NÚRIA GRAHAM. LA CONEIXEU?

Sempre dèiem que algun dia li hauria de fer una entrevista i mai acabava de passar. Fa pocs mesos, amb l’excusa d’un encàrrec pel postgrau que estava fent, vaig pensar que seria bon moment per quedar amb la Núria i posar la gravadora en marxa. Pensava que un cop escrit, el text potser es quedaria sense publicar i que, en el fons, ja estava bé perquè la feina ja estava feta.

Ara fa uns dies, va sortir el videoclip de “Toilet Chronicles, on apareixem per art de màgia grups amics de la Núria a Ultra-Local Records, entre els quals Power Burkas, el meu grup. La cançó que s’il·lustra és una versió que la Núria ha fet d“Amor de Garrafa”, tema també d’origen burkià. Amb aquestes coincidències a l’aire, l’atent capo d’aquesta casa, l’Oriol Rodríguez, em va dir si li volia fer una entrevista a l’artista i li vaig contestar que ja li havia fet.

El que ve a continuació és un migdia de maig amb ella, durant la primera de les desescalades.

Marcel Pujols de Power Burkas entrevista a Núria Graham per a Música Dispersa / YouTube
Marcel Pujols de Power Burkas entrevista Núria Graham per a Música Dispersa / YouTube

La Núria assenyala convençuda una de les taules de la terrassa del Bar Dionisio: “Aquella!”. Anem cap allà dirigits. Li pregunto si és la seva, si du el seu nom, i em diu que no, que és perquè “té sol i ombra”. Jo ric per sota el nas com un nen petit a qui li acaben d’explicar un acudit verd que no acaba d’entendre. M’acaba de brindar la típica metàfora amb la qual començaré aquesta atípica entrevista.

Em trobo amb Núria Graham al bar més proper a casa els seus pares, al barri de la Plaça Osona, ben al sud de Vic. Just a la plaça que dona nom al barri i on seiem entre sol i ombra, hi ha un mural fet per Pilarín Bayés (la primera dama de Vic Sud) on hi apareix ninotada la segona dama de la zona (l’entevistada!), juntament amb molts altres vigatans de totes ètnies, religions i condicions, tots amb cireres a les galtes i mirada innocent. A la Núria la dibuixen, l’entrevisten, l’escolten i la celebren perquè fa cançons que, dit així en general, agraden. És una cara pública de la música popular i moderna d’aquí, i jo sóc el seu amic i exnòvio volent que la conegueu.

-Hi havia molta gent ahir per aquí?, li preguto.
-Bé, hi havia ambientillu, vaig acabar donant el telèfon a uns gitanos per anar a fer un dia una jam session de flamenc. Un em va dir que portés la guitarra, que em farien classes, que jo estava aprenent a fer “palmas de bulerias” i que també era el camell del barri.

Bona escena per començar. Així d’espontànies sorgeixen les situacions surrealistes quan s’és algú que ho entoma tot tal com ve, fàcil. Ve la cambrera i demanem dos Vichys i unes olivetes.

-En teoria ja te les porten sense que les demanis. Bé, amb les canyes. Amb els Vichys no ho sé. Però és que ahir era planasso, anàvem demanant canyes i ens anaven portant tapetes i clar…
– El teu pare com està? Millor amb el canvi de fase?
– Està una mica més tranquil però… uff. Perquè pot sortir una mica més. A casa s’estava rallant, és que sense treballar ni res és per tornar-se boig.

Aquests dies la Núria ha tornat a casa els pares. Quan no està de gira, ni resguardant-se amb la família, viu sola en un pis a Barcelona. Té 23 anys i és filla única. Sempre que pot puja a veure la Conxi i en Ronan (i en Muggins i la Masha, gos i gat). Hi té una relació molt estreta. Tots dos són professors d’anglès, ella en escoles i ell en classes per adults, no és casualitat que la Núria canti en aquesta llengua.

El seu pare és de Crumlin, barri obrer de Dublin que ha parit músics com Philip Lynott de Thin Lizzy. Lluitadors mundialment coneguts com Conor McGregor i nombrosos membres de l’IRA, com l’avi de la Núria.

La Conxi és nascuda a Vic, de pares andalusos amb alguna arrel basca, d’aquí els cognoms de la Núria: Graham i Eguzquiza. En Ronan és nerviós i de sang calenta, la Conxi gamberra i enèmica, els dos comparteixen un sentit de l’humor que ajuda bastant en el dia a dia.

En un moment de la conversa, la Núria em diu: “Crec que tinc la patxorra de la meva mare i la part patidora del meu pare.” Entre la patxorra i el patiment, la seva personalitat va fluctuant, encara que reconeix que, en general, és més de tirar-s’hi de cap que no de menjar-s’hi el coco.

Núra Graham, segona gran dama de Vic Sud / Xavier Torres-Bacchetta

– Quina és l’època vital bona perquè et pilli la pandèmia?
– Jo hagués preferit que em pillés d’àvia i si em moro… bueno, ja m’entens, que és una putada que em pilli ara.
– Els anys de joventut són molt pocs per perdre’ls tancat, no?
– Són molt pocs i ara crec que tenim una edat que és com el moment de posar-nos en marxa. I ara pensar que ho hem de fer enmig, no només de la pandèmia, sinó de la crisi econòmica que vindrà… Què he de fer? Tothom està tornant a viure a casa els pares, ningú tindrà feina… Em sento inútil perquè no sé què puc aportar a tot això.
– T’has plantejat fer alguna altra cosa?
– És que per molt que m’ho plantegi no se m’acut res. Ja se m’acudirà , però de moment crec que s’ha de lluitar per continuar i per trobar una manera que sobrevisqui la música en directe – i continua amb el discurs que ni YouTube ni l’streaming poden substituir els concerts, l’acaba resumint així –. Gravat en un plató perdrà tota la gràcia. I si això és el futur, serà massa calculat. Sí, sonarà molt bé, però on és el rock?

Guitarrista, pianista, cantant, intèrpret, compositora. Si s’hagués de buscar una altra feina, seria entre aquestes coordenades, perquè porta des dels 16 anys dedicant-s’hi. Sobre el mateix tema en deixa anar alguna més sense miraments.

– Ahir estava llegint un article que deia que Woodstock es va celebrar en plena epidèmia de grip als Estats Units i que es va morir potser el triple de gent que s’està morint ara. Per una grip! I el festival es va celebrar igualment.I sí, es va morir penya i segurament allà molta gent devia pillar la SIDA i no sé què i no sé quantos, però, joder, a la història de la humanitat han passat moltes coses i no pots viure amb por. És que sinó no faries res.

Amb els seus braços de minimilk i la seva aparent fragilitat física no me la puc imaginar en un festival on les malalties se serveixen sense gel. De totes maneres, segurament hi seria perquè ha passat bona part de la seva vida des de l’adolescència en grans esdeveniments, sigui tocant-hi o movent-hi cos i neurones amb flow. “Va molt relacionat amb la música, però també amb estar amb la gent. Hi ha el punt d’estar amb la teva gent però acabar en situacions ben randoms i coneixent-ne de nova.”

Mentre ho diu, el seu cap recrea aquests moments, la Núria té una gran capacitat per viatjar en el temps i recordar amb pèls i senyals, no tant els detalls, però sí les sensacions viscudes en moments passats. Així que si en algun moment et diu que aquell va ser el moment més feliç de la seva vida, no és que ho sigui, és que la pell de gallina que li recorre tot el cos li fa viure el present com el millor moment possible. Carpe Diem, que diuen.

-Ets bastant de tirar al passat, cada dos mesos descobreixes alguna relíquia de quan eres petita a casa els teus pares: cintes amb programes de ràdio, dibuixos, fotos…
– Sí, sí, tinc un problema amb això, potser tinc un excés de nostàlgia. Bé, potser no, segur! Però no em fa res, de fet, crec que està bé de tant en tant intentar entendre coses del passat, perquè després potser et pots inspirar per fer alguna cosa nova. Al final, no crec que la vida sigui lineal, és cíclica.

Connecto el que em diu amb quan més endavant em parla de la seva àvia materna, la Mariana.

– L’he vist plorar, s’emociona parlant de les oliveres d’Andalusia. Viu del passat sempre. Sempre està: “oi, cuando iba ahi…”. Encara viu de quan vivia a Andalusia, no ha superat el fet que fa 60 anys que viu aquí, però a l’hora és molt forta.

I el fil em porta al triangle geogràfic de la Núria: Vic-Barcelona-Irlanda.
– Tens molt clar que ets d’aquí: de la Plaça Osona, del bar, de la Jazz Cava, però sempre tens aquesta cosa irlandesa de voler sortir constantment del teu lloc.
– Sí, em passa, sempre dic que la meva base és aquí a Vic amb els meus amics, però llavors sempre em sento que tinc una petita necessitat de marxar per veure-ho tot amb una mica de distància. Sigui a Irlanda, buscant-me un vincle fora o sigui vivint a Barcelona, o coneixent algú d’una altre lloc. Quan això passa, després idealitzo molt el que tinc aquí, que no és una cosa imaginària, que m’agrada molt. Però després quan estic aquí hi ha una part imaginària que vol marxar. I quan estic allà vull tornar, mai estic tranquil·la perquè estigui on estigui sempre vull estar a l’altre lloc.

Aquest sentiment contradictori entre el desarrelament i l’arrelament extrem és del que s’ha intentat alliberar en el seu últim disc, titulat Marjorie, el nom de la seva àvia paterna.

Intentar estar tranquil no és un objectiu que et puguis prendre a la lleugera. Recordo observar-la dies amb una birra a una mà i un cigarro a l’altra: xerinola time, però en el moment de liar-se el següent canalonet veure com els dits allargats com tecles de piano li tremolaven. El nervi mantenia a ratlla la bonhomia. M’agrada quan conclou una mica el tema així:
L’únic moment en què no penso en res és quan estic en un bolo, quan estic a un lloc on hi he de ser per pebrots. No penso que hauria d’estar en un altre lloc, aquí és on he d’estar i ja està.

L’èxtasi que viu dalt l’escenari és una cosa que l’ha marcat des de ben petita. Molt abans dels tres discos d’estudi i de la maqueta de l’any 2013 ja sentia atracció per la cosa d’estar cara el públic.
– Sempre m’ha agradat, no em molesta estar en un escenari, trobo que és increïble. No és que m’agradi l’atenció, m’agrada la tensió de l’escenari. El factor de risc que hi ha sempre és molt divertit, perquè et sents viu de debò. Al
cole, jo frisava perquè fos el dia de teatre i recordo quan em ficava nerviosa perquè arribava el dia de la funció, jo aquells nervis els recordo com dels moments més feliços de la meva vida.

Malauradament, el seu primer concert de presentació també va ser l’últim. La nit a l’Apolo de Barcelona a finals de febrer va ser precisament el que ella buscava, amb nervis, molts amics entre el públic i unes cançons que es morien per ser tocades per primer cop en directe. Canalitzant les energies amb els ulls fixos cap a algun lloc atzarós de la plaça diu: “En aquell moment dius: ah vale, per això faig música”. És com si hagués tingut una revelació.

Núria Graham una mirada sincera en aquesta conversa amb Marcel Pujols / Xavi Torres-Bacchetta
Núria Graham una mirada sincera en aquesta conversa amb Marcel Pujols / Xavi Torres-Bacchetta

– Et fa por no saber què dir a les cançons?
– És que si no tinc res a dir, no dic res i potser ja em sortirà un altre dia. A mi el que em feia por era acabar fent discos perquè s’han de fer, o fer una cançó perquè n’he de fer una. Això ara m’ha passat, he començat a fer cançons per encàrrec (es refereix a la seva col·laboració en el primer disc d’Amaia, on ha compost
algunes de les cançons) i m’agrada molt la idea, però quan es tracta del meu material no em puc asseure al piano i fer una cançó perquè l’he de fer, he d’esperar que em caigui el sant del cel.
– Ara deies que aquest estiu ja volies fer un disc, no?
– Perquè ja m’ha caigut el sant del cel en algun moment. Sempre estic esperant aquest moment, és el més divertit.

És curiós com parla la Núria, literalment dic, a les paraules i expressions que a vegades fa servir. Això de “caure el sant del cel” com a sinònim de quan t’arriba la inspiració és el viatge de tornada de la frase feta “anar-se’n el sant al cel”, que es refereix a quan t’oblides del que anaves a dir. És creativa sense voler, zero normativa això sí. El català ¡ correcte se’l passa pel forro, ara bé, de llengua viva no n’hi falta. No necessita cap dels dos quintos que ens beurem després dels Vichys per donar corda al seu enginy lingüístic, el porta amb ella.

Que la meitat de la seva família sigui irlandesa, fa que hagi anat a l’illa moltíssimes vegades i que l’accent d’allà se li hagi enganxat. El seu pare també hi ha ajudat i ella encantada, li agrada xampurrejar frases en anglès tancat mentre parla català. Recordo el primer dia que vaig pujar al cotxe dels Graham: la Núria, des del seient del copilot, es va posar a parlar en anglès amb en Ronan, que conduïa: “All my friends are lesbians”, li deia, i en Ronan amb cara de confusió li tornava: “Núria, però per què parles en anglès?”. Des del darrere jo reia de la situació. Ara ja no em sorprenc quan sento les “ús” de fuck off o pub, com s’hi fossin cops de puny a l’estómac. De fet, tampoc em sorprèn que deixi anar la mala llet boxejant contra un sac penjat del sostre del garatge de casa seva. D’aquest esport en diu que “és com aprendre’t una coreografia”.

“Toitlet Chronicles” és la versió que Núria Graham ha fet del tema “Amor de garrafa” de Power Burkas /YouTube

Dins l’argot de la boxa, la Núria en treu la paraula galletus, nova d’avui per a mi. És una barreja entre galeta i llet per referir-se a òsties. Estic convençut que té el seu origen a la Bisbal. D’allà és el seu bateria, l’Aleix Bou, amb qui toca des de ja fa sis anys i tres discos, una persona que reconeix que li ha obert tota una porta a un món que també l’ha inspirat. El fil d’amistats provinents de l’Empordà s’ha anat connectant des de fa anys i això es nota en el lèxic. Xefla ja no ho diu tant (el sinònim de ‘festa’ de per allà),el zeroot també l’ha perdut (dit com una espècie de ‘som-hi’), però el nanooooo o l’ustieeeee allargats fins a l’extenuació de les cordes vocals perduren.

-He tingut sort en el sentit que he anat a petar amb gent que si no hagués conegut, jo seria molt diferent, saps? La meva música no sonaria igual, no parlaria de lo mateix. Vull dir que la gent… (s’encén un cigarro)

Quan l’Aleix es va afegir al grup, també ho va fer en Jordi Casadesús (Casa), ells dos van substituir en Gudi i en Xarly a qui la Núria coneixia de l’Escola de Música. En Gudi era el seu professor i qui la va introduir al món dels concerts. L’evolució de la banda va ser natural, va passar de tocar amb mentors de quaranta anys a fer-ho amb joves experimentats que li portaven gairebé 10 anys. Sempre ha estat rodejada de gent que la volia cuidar, a ella i a la seva emergent trajectòria musical i d’aquí n’han anat sortint nombroses amistats.

Al principi, crec que em va passar molt que em sentia sola. Fins i tot abans de començar a fer bolos, estant a l’Escola de Música on no hi havia gairebé ningú de la meva generació. No em vaig muntar un grup amb els meus amics i mira que vaig anar a l’Escola d’Arts, però no vaig trobar la gent com per fer un grup. Però llavors a poc a poc s’ha anat connectant tot i he anat coneixent a gent per casualitat o per diferents vincles que m’ha portat a tenir uns amics que no estem connectats per res més que per la casualitat, aquesta és com la màgia.

Avançant uns anys fins a arribar a just abans del confinament, la Núria estava ocupada en la producció del disc de Junco y Mimbre, el grup de la seva amiga Maria. Anaven a l’estudi que en Casa té a Centelles i la màgia es feia realitat, la música dels Junco’s recorda a la de la Núria en algunes coses.

– L’altre dia que estàvem a casa la Maria ens deia que els seus pares li deien que amb el nou pentinat s’assemblava a tu.
– Però ja se sabia que s’assemblaria a la Núria si es feia un serrell arrissat. Jo crec que amb la Maria mimetitzem, però és que jo també copio a la Maria. No és una cosa d’avergonyir-se o d’evitar que es vegi, a mi em sembla meravellós al final. De sobte, si estic amb la Maria tres anys cada dia veient-la, doncs acabo vestint com ella o rient com ella i llavors els temes que ella farà amb la guitarra, li sortiran uns acords que en Casa dirà: “això sona Núria”. Això és bo, perquè al final t’influencies de qui tens al costat, no cal amagar-te, és una cosa bona.
– Clar, que sigui recíproc.
– És que el primer moment que vam quedar amb la Maria i em va començar a ensenyar temes amb la guitarra, em va motivar molt veure a una de les meves millors amigues tocant coses que em flipen. Això és lo que jo fa anys no tenia, amics que toquessin i tinguessin el mateix interès.

Ens acabem el segon quinto, ja és hora de dinar. Anem a pagar i veiem que el cartell del bar també l’ha fet la Pilarín. A la taula on sèiem el sol ja hi toca de ple, serà perquè ja no hi som? A casa als pares hi falta gent!

Text: Marcel Pujols
Fotos: Xavi Torres-Bacchetta

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *