Omara Portuondo: “Màgia negra” eterna

Omara Portuondo (28 de juliol de 2021) – Teatre Grec de Barcelona, Festival Grec 21

La figura menuda d’Omara Portuondo va aparèixer sobre l’escenari del Teatre Grec i, per un moment, semblava que la fragilitat del seu cos proper al centenari dominaria l’espectacle emmarcat dins la seva gira mundial “90 años”. Res més allunyat de la realitat. Escortada pel seu còmplice musical, l’excepcional pianista Roberto Fonseca, la ‘novia del filin‘ es va permetre arribar ballant al seu lloc d’honor davant d’un públic conscient d’estar vivint una de les darreres actuacions de la incombustible dama del Buena Vista Social Club.

La infatigable Omara Portuondo al Teatre Grec de Barcelona

Des del seu tron de vímet, i mudada amb un esplèndid i lluent vestit de festa de caps a peus, Portuondo va fer gala del seu humor caribeny i de l’experiència de tota una vida en el món de l’espectacle. Ja ha dit en diverses ocasions que ella ha de cantar per a sentir-se viva i que només deixarà de fer-ho quan la veu ja no li respongui. El vibrant recital amb el qual va posar a peu dret en més d’una ocasió el públic del Grec és una prova que encara li flueix al màxim nivell d’energia. La sonera va obrir el concert amb la cançó de bressol, “Drume Negrita” i el filin “Adiós Felicidad”. La seva potent versió del clàssic “Veinte Años” va marcar un dels moments més destacats de la nit, amb un poder de seducció únic que va fer emmudir el teatre en ple. En acabada “La Última Noche”, un altre clàssic, es va retirar a descansar breument, no sense rondinar jocosament (“¿Por qué tengo que entrar yo, si estaba tan contenta aquí?”).

El magnífic acompanyament musical de Portuondo i Fonseca (Yandy Martínez al baix, Ruly Herrera a la bateria i Andrés Coayo a la percussió) va fer possible un interludi de primer nivell abans de donar pas a les artistes convidades. A la tornada d’Omara Portuondo, Andrea Motis ja tenia a punt la trompeta per a acompanyar-la en “Làgrimas Negras”. Amb Martirio va cantar a duo “Silencio” i Rozalén la va seguir amb “La Sitiera”. Aquella alineació de luxe va brillar en la seva màxima expressió amb la interpretació coral de “Guantamera” i “Quizás, Quizás, Quizás”. Amb l’escenari de nou per a ella sola, va ser el públic qui li va regalar la interpretació final: un emocionant i inoblidable “Bésame Mucho” dirigit per aquesta llegenda viva, a qui el cor li batega al ritme de la música cubana.

L’eterna Omara Portuondo escoltant el mestre cubà de l’afrojazz Roberto Fonseca
Text: Virginia Mata / Fotos: Xavi Torres-Bacchetta

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *