Pau Vallvé. És ara o mai

És difícil no viure pensant en dies millors. I tot i que Pau Vallvé ens vol recordar que La vida és ara, també ell anhela un futur on puguem compartir l’èxit del seu darrer disc. Un treball que ha captivat a tothom per la senzillesa amb la qual aconsegueix aprofundir en l’ésser humà.

El títol del nou àlbum és “La vida és ara”, però hi ha moltes cançons que parlen del passat i moltes que parlen del futur i, fins i tot, de la mort. No és un títol contradictori?

Amb el disc volia parlar de tot plegat. El missatge general seria que tots ens morirem i tot és una merda però, a la vegada, tot és molt bonic. Per això es parla del passat, es parla del futur, però la conclusió final és que la vida és ara. I també és un recordatori per a mi mateix, perquè sempre visc entre la nostàlgia i els plans de futur i m’acabo perdent el present.

Com va anar el procés de creació del disc confinat sol al teu estudi?

Doncs la veritat és que sort del disc, perquè sinó no sé què hauria fet (Riures). No, el procés va anar molt bé, similar a tots els altres discos. La diferència és que no podia sortir d’allà però ha sigut una rutina que m’ha anat bé per crear.

I vas decidir tu confinar-te allà o et va enxampar el confinament a l’estudi?

Jo em vaig separar tres dies abans del confinament. I llavors vaig decidir viure uns dies a l’estudi pensant que després ja pensaria on anar, però no vaig poder anar enlloc perquè ens van tancar. I clar, estava allà jo sol i gairebé sense llum. No va ser fàcil al principi. Però al cap d’unes setmanes tot es va anar posant a lloc i crec que em va anar molt bé el fet de tenir temps per pensar en un moment on sentia que tornava a començar.

Llavors dedicaves tot el dia a fer música?

Bastant. Vaig acabar de produir el disc que estava fent de la Maria Jaume i també vaig estar fent vídeos i altres coses. Però gran part de la rutina era fer el disc.

Pel que fa al resultat del disc, com ha condicionat disposar només dels recursos que tenies a l’abast confinat a l’estudi?

Bé, en aquest sentit ha estat similar a la resta dels discos perquè tots els instruments ja els tenia allà. Però m’he autoputejat més que altres cops. Vaig decidir ficar-me limitacions per no repetir alguns tics que veia que repetia a cada disc. 

 

I creus que has aconseguit desempallegar-te d’aquests tics?

La veritat és que sí. És guai perquè hi ha gent que em diu que segueix sonant molt a com sono jo tot i treure aquests tics. Així que estic content perquè l’objectiu no era canviar, sinó desfer-me de petites coses que em podien acabar fent repetitiu. Crec que si un s’obliga a sortir de les coses que sempre fa arriba a llocs diferents d’on havia arribat abans, i això a mi m’ha agradat trobar-m’hi.

A quins tics et refereixes exactament?

El principal era l’èpica: començar les cançons petites i acabar-les a dalt de tot amb un exèrcit de timbals. M’havia acostumat a fer-ho i a vegades ja era massa. L’altre era el drama, aquest punt tan viscut de cantar totes les cançons des de dins del fang. En aquest disc he intentat sortir-ne, allunyar-me una mica per explicar-ho des de fora. Eren tics que crec que ja no em representen tal com sóc ara, perquè potser els tinc des de fa deu anys.

Deies que et vas separar just abans de confinar-te, però sembla que només les dues primeres cançons parlen sobre això, com si volguessis parlar-ne d’entrada per poder passar pàgina i després tractar altres temes.

És exactament així. Les dues primeres cançons parlen de la separació perquè és el que m’acabava de passar. Els meus discos són com un dietari de la meva vida. Al final de l’anterior ja veies que alguna cosa no acabava d’anar bé i a l’inici d’aquest es confirma que la relació s’ha acabat. És el punt de partida del disc, però en cap cas volia que el disc anés sobre el desamor. 

Pel que fa als temes que tractes, diries que és el teu disc més madur? Perquè les lletres són molt transcendentals, reflexionant sobre la vida i la mort.

Pot ser. Realment quan un està tres mesos sol acaba pensant en temes més transcendentals. M’he adonat que és un disc de fer-me gran, d’haver-me reconciliat amb la vida acceptant que les coses són com són, encara que no m’agradin.

Coses que no t’agraden de tu o de la vida?

Més aviat de la vida. Hi ha coses que no canviaran i si a tu no t’agraden doncs estaràs enfadat tota la vida. Hi ha gent que sempre et fallarà, hi ha coses que mai funcionaran… Sembla trist però un cop ho tens assumit ho superes i tires endavant. 

Parlant de la teva carrera més en general, portes molts anys fent un disc gairebé cada any i mig. Com ho fas per mantenir aquest ritme fent-ho tot tu?

I en faria més, eh! Jo faig moltes cançons. Vaig gravant coses sempre que tinc idees. I quan ha passat un any i mig miro la meva carpeta amb 60 o 70 cançons i triant és quan veig de què anirà el disc. D’aquesta manera sóc més objectiu, perquè quan tu fas una cançó et penses que és boníssima, però si la deixes en una carpeta i te l’escoltes al cap de mig any te n’adones que potser no ho era tant, que et vas flipar aquell dia. 

I d’on treus les idees per escriure 60 o 70 cançons en tan poc temps?

Vaig escrivint perquè vaig vivint, les cançons són el meu dietari. Les idees són coses que em passen o que se m’acudeixen, el que és més difícil és transformar aquestes idees en cançons. La imatge del confeti que cau feia anys que la tenia apuntada a una llibreta. Recordo anar a un concert i veure un confeti que queia i adonar-me que la millor festa havia sigut el dia abans. Era una imatge que m’interessava molt. I finalment en aquest disc he trobat la temàtica exacta per utilitzar-la.

Retrat del músic, compositor i productor Pau Vallvé.

Com a cada gira, canvies els músics amb qui toques. En aquest cas, sou un duet. Com està anant l’experiència?

Aquesta norma de canviar de formació al directe de cada disc me la vaig posar per no avorrir-me. I aquest cop estic molt content. Igual que al disc, he aconseguit treure les bateries de l’escenari. Ja no hi ha banda de rock. Jo que sóc bateria porto una bateria electrònica, la toco en directe, la deixo gravada en un pedal i a sobre toco la guitarra i canto. El Darío també fa de tot. Toca el baix, els teclats i amb els peus fa les llums.

Hem observat que hi ha gent que t’ha començat a escoltar més durant el confinament, t’ha sorprès que això passi?

No m’hi fixo massa, però és veritat. Sobretot ho vaig notar al principi, quan vaig fer el concert de confinament que no era gaire feliç. Potser tots els concerts eren molt guais i jo vaig sortir allà deprimit mostrant la meva merda i això va agradar. No ho sé. També crec que un cop confinats tothom tenia ganes de consumir cultura i de descobrir coses noves, i potser jo era el gran tapat. Crec que era el típic músic que molta gent sabia que estava allà però no havien escoltat mai perquè el nom fa ràbia o alguna cosa així (Riures). 

Amb la situació actual et veuries fent cançons tornant a ser Estanislau Verdet per riure’t una mica de tot plegat.

Ja m’ho han dit abans que aquest disc és el més Estanislau Verdet que he fet com a Pau Vallvé. La bossa nova, el bolero, un mig trapOjo que Estanislau Verdet està sortint de l’armari un altre cop. Però sí, sí, oi tant. L’Estanislau el vaig gaudir molt però ara m’agrada prendre’m les coses una mica més seriosament. Allò era molt la broma i la cosa estètica. Crec que estic trobant un terme mitjà. Potser me n’havia anat massa a l’altra banda, massa profund i amb aquest disc he jugat més. 

Tens algun projecte a part de la gira del disc? Alguna banda sonora?

Ara estic centrat en això a saco. És molt bonic fer un disc però fa mig any que no faig concerts, o sigui, no he cobrat un duro. Ara tot està centrat en el disc, els vídeos que van sortint i la gira. A finals d’any, reprenem la producció del disc d’Inspira. I de cara l’any que ve, començaré dues bandes sonores però ara encara estic llegint guions. 

Com és viure fóra del sistema? S’hi està bé en l’autoproducció?

Ara segurament ja podria viure de la música dintre del “sistema”. Però en el seu moment, l’autoproducció va ser la solució. Em vaig adonar que hi ha molta gent xupant del bote perquè des d’aquell moment van començar a sortir els números. Ara el que estic fent és professionalitzar aquesta autogestió delegant parts del projecte a gent de confiança o demanant als fans que comprin el disc de forma anticipada per poder-me’l pagar. I estic molt agraït per tot aquest suport, és una passada fer allò que t’agrada sense haver de baixar-te els pantalons.

Cara a cara del Pau

Text: Marc Ferrer i Jan Romaní

Fotos: Xavi Torres-Bacchetta

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *