amb elles. Pixamandurries va voler sortir ràpidament d’aquella escena.

Per què?
Eren uns nens de 17 o 18 anys quan van firmar per una discogràfica. D’aquell primer disc, on hi havia temes que van tenir el seu recorregut, com “Barna 93?”, “Insubmisió” o la mateixa “Quina vida!!”, mai han vist un duro en concepte de royalties. Tot i la seva joventut, ràpidament es van adonar de com funcionava tot allò i van voler distanciar-se, prenent decisions com la d’autoeditar-se el seu segon disc, L’any dels gossos.

Un disc que es va publicar únicament en casset.
Ells estaven fora del circuit comercial voluntàriament. El fet de publicar en casset els va apropar a l’escena més alternativa de Barcelona, la que girava al voltant dels centres socials, les cases ocupades, el moviment per la insubmissió i antifeixista, perquè aquells van ser els anys durs del ressorgiment dels neonazis a Barcelona. Autoeditar-se en casset els va apropar a tot aquest sector. Mai vam deixar d’actuar, però ara ho fèiem en un circuit molt més afí al nostre ideari, allà d’on volíem participar.

Ho dius, eren anys de molta efervescència i compromís ideològic.
De fet, durant la gravació de Dels rics i dels pobres vam tenir un enfrontament amb un grup de neonazis que no va acabar en tragèdia de miracle. Va ser l’últim dia de la gravació del disc.

Què va passar?
Era cap de setmana, hi havia pujat a Barcelona Javi Chispes, cantant de Maniatica, per gravar unes veus. L’estudi estava al carrer Saragossa, a Sant Gervasi però ja tocant a Gràcia. Feia dues setmanes que estàvem treballant-hi de dilluns a divendres, però com en Chispes havia de pujar des de Villena, Alacant, ens va demanar si podia venir en cap de setmana. Li vam guardar l’últim cap de setmana. Aquell dissabte pel matí va gravar les seves parts i vam aprofitar la tarda per acabar unes veus que li havien quedat penjades al nostre cantant, el Cuco. Així va ser com es van quedar a l’estudi el Cuco i el tècnic de so que ens estava gravant que era també era el nostre tècnic de directe.

Pixamandurries. Foto: Amparo Martín
Pixamandurries. Foto: Amparo Martín

La resta que vau fer?
Vam anar tirant cap a un bar del Raval que es deia 4 Pasos al Norte. Un garito sovintejat per la penya punk de la ciutat. De sobte, van trucar al telèfon del bar, penseu que en aquella època els mòbils eren ciència-ficció. Era el Cuco. Estava tot esverat. Havia baixat a sopar amb el tècnic al bar de la cantonada de l’estudi. Ens va explicar que fora del local hi havia quinze neonazis esperant-los per apallissar-los.


Com estàvem al Raval, vam trucar a l’Anti, una mena d’ateneu llibertari de Gràcia per on solien passar-se, entre altres, gent dels Dr. Calypso. Eren col·legues. Com nosaltres estàvem al Raval, els vam demanar si podien venir ells també, que estaven més a prop. Total, que ens vam presentar uns vint paios a rescatar al cantant i el tècnic de so de Pixamandurries.

Com va acabar la història?
Quan vam arribar no hi havia cap nazi. Així que en Cuco i el tècnic van tornar cap a l’estudi. I just quan estàvem a punt de pujar als cotxes, els fatxes van aparèixer. S’havien amagat en un portal i ara venien per nosaltres. Un dels nostres va anar per ells, es va apropar massa i li van trencar el nas. I just quan semblava la que la tragèdia era inevitable, va sortir la dona del bar fent crits que havia trucat a la policia. Els neonazis s’ho van repensar i, per sort, van marxar. No va passar res com podria haver hagut una tragèdia.

Va, tornem a la música, amb Kasba Music acabeu de reeditar bona part de la discografia de Pixamandurries.
Sí, hem penjat a les xarxes L’any dels gossos i el tercer disc Dels rics i dels pobres, que havia quedat inèdit fins ara.

I també el single “Tierra y libertad”, que en el seu moment vau publicar en suport a l’Exèrcit Zapatista.
La revolta zapatista va ser una escola de formació per a tota una generació d’activistes. Tenia una amiga que tot just havia acabat la carrera de periodisme i s’havia pres un any sabàtic. En el seu periple va coincidir que l’1 de gener de 1994 estava a San Cristobal de las Casas i des del balcó de la pensió va veure com els indis ocupaven pacíficament la ciutat. A través d’ella vam saber de primera mà que estava passant a Chiapas i vam tenir accés als comunicats sencers, i això és important, de l’Exèrcit Zapatista. Sumant-nos a la causa, vam decidir dur a terme una acció d’emergència que va ser gravar el tema “Tierra y libertad” i un medley que teníem de diversos temes anomenàvem “Folk-core”. Un single que vam gravar el mateix gener de 1994 destinat a recaptar fons per a la causa zapatista.

Un single publicat per tres dels segells independents de referència a Barcelona en aquell moment: Tralla Records, Capità Swing i El Lokal.
Vam creure que així l’acció tindria més ressò i una millor presència i distribució. Tralla Records era el segell alternatiu més mainstream, en el sentit que tenia certa estructura i es curraven molt la promo. Capità Swing era el segell de referència del moviment musical independentista. I El Lokal era el segell llibertari per excel·lència de Barcelona. No sé la xifra exacta, però més de tres mil singles es van vendre segur.

Ja a L’any dels gossos i més clarament al single i, sobretot, a De rics i pobres, es percep una clara evolució que va del punk canònic dels inicis a una aproximació al mestissatge i allò que poc després en va anomenar Sonido Barcelona i que va tenir com a grans referents a Mano Negra, tan musicalment com ideològicament.
Mano Negra va ser una influència molt important per a Pixamandurries. Durant molt de temps, en directe fèiem una versió de “Mala vida”. De fet, nosaltres vam publicar el single “Tierra y libertad” i pocs mesos després Mano Negra van publicar Casa Babylon (Virgin, 1994), un disc també molt influenciat pel moviment zapatista. Era un escean que estava naixent amb Mano Negra al capdavant però també amb gent com Negu Gorriak, de la qual nosaltres, potser la facció més punky, ens sentíem partícips.

Ara són moltes, però en aquella època vau ser una de les poques bandes catalanes que es vau animar a girar per Europa.
Sí, fins aleshores només havien girat per Europa Subterranean Kids, L’Odi Social i Anti/Dogmatikss, ja està. I L’Odi Social i Anti/Dogmatikss tenien algun tema en català, però nosaltres vam ser els primers a sortir per Europa amb un repertori, bàsicament, en la nostra llengua. Va ser una experiència inoblidable, amb set o vuit concerts per França, actuant a París en unes jornades zapatistas força importants. I també vam actuar a Alemanya. Però una gira així és molt exigent i allò va ser massa per a un grup de xavals sorgit d’un poblet del Baix Empordà. Ara som molt amics però aleshores tots érem molt joves, tot es viu molt més intensament, i tots començàvem a tenir les nostres pròpies inquietuds i necessitats. Actualment, però, tots coincidim que aquella gira va ser el zenit en la trajectòria de Pixamandurries. I De rics i de pobres el nostre cim creatiu musicalment parlant.

Per què ho vau deixar?
Hi havia un sector que ho volia deixar i un altre, jo, que quan em fico en una cosa vaig fins al final, que no.

Aquest va ser el motiu pel qual no es va publicar De rics i de pobres?
Sense banda no tenia sentit publicar-lo. El disc l’havia d’editar Tralla Records. De fet, el dia que a mi em van comunicar que em feien fora del grup, era el dia que havíem de firmar el contracte amb Tralla. Evidentment, Tralla no es va voler involucrar en un projecte sense una banda al darrere que el defensés. Ara és difícil de dir, però l’energia que aleshores tenia el grup estic segur que ens hagués portat a estat a tot arreu. Tant com a músic com a espectador, poques vegades he sentit l’energia que despreníem Pixamandurries en aquells anys.

Text: Oriol Rodríguez
Fotos: Andrea Martín

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *