EL PETIT DE CAL ERIL. CRÒNICA D’UN METACONCERT

Són les 11 del matí i avui toca neteja general a casa. Fa mitja hora m’he menjat un dònut. M’escapoleixo a mitja neteja per córrer cap a la cuina, obrir-me una cervesa i anar a la terrassa de casa on està montat l’escenari del Teatre de Ca l’Eril de Guissona amb El Petit de Cal Eril esperant-me, des d’ahir a les 10 de la nit, per començar el concert. Sembla que encara poden faltar uns minuts per l’inici i vaig a la paradeta de merchan, al Colmado Eril, a mirar a veure si hi ha algun capritx pel nen (el nen sóc jo). Saciar el meu monstre capitalista a les paradetes de merchan és un dels meus plaers culpables, i un dels molts moments que fan d’un concert, una cosa màgica. Després d’estar a punt de comprar-me un jersei blau molt xulo, decideixo donar-li clic al vídeo per començar el concert. Tinc una mica de por que després de tantes hores d’espera, el grup hagi decidit marxar.

El Petit de Cal Eril. El retrobament
El Petit de Cal Eril. El retrobament

El concert comença amb unes paraules metafísiques de Joan Pons, líder i veu de El Petit de Cal Eril: “De vegades el temps no et deixa viure les coses, de vegades, massa. El temps passa per tots igual, però en moments diferents. Avui és un dia de maig, agradable, de la tarda. Però per tu potser és el matí o la nit, qui ho sap, només tu.” El concert comença amb “Pols”, “Ets una idea”, “Tot el que has estat” i “Sent el sol”, algunes cançons de les dues últimes referències del grup guisonnenc: Energia fosca (Bankrobber, 2019) i Δ (Bankrobber, 2018). El grup de Guissona estan fent honor al pop metafísic, subgènere que han creat conjuntament amb Ferran Palau, interpretant les cançons de forma delicada i precisa, amb una atmosfera propera i enigmàtica alhora. Per segons sembla que estigui a l’Heliogàbal o la Vol, però quan acaben les cançons i comencen aquells segons d’aplaudiments i murmuris, de canvis de guitarra i recàrregues ràpides de cervesa, ara només hi ha silenci o crits de fons de la meva família discutint sobre el desconfinament i la Fase 1.

Comencen les re-versions inèdites de cançons més antigues del grup guissonenc amb “El plor”, una referència de La força (Bankrobber, 2016) i “Ei! sent com refila l’òliba?”, de La figura del buit (Bankrobber, 2013). Les cançons del Petit, sens dubte, sonen millor passades pel filtre metafísic. Les dues re-versions sonen més fresques, més ballables i, el que és més important, més El Petit de Cal Eril (actual). Si compares els temes originals i les re-versions, pots apreciar la maduresa musical del grup, que ha assolit un so únic i personal. Amb aquestes dues cançons ja començo a fer la bateria amb l’obridor de la cervesa, començo moure les cames al rimte i aplaudir quan acaba una cançó. Per moments penso que estic a un concert de l’antiga(?) normalitat.

L’atmosfera que aconsegueix El Petit de Cal Eril des de l’altre costat de la pantalla és sorprenent. La gran feina de la producció d’Escacior Films, còmplice habitual del Petit en els seus videoclips, amb una gravació delicada, plans originals i una edició trapella, segur que ajuda a posar en situació a l’espectador, Tant, que per moments arribo a pensar que estic a un concert, fins que em giro a comentar la jugada amb el/la company/a i només veig una mànega i la taula de ping-pong del Decathlon plegada.

El Petit de Cal Eril. Foto: Twitter El Petit de Cal Eril
El Petit de Cal Eril. Foto: Twitter El Petit de Cal Eril

Un combo de quatre de les cançons més estimades pel públic metafísic serveixen per tancar el concert. “Sento”, “Som transparents”, “Les lletres no fan les paraules” i “Amb tot” van encadanenant-se una darrera de l’altra amb interpretacions treballades on a part de gaudir de la sempre sentida interpretació de Pons, s’ha de valorar i elogiar la complicitat entre tots els integrants del grup. Les codes musicals han estat una de les delícies d’aquest concert. Aquestes van creixent a poc a poc, de forma ordenada però abrupta alhora, fins arribar a uns segons de tempesta sonora, barreja de textures i sons; per acabar tornarnt a la calma.

Només 45 minuts de concert. Se m’ha fet curts i només m’ha donat temps a fer una cervesa. Imagino que és una mesura adequada tenint en compte que és un concert per veure assegut a la teva terrassa o per ballar-lo des del menjador de casa. Sense dubte, El Petit de Cal Eril ha fet una de les propostes més treballades i properes a un concert dels de veritat. Però… ¿què és comparable a aquells instants de silenci entre la música enllaunada d’abans d’un concert i els primers acords d’aquest? ¿O que et tirin a sobre la beguda mentre balles entre una multitud de desconeguts?

Text: Marc Ferrer
Fotos: Arxiu de l’artista

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *