Paula Grande i Anna Ferrer. La tradició és una dona

Paula Grande i Anna Ferrer donen veu a les dones de generacions passades a Vega, un disc que forma part de Càntut, un projecte que pretén recuperar les cançons populars gironines. Tradició i modernitat encaixen a la perfecció en aquest exquisit treball que et farà ballar i reflexionar.

Les cançons populars, el folklore, és part del que som, però, de la mateixa manera, en aquesta tradició el paper de la dona ha estat concentrat en àmbits molt determinats. Dedicar aquest treball a la dona, no ha estat una aposta arriscada?

Anna Ferrer: Qui no arrisca no pisca. Sa dona i es seu rol estan en es punt de mira social i sa lluita ja està començada per fer tremolar ses bases d’un sistema que està construït des d’un privilegi heteropatriarcal. Risc és que van córrer ses primeres dones que es van negar a acceptar aquestes lleis, noltrus només els hi seguim es camí.

Com a dones que sou, què va suposar per vosaltres indagar al repertori tradicional per tal d’escollir les cançons que finalment formarien Vega?

Paula Grande: A nivell personal és un treball profund de cadascuna de nosaltres, i suposem que també ho és de les dones que escoltin el disc o que vinguin al concert. Cada vegada que cantem una lletra o que sona un dels àudios del directe (són àudios que hem gravat a dones grans, entre elles, l’àvia de l’Anna) se’ns remou alguna història pròpia o d’alguna de les dones de la nostra família. Llegir algunes de les lletres ens ha suposat retrobar-nos amb històries viscudes, escoltades i rememorar aquests records. També veiem que hi ha moltes coses que se segueixen cantant igual que es cantaven fa un piló d’anys, com la història del tango, que és una dona que deixa “tirat” a un home després d’enrotllar-se amb ell.

Quin criteri vau seguir per escollir-les?

A.F.: N’Albert Massip mos va dir quines serien ses paraules claus per a trobar cançons on sa dona hi tingués protagonisme sigui positivament o, més generalment, discriminatòriament. Dida, reina, filla, mare… i a partir d’aquí criteris varis basats en es diferents contextos socials, en sa crítica i en els gustos melòdics i rítmics.

Alguna d’elles significa alguna cosa per a vosaltres

P.G.: Com dèiem, hi ha diverses històries personals que ens ressonen. Per exemple, La filla del marxant, explica la història d’una dona que amaga l’embaràs i que al final (en la cançó original apareix) abandona el seu fill. Acaba sent castigada per fer-ho. La meva àvia (Paula), per exemple, va patir una història similar amb l’embaràs del meu pare, embaràs que va amagar fins al moment que ell va néixer. La mare, per exemple, que és una cançó de bressol preciosa que molta gent coneix, parla de la història d’una mare que li parla al seu fill que va pel camí de la droga o el vici, del “mal camí”. El tiet de l’Anna va morir en unes circumstàncies que aquesta història li fan rememorar. I això són dos exemples, però en les cançons de Vega n’hi ha més. I algunes cançons que ens hem deixat, segur que també.

Vau descartar alguna perquè la lletra fos massa masclista?

A.F.: No, de fet, ses que estaven tan clarament fora de lloc, vam decidir posar-les d’una manera molt concreta: o endurint-les mitjançant els recursos musicals o fent-ne comèdia, paròdia.

 

Per cert, per què Vega?

P.G.: Vega és el nom que se li dóna a Menorca a l’acte de quedar amb amigues i familiars i anar a casa d’algú (casa de mar o de camp) a menjar i cantar. És un dels pocs espais de quotidianitat que queden a Menorca en els que la música popular ocupa un lloc molt central. Ens semblava que això representava bastant la nostra idea de portar el disc a la quotidianitat de les persones que l’escoltin, que cantin i facin seves aquestes lletres, que reivindiquin. I de fet, també és una de les coses que vol aconseguir el Càntut, que la música popular estigui en la vida diària. A més, ens va semblar doble rodó perquè Vega també és un nom de dona.

Sou unes revolucionàries perquè al cançoner tradicional li poseu ritmes electrònics, llatins, urbans…

A.F.: No és res que ens hàgim inventat noltrus, ara mateix és una tendència molt comuna arreu del món. És cert, però, que potser a Catalunya no s’havia fet encara amb tan pocs límits estètics.

I pel que fa a la posada en escena, què ens espera? Alguna cosa també molt revolucionària?

P.G.: Ens semblava que no podia ser un concert i ja està, i volíem que fos una experiència que anés una mica més enllà. La Clàudia Cedó ens va ajudar en la dramatúrgia i el que podreu veure és, amb l’ajuda de projeccions i disseny de llums, com les àvies són les que ens expliquen les històries de les quals parlen les cançons, més enllà del que ja diuen les mateixes lletres. A més, amb l’Anna vam voler recrear un menjador de casa amb l’escenografia, i ho vam fer de forma austera, també fent referència a èpoques passades.

L’Anna i la Paula fent una becaina primaveral

Què vau pensar quan us van proposar aquest projecte?

A.F.: Que era un regal i que només teníem ganes de posar-hi s’ànima i sa nostra visió per a poder fer memòria històrica a través d’unes cançons que, per es moment en què es van escriure, són encara més, un retrat d’una realitat quotidiana molt ofensiva per ses dones.

Què va ser el que us va fer acceptar-ho?

P.G.: Que teníem ganes de remenar aquest cançoner, de saber una mica. Les dues som bastant curioses i ens agrada endinsar-nos fins a la medul·la en els projectes en els quals ens involucrem, i aquest és un d’ells. A més, hem tingut el suport del Càntut, amb una gent molt generosa al darrere i amb uns valors que van molt en concordança amb els nostres. I que teníem ganes de treballar juntes.

Us coneixíeu?

A.F.: No, i ha sigut un regal que ens ha fet Vega, trobar a algú que sent tan profundament ses coses d’una mateixa manera. Construir a partir d’aquesta trobada és ser aigua d’un mateix riu, i ses pedres s’esquiven més fàcilment.

Com va ser l’experiència de treballar juntes?

P.G.: Molt bonica! Molt enriquidora, intensa, profunda. Ens hem anat animant mútuament en cada pas del llarg procés, i avançant de mica en mica, amb cura, mirant el detall. Ha sigut una experiència molt preciosa i ara ens queda el millor, si ens deixen, fer concerts!

Què creieu que li aporta cadascuna?

A.F.: Sa seva motxilla, cadascuna ve amb tot el que és, musicalment i humanament i Vega n’és un mix absolut. Na Paula aporta potser més aquesta tradició llatina i jo, n’Anna, sa mediterrània, però estem en un moment culturalment tan globalitzat que costa distingir fronteres estètiques i estilístiques més enllà del que un és, amb tot el que açò comporta.

Veurem a la Paula i l’Anna juntes un altre cop en un futur?

P.G.: Si la vida ja ens ha fet aquest regal, només cap esperar que potser ens en fa algun altre… Tan enamoradisses com som, qui ho sap.

Text: Aida García

Fotos: L’@upuntvuit

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *