Oliva Trencada. Poesia ets tu

Banda de culte essencial per entendre l’eclosió de l’escena mallorquina liderada per una d’aquelles personalitats que els guiris descriurien com ‘bigger than life’: Pep Toni Ferrer. Oliva Trencada reapareixen amb Cel d’horabaixa, disc-llibre en què musiquen el poemari de Maria Antònia Salvà.

Com neix el disc?

Amb Oliva Trencada ja havíem fet, amb Antònia Salvà, l’any 2008, Lluneta del pagès. Al llarg dels anys hem musicat diversos poetes, com en Joan Brossa. No sempre han participat tots els d’Oliva Trencada. Com una pizzeria on no fessin pizzes, ha de canviar el nom.

Fins a quin punt Oliva Trencada ets tu?

Abans, era més un grup. Jo no podria deixar el grup. Sí que és veritat que s’ha convertit en un projecte personal, i arrel de ser un projecte personalm en comptes de fer-ho tot sol, vaig voler acollir més gent. Tenir convidats. El confinament va trencar la idea de fer les cançons en les quals ni participes, ni toques. Avui dia, en el món de la música, hem de compondre, tocar instruments, tocar en directe… A mi el que més m’agrada és compondre, fer cançons. Després repetir-les tantes vegades amb el grup és un poc feixuc. La idea d’Oliva era fer el disc i donar-li un relleu amb altres veus, un aire femení també. Ara, canta molt Cecilia Jimenez i m’agradaria poder cantar amb ella. És com una espècie de dibuix lliure. Diríem que com quan el Petit de Cal Eril en la seva primera etapa tenia un espectacle que es deia ‘Les seves cançons no són de ningú’, aquest és l’esperit que té Oliva Trencada.

Tu ho sents així?

Jo sento que les cançons no són meves, segur. No vull que siguin meves. És tot el contrari a Miquel Serra, per exemple: ell crea en el seu món interior. Inclús li han fet versions i no li han agradat gens. I jo crec que el simple fet que et facin una versió és un agraïment total, encara que sigui de trap, potser és més bona que la teva. Jo considero que el concepte d’una cançó com més cançó tradicional, fas unes cançons, però destaca altra gent. Tot això s’ha desvinculat un poc, quan toquem amb la resta dels Olives. Ells ho viuen d’una altra manera, són músics professionals.

Com el sents tu aquest equilibri?

Bé, sobretot amb en Michael bé. Ja no només amb la relació de grup sinó d’enviar-se coses. Però per exemple ell no és gens de sortir i jo sortiria cada dia. Amb això som bastant diferents i en certs aspectes musicals, també. Sempre arribem a un equilibri: diem que fem la meitat del que ens agrada als dos. Amb Oliva, ell ja no hi participa gens. En canvi, amb altres grups que teim, com Zulu zulu, sí. Perquè és un tipus de música que a ell li agrada. A part del costat musical, aquest disc l’he fet tot jo, però amb ganes de que el toqui altra gent.

La llista de col·laboracions és infinita: Cecília Giménez (La Fada Despistada), Lluís Cabot (Da Souza), Joana Gomila (Folk Souvenir), Joan Miquel Oliver (Antònia Font), Carme Vives (Reïna), Roger Pistola (Pistola), Miquel Serra, Jorra Santiago (Jorra i Gomorra), Jaume Negre (Negrei3colors), Sofia Massutí (Escorpio) i Xisco Vargas (NeitWeight) Com has triat l’altra gent que hi participa?

Gent que havia vist que havien passat per l’estudi (Pep Toni es propietari i productor dels Estudis Favela) i sobretot que pegaven amb les cançons. S’ha perdut la idea d’interpretar la cançó composta per una altra persona. És el que et deia abans, som músics, som intèrprets, som compositors, portem els nostre Instagram, ens gravem els discos, els venem… Ho has de fer tot i al final no fas res ben fet. Crec que el que fa Carme Vives (Reïna) de puta mare és cantar. De fet, em vaig plantejar que cantés tot el disc, però clar seria com si fos una més del grup i vaig pensar doncs una persona per cada cançó. Els discos van com van, si fos per mi faria un cada setmana. El que m’agradaria és poder tocar amb gent diferent. Tinc un gran defecte que quan les coses van bé les deixo, perquè crec que es crea una estabilitat que no és bona per la creació. És una manera de veure-ho i canviar sempre de projecte. Oliva Trencada havia estat parat durant vuit anys i ara es torna a reactivar. No m’agrada que les coses vagin bé.

Oliva Trencada ha tornat després de nou anys amb Cel d’Horabaixa

Per què?

Potser és una idea romàntica, però és com una parella.

En quin sentit?

Els tres primers anys són super guais però a partir del quart la cosa trontolla. A qui estimes més a la persona o al sentiment de l’amor? Potser és un pensament més juvenil. Serà que no sé madurar.

I la música quin paper juga?

La música et manté jove. La música és tot, és una cosa que sempre ha estat al meu costat. Ha sigut la noia que mai m’ha deixat.

Per què has reactivat Oliva Trencada després de tot aquest temps?

Com ningú se’n recordava i havia tocat fons era com recuperar-ho, però no per tornar a fer el que es va fer sinó és per fer aquestes cançons que m’agraden molt per la poesia d’Antònia Salvà, que sigui vista per com esta vista.

Com?

Com una persona antifranquista. Els seus pares van morir quan ella tenia tres anys i va ser criada pel frare de Llucmajor. En aquell temps, en els anys quaranta, després d’una guerra civil que van morir moltes persones, i en què tots haviuen de cridar ‘Viva Franco’, perquè si no et pelaven, ella era molt conscient que era una dona.

Una dona… artista.

A mi em deia que els primers que reien i es burlaven eren els mateixos escriptors intel · lectuals de l’època. Aquests escriptors de l’època que lloem,eren els mateixos que reien perquè una dona escrivia. Ella no podia parlar sobre temes molt profunds perquè clar, era cosa d’homes. Això mai s’ha explicat. Ella era molt conscient que escrivia sobre el que feia i ho feia perquè no podia escriure sobre altres coses o coses que avui dia sí que es poden parlar. Aquest impediment o limitació és el que m’agrada i crec que s’ha d’explicar i donar a conèixer. Va ser la primera escriptora mallorquina en escriure en català mentre la llengua estava perseguida i els propis senyors que escrivien tampoc volien que ho fes perquè era una dona. Tot això era molt punky. Ho volia posar en el llibre, però l’editorial (Nova Editorial Moll) no m’ho va deixar ficar.

Per què?

No deixa de ser un producte que s’ha de vendre i una editorial no vol polèmica. Un altre tipus d’editorial potser sí, però aquesta no. És més de formats clàssics, és antiga, no creu en la polèmica.

Com conviu un artista com tu amb un fet com aquest?

Ho entenc. Nova Editorial Moll porta quasi cent anys operativa i va ajudar en la creació del diccionari català-valencià balear. Si l’editorial em diu que no es pot posar no em senta malament, em sap greu que no surti a la llum per la Maria Antònia Salvà.

Com ho fas a l’hora de crear a partir de peces d’altri?

A vegades, quan més et fixes en les frases és pitjor. Qualsevol cosa és musicable. La poesia també té paràmetres com la música mètrica, rítmica inclús les estructures. Aquest concepte de respecte a la gent que ho fa, però jo crec que s’hauria de treure la capa de damunt i fer-ho més carnal, la toquin els joves. Els poetes són els únics professionals d’una cosa que no es consideren professionals, diuen que no són poetes. No ho he entès mai, hauria de ser el contrari. També crec que no fa falta fer poesia per ser poeta.La poesia és veure les coses de manera diferent.

Tu ets poeta en aquest sentit?

Jo crec que tothom és poeta. Com deia Hukkelberg “El hombre esta condenado a no entenderse, ni a si mismo, ni a los demás”. Intenta que aquest desig, a nivell freudià, coincideixi amb el món exterior i això mai passa. Aquest xoc li genera un conflicte intern que ja no entén les coses de fora. Jo crec que la poesia ajuda a posar en causa que existeixen aquestes diferències, però aquest elitisme. Per mi poesia és el que et genera un detonant psicològic que et fa obrir els ulls i dir: “Òstia”. Qualsevol cosa que ens cridi l’atenció però no de manera grotesca o violenta. L’escriptor Stockhausen va dir que la millor obra d’art és l’11S, deia que allò era la millor obra d’art del S.XX, se li va tirar tothom amunt. Dir aquestes coses, és poesia i quan les veus si saps transmetre-les amb paper i paraules, que el lector ho entengui és excel·lent.

Amb aquest disc, no sé si de manera conscient o inconscient has traçat un mapa de l’escena Mallorquina l’actual…

No tant això com un retrat de família de la gent amb què m’agrada treballar. Però ha faltat gent, com Gerard Armengol o Salvatge Cor.

Text: Oriol Rodríguez / Fotos: Èric Altimis