FÒBIA. LA CRISI DOMINGUERA

Feia temps que les amigues i parelles no ens reuníem. Va ser en un dinar. Un diumenge. A l’acabar, abans del cafè, un dels meus amics va agafar el seu Iphone de treball i va fer cara tristona. Estava ni més ni menys que consultant el calendari de la setmana vinent. No podia esperar el dilluns per saber quins focs laborals hauria d’apagar. Li vaig dir que no era sa, però que ho entenia.

De fet, ho entenc cada vegada més. Res juga més amb el nostre cor que la constatació sense solució de la connexió existent entre treball i possibilitat de portar pa a casa. Bé, i potser, arribar a final de mes. O fins i tot algun viatge. Res o gairebé res fa més por que perdre una feina i que se’n vagin en orris les nostres pretensions de seguir pagant factures, tenir un sostre i, en definitiva, sobreviure a aquests (a tots) els temps.ç

El treball del meu amic en principi no perilla. El meu, crec que tampoc. El teu, segurament tampoc. El de centenars de milions de persones a tot el món no penja d’una corda fluixa, i malgrat tot, tenim ansietat.

Els diumenges l’ansietat anticipatòria és un col·lega. És una persona propera que s’ha colat a casa teva, està estirat al teu costat a la platja, camina pel mateix carrer que passeges, i de tant en tant et dóna un copet a l’espatlla a què respons amb un sospir o un bot (si els teus nivells de serotonina no són els adequats).

El diumenge és el dia de transició entre com de bé estava ahir dissabte i la que se’m pot muntar demà dilluns. Una de ben grossa que segurament no ho serà. Amb tot, al teu cervell la realitat, el domini que tens de la teva feina, la teva professionalitat i la teva capacitat l’importen ben poc. El teu cervell es puja a la teva gepa com una motxilla recarregada, s’enfila per les teves cervicals, les pica… Després, ja si això, demà serà un dia menys dolent del que imaginaves.

Algunes persones donen per perdut el diumenge i aquest dia fan plans gilipolles. El clàssic d’anar a casa dels sogres, posar bona cara i intentar que no es notin les ganes de morir-te que tens. El més afortunats, però, l’espremen com si no hi hagués un demà anomenat dilluns. D’altres, pateixen la ressaca de l’alegria de la nit anterior i es prenen una aspirina intentant recordar qui era aquella lletja.

D’altres, molts, s’agafen a Netflix desesperats amb l’objectiu de viure vides alienes, follar-se Aquaman, Ragnar, a Lara Croft i Christina Hendricks entre cacauet i cacauet i posar-li unes manilles sense clau a l’existència pròpia.
Sigui com sigui, ni un confinament ni una pandèmia ens han ensenyat a viure l’ara, que només passa ara, i a esprémer l’instant.

I jo que veig que estic millor, que el supero i fins i tot encaro dilluns amb optimisme. I miro cap a un costat, veig al meu amic amb el calendari de l’Iphone, les restes de la paella encara en el seu plat i penso que potser no és tan dolenta la idea tornar a veure Mad Men i imaginar que Jon Hamm me la fica molt endins. I demà serà un altre dia.

Pamela Espigares
Periodista i escriptora, autora del llibre Sincericidio (Suburbia Ediciones, 2018)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *